Ir al contenido principal

CATALUNYA ÉS UN SENTIMENT

Tal com vostès ja saben, Aliança Catalana es prepara per a les properes eleccions autonòmiques, encara que ells en deuen dir "nacionals". Segons els seus propis sondejos podria obtenir 15 diputats i deixaria el partit de Puigdemont en una posició compromesa (compromesa= residual), al final del procés de descomposició que es va iniciar amb Artur Mas, quan encara es es feien dir "Convergència". Finalment, el sentiment independentista es desempallega de les màscares inclusives, transversals i totes aquelles coses que deien quan fins i tot el Podemos de Pablo Iglesias veia l'independentisme com una opció progressista (mitjançant una aplicació gairebé lisèrgica de la teoria interseccional).

Per al desembarcament a la capital catalana, el partit liderat per na Sílvia Orriols, batllessa de Ripoll, i inspirat pel cosí d'en Pere Aragonès, en Jordi Aragonès, ha llogat un local espaiós al carrer de Villarroel (paradoxalment, al bell mig del Gaixample) i estan pensant qui podria ser el seu candidat al Parlament català. Sonen diversos noms, però un dels que ressona és un vell conegut: en Sandro Rosell. Ho diu Crónica Global i El Confidencial, i estic a l'espera de saber què en diu e-notícies, el mitjà que més cobertura dona a na Sílvia Orriols. En Sandro és aquell home que fou president del Barça i que, mitjançant un dels advocats més cars d'Espanya va ser excarcerat i indemnitzat. (És el mateix advocat que ha defensat els futbolistes Dani Alves, Lionel Messi, Samuel Etoo, els empresaris Javier de la Rosa i José Luis Núñez. També porta la defensa de Jordi Pujol Ferrusola i va dur la d'Àlvaro Lapuerta, del cas Gúrtel.)

Recordo en Sandro en diversos moments de la seva vida. Potser alguns dels lectors d'aquest blog saben que en Sandro i jo vam compartir les aules de primària a l'escola Costa i Llobera, ara fa cinquanta anys, i en Sandro era el més llest de la classe. Érem petits i quasi sempre rèiem. Cinquanta anys més tard ell és molt més ric que el seu pare i jo igual de pobre que el meu: l'ascensor de l'educació ja no funcionava del tot bé en aquell temps. En acabar vuitè d'EGB ens vam perdre la pista, i només esporàdicament he sabut de la seva carrera de multimilionari amb un cert desdeny, ja que les vides dels multimilionaris m'interessen més aviat poc. Quan es va presentar per a presidir el FC Barcelona el vaig seguir de gairell, perquè el futbol també m'interessa entre poc i gens. Però vaig retenir un dels seus eslògans: el Barça és un sentiment. "El Barça és un sentiment" és una d'aquestes ocurrències que poden funcionar perquè no volen dir res però apel·len a les emocions, i vivim en una època individualista i aspergereriana en què les pròpies emocions importen molt, en la mateixa mesura en la que les emocions dels altres importen un carall. Mai no vam saber quin sentiment era el Barça: amor? odi? fàstic? Tan se val! En qualsevol cas, en Sandro va guanyar i va presidir el Barça.

Em temo que l'eslògan "Catalunya és un sentiment" podria ser eficaç, ja que evita el concepte escabrós de la nació, es dirigeix a tothom que pensi que les emocions i els sentiments son més rellevants que el pensament i les raons i, en definitiva, connecta molt bé amb aquesta època de sentimentalisme fàcil i neurastènia narcissista. Sandro apareix com un financer exitós, avalat pel món del futbol que segueix amb delit la majoria de la població, no és un independentista radical i, evidentment, podria arrossegar gran part del vot catalanista. Si l'electorat nacionalista malfia d'Aliança Catalana pel seu biaix arrauxat i seu gust pel medievalisme essencialista, en Sandro els pot oferir el seny de l'inversor sagaç i pacient, una imatge d'home madur amb una força serena, un triomfador al vell estil, sense monsergues interseccionalistes ni cap concessió a les idees "progres" que tan mala fama tenen, pare de dos fills, amplíssima hisenda, sobrietat i conviccions patriòtiques, sense histrionismes, un liberal a ultrança. Com si diguéssim, un Elon Musk molt millorat, assenyat, a la catalana.

