Ir al contenido principal

EL RETORN DEL PUIGDEMONT EMMASCARAT

Uns dies enrere, algú va divulgar un video creat amb Intel·ligència Artificial (mai millor dit), una escena de dos o tres segons en la qual una senyora que s'assembla a na Sílvia Orriols dispara a un senyor que s'assembla a en Carles Puigdemont. Li dispara per l'esquena i ell cau mort, de cara a terra. No se sap res de l'autoria de l'escena, força maldestra per altra banda. I, encara que l'andròmina anomenada "Junts" diu que denunciarà Orriols per delicte d'odi, vés a saber d'on ha sortit l'esguerro.

El cas, però, és que el senyor Puigdemont, que s'adorm i badalla a Brussel·les, ha volgut demostrar que està viu i ha convocat una reunió a Perpinyà per decidir si continuen donant suport al Psoe o ja no. Dit d'una latra manera: en Carles vol exposar que no estaba muerto, estaba de parranda (a Perpinyà). 

Segons la premsa nacionalista, resulta que deu (deu!) alcaldes de Junts el van anar a veure i li van exigir, amb amenaces, que deixés de donar suport als socialistes: si no canvies d'estratègia, et farem fora del partit. Deu alcaldes! Si tenim en compte que els alcaldes de Junts son alcaldes d'allò que, carinyosament i en castellà en diríem "villorrios", ja poden veure vostès quin és el nivell de l'alta política del partidet que és hereu de Pujol i ara no se sap ben bé en mans de qui està. Tal vegada en mans de la simpàtica i afable Míriam Nogueras?

La situació és senzilla però complexa per a l'homenet de Waterloo, al qual l'únic que li interessa és una qüestió personal: allò de l'amnistia. L'homenet sap que si vol l'amnistia no li queda cap més remei que continuar amb Sánchez, però el partidet no vol continuar amb el Psoe i s'estimen més apropar-se al PP i a Vox, practicar les seves idees neoliberals i frenar tant com es pugui el fenòmen de la Matamoros de Ripoll. En aquest dilema, el senyoret Turull no sap ben bé quina cara posar, tal com li sol passar, i per això fa sempre aquella cara mig de pòker, mig de pomes agres, com si la digestió no li acabés de funcionar del tot bé. O tu o el partit es veu que li han dit els deu alcaldes, que ja podrien ser el protagonistes d'alguna cançó de trovador, "Els deu batlles de la Catalònia": Si n'hi havien deu bons batlles/ dels comtats catalans de veres/ que eren molt del morro fort, ailàs, etc.

Acabat el procés i totes les falòrnies independentistes, els nacionalistes continuen amb la dèria de marcar la política estatal amb els seus xantatges, que son l'única forma de preocupar-se pel bé comú que coneixen: al qui no en sap més no se li pot exigir més. És molt probable que, en el mateix sentit, l'independentisme de dretes dels deu alcaldes de Junts, de Turull i de Nogueras prefereixin que a la Moncloa hi hagi el duo Abascal i Feijóo (i els anomeno en aquest ordre perquè Abascal no donarà suport a un govern de Feijóo, si no al contari). Un president de la dreta espanyola més rància, creuen ells, revifarà la flameta indepe i per tant tindrem altra vegada més vots i més presència als mitjans, i podrem plorar de nou amb unes bones llagrimotes i tornar a cremar contenidors a la Plaça d'Urquinaona i tornar a comprar urnes a la Xina. Junts sent nostàlgia de Rajoy perquè contra Rajoy les coses els anaven millor. Com poden veure, el bé comú no ha estat mai l'objectiu dels xicots i les xicotes de Junts, els mateixos que voten contra la reforma de la jornada laboral pel bé de Catalunya (sic).

