Ir al contenido principal

CATALUNYA ÉS UN SENTIMENT

Tal com vostès ja saben, Aliança Catalana es prepara per a les properes eleccions autonòmiques, encara que ells en deuen dir "nacionals". Segons els seus propis sondejos podria obtenir 15 diputats i deixaria el partit de Puigdemont en una posició compromesa (compromesa= residual), al final del procés de descomposició que es va iniciar amb Artur Mas, quan encara es es feien dir "Convergència". Finalment, el sentiment independentista es desempallega de les màscares inclusives, transversals i totes aquelles coses que deien quan fins i tot el Podemos de Pablo Iglesias veia l'independentisme com una opció progressista (mitjançant una aplicació gairebé lisèrgica de la teoria interseccional).

Per al desembarcament a la capital catalana, el partit liderat per na Sílvia Orriols, batllessa de Ripoll, i inspirat pel cosí d'en Pere Aragonès, en Jordi Aragonès, ha llogat un local espaiós al carrer de Villarroel (paradoxalment, al bell mig del Gaixample) i estan pensant qui podria ser el seu candidat al Parlament català. Sonen diversos noms, però un dels que ressona és un vell conegut: en Sandro Rosell. Ho diu Crónica Global i El Confidencial, i estic a l'espera de saber què en diu e-notícies, el mitjà que més cobertura dona a na Sílvia Orriols. En Sandro és aquell home que fou president del Barça i que, mitjançant un dels advocats més cars d'Espanya va ser excarcerat i indemnitzat. (És el mateix advocat que ha defensat els futbolistes Dani Alves, Lionel Messi, Samuel Etoo, els empresaris Javier de la Rosa i José Luis Núñez. També porta la defensa de Jordi Pujol Ferrusola i va dur la d'Àlvaro Lapuerta, del cas Gúrtel.)

Recordo en Sandro en diversos moments de la seva vida. Potser alguns dels lectors d'aquest blog saben que en Sandro i jo vam compartir les aules de primària a l'escola Costa i Llobera, ara fa cinquanta anys, i en Sandro era el més llest de la classe. Érem petits i quasi sempre rèiem. Cinquanta anys més tard ell és molt més ric que el seu pare i jo igual de pobre que el meu: l'ascensor de l'educació ja no funcionava del tot bé en aquell temps. En acabar vuitè d'EGB ens vam perdre la pista, i només esporàdicament he sabut de la seva carrera de multimilionari amb un cert desdeny, ja que les vides dels multimilionaris m'interessen més aviat poc. Quan es va presentar per a presidir el FC Barcelona el vaig seguir de gairell, perquè el futbol també m'interessa entre poc i gens. Però vaig retenir un dels seus eslògans: el Barça és un sentiment. "El Barça és un sentiment" és una d'aquestes ocurrències que poden funcionar perquè no volen dir res però apel·len a les emocions, i vivim en una època individualista i aspergereriana en què les pròpies emocions importen molt, en la mateixa mesura en la que les emocions dels altres importen un carall. Mai no vam saber quin sentiment era el Barça: amor? odi? fàstic? Tan se val! En qualsevol cas, en Sandro va guanyar i va presidir el Barça.

Em temo que l'eslògan "Catalunya és un sentiment" podria ser eficaç, ja que evita el concepte escabrós de la nació, es dirigeix a tothom que pensi que les emocions i els sentiments son més rellevants que el pensament i les raons i, en definitiva, connecta molt bé amb aquesta època de sentimentalisme fàcil i neurastènia narcissista. Sandro apareix com un financer exitós, avalat pel món del futbol que segueix amb delit la majoria de la població, no és un independentista radical i, evidentment, podria arrossegar gran part del vot catalanista. Si l'electorat nacionalista malfia d'Aliança Catalana pel seu biaix arrauxat i seu gust pel medievalisme essencialista, en Sandro els pot oferir el seny de l'inversor sagaç i pacient, una imatge d'home madur amb una força serena, un triomfador al vell estil, sense monsergues interseccionalistes ni cap concessió a les idees "progres" que tan mala fama tenen, pare de dos fills, amplíssima hisenda, sobrietat i conviccions patriòtiques, sense histrionismes, un liberal a ultrança. Com si diguéssim, un Elon Musk molt millorat, assenyat, a la catalana.