Falta veure si el partit de la batllessa de Ripoll és capaç de convèncer l'expresident del Barça i sap treure'l de la seva vida plàcida de senyor molt ric que viu tranquil i molt bé, missió que no deu ser fàcil, però en qualsevol cas la deriva de l'independentisme cap a les figures de la dreta ultraliberal i del món financer s'agraeix perquè superem, així i per fi, el miratge enganyós d'un nacionalisme progressista i transversal que va obnubilar el pensament de molta part de la ciutadania catalana durant els anys més terribles del "procés", quan la CUP es va apuntar al carro i també prometia un país on hi haurà gelat de postres cada dia. Amb en Sandro de candidat per Aliança Catalana, ja sabem que el gelat serà accessible si es presenten cognoms catalans i certificat de bateig a l'església parroquial, una resposta que tranquil·litzarà molt l'electorat nacional i que en Jordi Turull (i en Rull, i en Tururull) lamentaran no haver proposat durant la resta dels seus dies.


Comentarios

  1. Interesante lo de Sandro,viene del mundo del fútbol y negocio,pero no sé si tiene interés en la política, ya nos irás cantando.Un buen trabajo de investigación

    ResponderEliminar
  2. Joderrrrrrrr...debo de tener una enfermedad de esas raras...no siento sentimientos hacia nada que represente hechos diferenciales¡¡¡
    Doctor ¡¡¡..doctor...¿qué me pasa?

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

L'HUMORISTA PUTAESPANYISTA

Sí que deu tenir límits l'humor: per dalt, els límits que l'enginy i la intel·ligència de l'humorista imposen. Per baix, tan sols es tracta de veure fins on d'avall es pot caure. Tenint en compte que cap avall no deu haver-hi límits, l'humorista es pot deixar anar pel pendent de la vulgaritat, l'insult més groller o la cacofonia fàcil. Com que fer riure és més difícil que fer plorar, l'humorista pot talentós té el recurs de buscar un humor facilot, pel broc gros, de riallada bruta i esdentegada. Humor de barra de bar a les hores petites. Hi ha un humor que apel·la la intel·ligència i la sensibilitat. I un altre que crida les vísceres. Als nens i a les nenes els fan riure els acudits sobre pets i llufes i caques, i a l'infant que roman dintre nostre sempre el faran riure aquestes bromes escatològiques. De la mateixa manera, al preadolescent li fa molta gràcia que algunes paraules apareguin a l'acudit: especialment penis, vulva, puta i etc. El preadole...

MAL ESTÁ LO QUE BIEN ACABA

La familia Pujol se sienta en el banquillo doce años más tarde. Por alguna oscura razón la justicia se torna lenta a veces y otras es veloz. Contra el fiscal, a la velocidad del rayo. El juicio contra Jordi Pujol llega tarde y cansado, fuera de los focos, apenas es noticia. Quizás ya nadie quiere acordarse del desastre, a nadie le gusta reconocer que proviene del horror. Así, a pesar de la tardanza y la pereza, no puedo evitar echar la mirada atrás y recordar el largo desierto, el oscuro y largo desierto que fueron los gobiernos de Pujol, el mal profundo que le infligió a la sociedad, no tan solo a la catalana aunque especialmente a la catalana. Fueron aquéllos años muchos años y muy pútridos. Gracias a la edición en facsímil del primer número de El Triangle, enero de 1990, en el 35 aniversario que acabamos de celebrar, recuerdo cosas que todavía retumban en los rincones de la memoria de la infamia y llego a sentir algo parecido a la vergüenza ¿de veras vivimos todo esto sin apenas inm...

UN MATÓN EN BADALONA, EN INVIERNO (¿Y EN VERANO?)

Quizás tras tantos años en la educación primaria, tengo una deformación profesional: cuando veo a un adulto me lo imagino como era cuando era niño. He aprendido a distinguir aquellas cosas del carácter que no cambian jamás, ya que deben responder a la configuración psicológica más profunda del individuo. Es muy fácil equivocarse, ya lo se, es solo un pasatiempo: no se vayan a pensar que soy un trastornado o que no tengo nada más que hacer. Pero es divertido. Con los políticos funciona bastante bien, ya que uno puede rastrear en su biografía y sacar conclusiones. El otro día me fijé en el señor García Albiol, alcalde de Badalona. Tipo muy alto, con unas grandes manos que se mueven mucho hacia adelante, como si el hombre estuviera calibrando la posibilidad de darte un bofetón tremebundo. Habla despacio y se inclina hacia el interlocutor, acostumbrado a que sus interlocutores sean siempre más bajitos. Le gusta el verbo directo, algo bronco, no hace bromas ni chascarrillos. Me lo imagino a...