Ir al contenido principal

EL RETORN DEL PUIGDEMONT EMMASCARAT

Uns dies enrere, algú va divulgar un video creat amb Intel·ligència Artificial (mai millor dit), una escena de dos o tres segons en la qual una senyora que s'assembla a na Sílvia Orriols dispara a un senyor que s'assembla a en Carles Puigdemont. Li dispara per l'esquena i ell cau mort, de cara a terra. No se sap res de l'autoria de l'escena, força maldestra per altra banda. I, encara que l'andròmina anomenada "Junts" diu que denunciarà Orriols per delicte d'odi, vés a saber d'on ha sortit l'esguerro.

El cas, però, és que el senyor Puigdemont, que s'adorm i badalla a Brussel·les, ha volgut demostrar que està viu i ha convocat una reunió a Perpinyà per decidir si continuen donant suport al Psoe o ja no. Dit d'una latra manera: en Carles vol exposar que no estaba muerto, estaba de parranda (a Perpinyà). 

Segons la premsa nacionalista, resulta que deu (deu!) alcaldes de Junts el van anar a veure i li van exigir, amb amenaces, que deixés de donar suport als socialistes: si no canvies d'estratègia, et farem fora del partit. Deu alcaldes! Si tenim en compte que els alcaldes de Junts son alcaldes d'allò que, carinyosament i en castellà en diríem "villorrios", ja poden veure vostès quin és el nivell de l'alta política del partidet que és hereu de Pujol i ara no se sap ben bé en mans de qui està. Tal vegada en mans de la simpàtica i afable Míriam Nogueras?

La situació és senzilla però complexa per a l'homenet de Waterloo, al qual l'únic que li interessa és una qüestió personal: allò de l'amnistia. L'homenet sap que si vol l'amnistia no li queda cap més remei que continuar amb Sánchez, però el partidet no vol continuar amb el Psoe i s'estimen més apropar-se al PP i a Vox, practicar les seves idees neoliberals i frenar tant com es pugui el fenòmen de la Matamoros de Ripoll. En aquest dilema, el senyoret Turull no sap ben bé quina cara posar, tal com li sol passar, i per això fa sempre aquella cara mig de pòker, mig de pomes agres, com si la digestió no li acabés de funcionar del tot bé. O tu o el partit es veu que li han dit els deu alcaldes, que ja podrien ser el protagonistes d'alguna cançó de trovador, "Els deu batlles de la Catalònia": Si n'hi havien deu bons batlles/ dels comtats catalans de veres/ que eren molt del morro fort, ailàs, etc.

Acabat el procés i totes les falòrnies independentistes, els nacionalistes continuen amb la dèria de marcar la política estatal amb els seus xantatges, que son l'única forma de preocupar-se pel bé comú que coneixen: al qui no en sap més no se li pot exigir més. És molt probable que, en el mateix sentit, l'independentisme de dretes dels deu alcaldes de Junts, de Turull i de Nogueras prefereixin que a la Moncloa hi hagi el duo Abascal i Feijóo (i els anomeno en aquest ordre perquè Abascal no donarà suport a un govern de Feijóo, si no al contari). Un president de la dreta espanyola més rància, creuen ells, revifarà la flameta indepe i per tant tindrem altra vegada més vots i més presència als mitjans, i podrem plorar de nou amb unes bones llagrimotes i tornar a cremar contenidors a la Plaça d'Urquinaona i tornar a comprar urnes a la Xina. Junts sent nostàlgia de Rajoy perquè contra Rajoy les coses els anaven millor. Com poden veure, el bé comú no ha estat mai l'objectiu dels xicots i les xicotes de Junts, els mateixos que voten contra la reforma de la jornada laboral pel bé de Catalunya (sic).