Avui en dia, la senyora Nogueras i deu alcaldes volen tenir Espanya amb l'ai al cor, a veure què faran i per on sortiran, i demostrar-se a sí mateixos que encara pinten alguna cosa i que els catalans, quan s'enfaden, son molt tremendos: només cal recordar el bandoler Serrallonga, el general Moragues, els germans Badia i en Lluís Llach, que pot venir a cantar-te "L'estaca" quan menys t'ho esperis. No seria del tot forassenyat recordar el General prim (el general amb escultura eqüestre a la Plaça Prim de Reus), que és el general que va fer bombardejar Barcelona des dels canons del Castell de Montjuïc. Segurament en nom del bé de Catalunya, com quan la senyora Nogueras vota contra la reforma laboral i ara amenaça perquè ella sap, millor que ningú al món, què es el que ens convé més als catalans. I a les catalanes, suposo. O al poble de Catalunya, tal com a ella li agrada dir perquè aixì semblem més súbdits que ciutadans.

Aquest poble de Catalunya que deu ser un dels deu pobles d'un dels deu alcaldes catalans que a Waterloo se n'anaren, tal com canta el joglar.



Comentarios

  1. Lo he visto, Orriols disparando ,me lo tomo como una escena más de las series de violencia, que ahora proliferan en las plataformas. Digo yo, que en lugar de violencia, podría ser en tema de risa o sexual en un besuco, de aquellos de tornillo.
    Saludos

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

QUE DIFÍCIL ÉS FER L'AMOR EN CATALÀ!

Vilaweb, aquest mitjà alegre i combatiu, ho acaba de publicar . Un jutjat de Barcelona ha condemnat a dos anys de presó i a pagar una indemnització de 9.000 euros l'autor d'unes piulades contra la família de Canet de Mar que demanava el 25% de les classes en castellà. A la redactora de Vilaweb (que publica en negreta els noms de les magistrades que signen la sentència perquè tothom sàpiga qui son) li sembla espantós, inèdit i escandalós que es castigui algú que defensa el català i se'l condemni per delicte d'odi. Diu la redactora que el delicte d'odi només és aplicable quan l'odi es projecta contra els col·lectius vulnerables i ella considera que els castellanoparlants de Catalunya no ho son.  Al mateix article, però -i per sort!- es publiquen les frases que el delinqüent va escriure. Jo les copio i així cadascú valora el cas. “Volem saber el nom i l’adreça on viu la família. Han de viure un infern mediàtic”, “és el poble, el que ha de fer la vida impossible a l...

EL GIRO CRISTIANO

Las personas que tienen certezas me producen una gran desazón. Tras todos estos años, a mi ya no me queda ninguna. Todo me parece complejo e inentiligible o, por lo menos, dudoso. Es imposible estar seguro de algo. Puedo afirmar muy pocas cosas: que El Víbora fue un gran cómic o que David Bowie compuso grandes canciones. Y quizás poco más. En el caso de Bowie, a quien he admirado mucho, descubrí que la canción "Wild is the wind", una de mis preferidas, era una versión de una canción homónima de Nina Simone. Y más tarde supe que Nina Simone había versionado a un cantante mediocre, un tal Johnny Mathis que la cantó en 1957 para la banda sonora de un western sin pena ni gloria. No se salva ni Bowie. Uno no puede estar seguro de nada y ese instante crea una gran desesperanza. La crisis de las grandes ideologías de los siglos XIX y XX nos ha dejado en manos de un capitalismo deshumanizado y salvaje por no decir brutal que, por fin, también se acerca a su colapso. Ya nadie se cree ...

ALGO DE LUZ CATALANA EN MIS OÍDOS

Lamento reconocerlo: no recuerdo cuál es el último grupo musical del pop-rock catalán que escuché y me gustó. Creo que debo retrotraerme a los buenos tiempos de Pau Riba (que no son todos los tiempos de Riba), a Jaume Sisa y algo de Adrià Puntí y algo de Albert Pla. Todo lo demás es un desierto o más bien el deseo de un desierto sonoro: antes de aporrear los oídos del sufrido pueblo catalán, muchos deberían haber optado por quedarse en silencio. Nunca comprenderé qué necesidad había de maltratar las orejas catalanas con "Els Pets", "Sopa de Cabra", y la lista de atrocidades posteriores que culmina con "Els Catarres". Lo de "Els Catarres" es muy sorprendente: uno de los grupos más anodinos e insípidos de la historia del pop disponen de varios discos y de... un libro que escribió Jordi Basté. Incomprensible. Muy mal debe de estar el panorama musical catalán para que se haga un libro sobre ese grupito de música bazofia que apenas anima una fiesta ma...