Falta veure si el partit de la batllessa de Ripoll és capaç de convèncer l'expresident del Barça i sap treure'l de la seva vida plàcida de senyor molt ric que viu tranquil i molt bé, missió que no deu ser fàcil, però en qualsevol cas la deriva de l'independentisme cap a les figures de la dreta ultraliberal i del món financer s'agraeix perquè superem, així i per fi, el miratge enganyós d'un nacionalisme progressista i transversal que va obnubilar el pensament de molta part de la ciutadania catalana durant els anys més terribles del "procés", quan la CUP es va apuntar al carro i també prometia un país on hi haurà gelat de postres cada dia. Amb en Sandro de candidat per Aliança Catalana, ja sabem que el gelat serà accessible si es presenten cognoms catalans i certificat de bateig a l'església parroquial, una resposta que tranquil·litzarà molt l'electorat nacional i que en Jordi Turull (i en Rull, i en Tururull) lamentaran no haver proposat durant la resta dels seus dies.


Comentarios

  1. Interesante lo de Sandro,viene del mundo del fútbol y negocio,pero no sé si tiene interés en la política, ya nos irás cantando.Un buen trabajo de investigación

    ResponderEliminar
  2. Joderrrrrrrr...debo de tener una enfermedad de esas raras...no siento sentimientos hacia nada que represente hechos diferenciales¡¡¡
    Doctor ¡¡¡..doctor...¿qué me pasa?

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

EL PERIODISMO EN TIEMPOS PEREZOSOS

Leo en los periódicos: el "régimen de los Ayatolás" para referirse a Irán. Y no me detengo en fijarme en qué medios lo escriben así o asá, porqué la verdad es que son mayoría. Es un término audaz. Sin embargo, ningún adjetivo acompaña al régimen de Omán, de Arabia Saudita, de Qatar. Cuando se habla de Arabia, podrían escribir "el régimen de los jeques absolutistas", por ejemplo. ¿Cómo podríamos calificar a los Emiratos Árabes Unidos, en donde reside el emérito y en donde parece que el reyezuelo defraudador vive muy bien? ¿El régimen de los reyes defraudadores huidos para escamotear a la justicia? Hasta hace bien poco, Venezuela era un "narcoestado", y a esta denominación se sumaron -incluso- muchos tertulianos de la tertulia de Silvia Intxaurrondo. Ella no les recriminó el adjetivo, a pesar de que parece una periodista escrupulosa y seria. Ahora mismo, nadie habla de Venezuela como de un "narcoestado", como si se hubiera obrado algún milagro. Del...

LA SEÑORA PILAR EN PRIMAVERA

Ha cumplido los 91 y vive sola en una casita que parece un museo, en donde está todo lo que adora, más que un museo es un templo abigarrado, apenas queda un palmo de pared libre en donde añadir alguna nueva foto, apenas unos centímetros encima de los anaqueles para añadirle otro recuerdo. Aunque a estas edades ya se crean pocos recuerdos nuevos, pasan pocas cosas y las que pasan, la verdad sea dicha, parecen livianas y sutiles, y se desvanecen como los sueños de la siesta, sin dejar rastro. El pequeño templo al dios del hogar, eso ya lo hacían los antiguos romanos. Y aunque hay vírgenes y jesucristos, el templo está dedicado a la memoria familiar, al paso por la vida y a los que la han acompañado. Ahí está el hijo único, del que se puede seguir su vida desde el niño en blanco y negro al joven graduado, al adulto serio con traje y corbata, al hombre ya mayor que sonríe con esfuerzo desde la lejana Inglaterra a donde se fue a trabajar para no volver, quizás unos días en verano y a veces ...

LA MALA MARE CATALANA

Diuen que saps quan s'ha acabat la teva funció de mare quan te n'adones que ja no hi ha res més a fer, que tot està dit i que a partir d'ara no tens cap influència sobre la teva filla. Tot i que les noves tendències advoquen per una maternitat (i una paternitat) laxa, hom tendeix a voler transmetre els teus valors a la prole. Als fills dels socis del Barça els fan el carnet del club des de tot just nadons, perquè el xiquet no s'esguerri més endavant i no se'ns faci del Madrid, que ara té més tirada entre el jovent. Transmetre els valors a la descendència no és cosa fàcil: al meu pare, per exemple, no li va sortir massa bé i aquí em tenen, constitucionalista i socialista, i indiferent a la bandera de les quatre barres, a la sardana i al Fossar de les Moreres. He heretat moltes coses del pare, entre elles algunes manies persecutòries que no cal detallar. Però el nacionalisme no me'l va poder inculcar. Resulta que, vès per on, el meu pare em va animar a llegir i a ...