Avui en dia, la senyora Nogueras i deu alcaldes volen tenir Espanya amb l'ai al cor, a veure què faran i per on sortiran, i demostrar-se a sí mateixos que encara pinten alguna cosa i que els catalans, quan s'enfaden, son molt tremendos: només cal recordar el bandoler Serrallonga, el general Moragues, els germans Badia i en Lluís Llach, que pot venir a cantar-te "L'estaca" quan menys t'ho esperis. No seria del tot forassenyat recordar el General prim (el general amb escultura eqüestre a la Plaça Prim de Reus), que és el general que va fer bombardejar Barcelona des dels canons del Castell de Montjuïc. Segurament en nom del bé de Catalunya, com quan la senyora Nogueras vota contra la reforma laboral i ara amenaça perquè ella sap, millor que ningú al món, què es el que ens convé més als catalans. I a les catalanes, suposo. O al poble de Catalunya, tal com a ella li agrada dir perquè aixì semblem més súbdits que ciutadans.

Aquest poble de Catalunya que deu ser un dels deu pobles d'un dels deu alcaldes catalans que a Waterloo se n'anaren, tal com canta el joglar.



Comentarios

  1. Lo he visto, Orriols disparando ,me lo tomo como una escena más de las series de violencia, que ahora proliferan en las plataformas. Digo yo, que en lugar de violencia, podría ser en tema de risa o sexual en un besuco, de aquellos de tornillo.
    Saludos

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

EL MAESTRO SE DISUELVE

Un maestro jubilado, que tendrá unos diez años más que yo, intenta contarme porqué los maestros cometen tantas faltas de ortografía. Esto sucede durante una charla de verano que pretendía ser consecuente con el verano y, por lo tanto, liviana. Antes -me cuenta- y antes significa en los años 60 y 70, quienes iban a estudiar Magisterio eran generalmente gente idealista, muy vocacional y a menudo muy ideológica Eran gente que creía firmemente en el ascensor social que proporciona la educación y tenían en una alta estima a la educación pública. Se podría decir que más allá de la vocación, había algo de militancia educativa. Yo estudié Magisterio en los 80 y creo recordar que todavía había algo de esta militancia entre mis compañeras (y escribo compañeras para destacar que, el alumnado de la Facultad de Ciencias de la Educación era muy mayoritariamente femenino). Una de ellas estudiaba Ciencias Exactas por la mañana y Magisterio por las tardes, era un cerebro prodigioso y, a la vez, una per...

LA NOSTRA SÍLVIA, NA SÍLVIA ORRIOLS

Imagen generada por una IA Fa temps que segueixo les aventures i desventures de la senyora Orriols, Sívia Orriols. La batllessa de Ripoll malgrat tots els entrebancs. Cal admetre que és una figura única del panorama polític català, amb una imatge cuidada d' outsider i àdhuc de víctima del sistema, completament fora del relat oficial que comparteixen la majoria dels partits convencionals (excepte Vox). Cal aturar-se un instant en el seu verb: prosòdia exquisida, lèxic més aviat anacrònic, cert gust per la floritura poètica i per l'adjectiu inesperat. Parla amb un to seriós molt proper a la ira, com si en qualsevol moment anés a explotar. Llenguatge duríssim i immisericorde contra allò que combat: la mesquinesa dels partits i, especialment, el perill de la pèrdua d'identitat cultural catalana enfront de les onades immigrades. En aquest sentit, tan sols seria una versió patriòtica de Vox, amb qui diu compartir gran part del programa exceptuant la qüestió catalana. Orriols irr...

LEER A ROUSSEAU EN CEUTA

Imagen de Jean Jacques Rousseau en la Playa del Tarajal de Ceuta generada por Chat GPT Se cuenta que el joven Jean Jacques Rousseau se tendió, una tarde, bajo la sombra de un árbol para pegarse una siesta. Como el sol brillaba demasiado, dispuso una hoja del periódico encima de su cabeza. Cuando despertó, leió el periódico que le había ayudado a la siesta. Allí encontró la convocatoria de un concurso literario convocado por la Academia de Dijon dedicado al ensayo, cuyo tema debía ser la respuesta a la pregunta: "¿Cuál es el origen de la desigualdad entre los hombres, y si es respaldada por la ley natural?". Jean Jacques escribió entonces el Discurso sobre el origen y los fundamentos de la desigualdad entre los hombres , que le convirtió enseguida en una celebrity en toda Europa. Para Rousseau, la sociedad civil es una trampa perpetuada por los poderosos sobre los débiles, de modo que puedan conservar su poder y riqueza. Muchas veces creo que se debería releer a Rousseau, sobr...