Ir al contenido principal

CATALUNYA ÉS UN SENTIMENT

Tal com vostès ja saben, Aliança Catalana es prepara per a les properes eleccions autonòmiques, encara que ells en deuen dir "nacionals". Segons els seus propis sondejos podria obtenir 15 diputats i deixaria el partit de Puigdemont en una posició compromesa (compromesa= residual), al final del procés de descomposició que es va iniciar amb Artur Mas, quan encara es es feien dir "Convergència". Finalment, el sentiment independentista es desempallega de les màscares inclusives, transversals i totes aquelles coses que deien quan fins i tot el Podemos de Pablo Iglesias veia l'independentisme com una opció progressista (mitjançant una aplicació gairebé lisèrgica de la teoria interseccional).

Per al desembarcament a la capital catalana, el partit liderat per na Sílvia Orriols, batllessa de Ripoll, i inspirat pel cosí d'en Pere Aragonès, en Jordi Aragonès, ha llogat un local espaiós al carrer de Villarroel (paradoxalment, al bell mig del Gaixample) i estan pensant qui podria ser el seu candidat al Parlament català. Sonen diversos noms, però un dels que ressona és un vell conegut: en Sandro Rosell. Ho diu Crónica Global i El Confidencial, i estic a l'espera de saber què en diu e-notícies, el mitjà que més cobertura dona a na Sílvia Orriols. En Sandro és aquell home que fou president del Barça i que, mitjançant un dels advocats més cars d'Espanya va ser excarcerat i indemnitzat. (És el mateix advocat que ha defensat els futbolistes Dani Alves, Lionel Messi, Samuel Etoo, els empresaris Javier de la Rosa i José Luis Núñez. També porta la defensa de Jordi Pujol Ferrusola i va dur la d'Àlvaro Lapuerta, del cas Gúrtel.)

Recordo en Sandro en diversos moments de la seva vida. Potser alguns dels lectors d'aquest blog saben que en Sandro i jo vam compartir les aules de primària a l'escola Costa i Llobera, ara fa cinquanta anys, i en Sandro era el més llest de la classe. Érem petits i quasi sempre rèiem. Cinquanta anys més tard ell és molt més ric que el seu pare i jo igual de pobre que el meu: l'ascensor de l'educació ja no funcionava del tot bé en aquell temps. En acabar vuitè d'EGB ens vam perdre la pista, i només esporàdicament he sabut de la seva carrera de multimilionari amb un cert desdeny, ja que les vides dels multimilionaris m'interessen més aviat poc. Quan es va presentar per a presidir el FC Barcelona el vaig seguir de gairell, perquè el futbol també m'interessa entre poc i gens. Però vaig retenir un dels seus eslògans: el Barça és un sentiment. "El Barça és un sentiment" és una d'aquestes ocurrències que poden funcionar perquè no volen dir res però apel·len a les emocions, i vivim en una època individualista i aspergereriana en què les pròpies emocions importen molt, en la mateixa mesura en la que les emocions dels altres importen un carall. Mai no vam saber quin sentiment era el Barça: amor? odi? fàstic? Tan se val! En qualsevol cas, en Sandro va guanyar i va presidir el Barça.

Em temo que l'eslògan "Catalunya és un sentiment" podria ser eficaç, ja que evita el concepte escabrós de la nació, es dirigeix a tothom que pensi que les emocions i els sentiments son més rellevants que el pensament i les raons i, en definitiva, connecta molt bé amb aquesta època de sentimentalisme fàcil i neurastènia narcissista. Sandro apareix com un financer exitós, avalat pel món del futbol que segueix amb delit la majoria de la població, no és un independentista radical i, evidentment, podria arrossegar gran part del vot catalanista. Si l'electorat nacionalista malfia d'Aliança Catalana pel seu biaix arrauxat i seu gust pel medievalisme essencialista, en Sandro els pot oferir el seny de l'inversor sagaç i pacient, una imatge d'home madur amb una força serena, un triomfador al vell estil, sense monsergues interseccionalistes ni cap concessió a les idees "progres" que tan mala fama tenen, pare de dos fills, amplíssima hisenda, sobrietat i conviccions patriòtiques, sense histrionismes, un liberal a ultrança. Com si diguéssim, un Elon Musk molt millorat, assenyat, a la catalana.

Falta veure si el partit de la batllessa de Ripoll és capaç de convèncer l'expresident del Barça i sap treure'l de la seva vida plàcida de senyor molt ric que viu tranquil i molt bé, missió que no deu ser fàcil, però en qualsevol cas la deriva de l'independentisme cap a les figures de la dreta ultraliberal i del món financer s'agraeix perquè superem, així i per fi, el miratge enganyós d'un nacionalisme progressista i transversal que va obnubilar el pensament de molta part de la ciutadania catalana durant els anys més terribles del "procés", quan la CUP es va apuntar al carro i també prometia un país on hi haurà gelat de postres cada dia. Amb en Sandro de candidat per Aliança Catalana, ja sabem que el gelat serà accessible si es presenten cognoms catalans i certificat de bateig a l'església parroquial, una resposta que tranquil·litzarà molt l'electorat nacional i que en Jordi Turull (i en Rull, i en Tururull) lamentaran no haver proposat durant la resta dels seus dies.


Comentarios

  1. Interesante lo de Sandro,viene del mundo del fútbol y negocio,pero no sé si tiene interés en la política, ya nos irás cantando.Un buen trabajo de investigación

    ResponderEliminar
  2. Joderrrrrrrr...debo de tener una enfermedad de esas raras...no siento sentimientos hacia nada que represente hechos diferenciales¡¡¡
    Doctor ¡¡¡..doctor...¿qué me pasa?

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

1 DE OCTUBRE, EFEMÉRIDE DE LA TRAGEDIA

Hemos llegado al 1 de octubre de 2025. 8 años del referéndum y de la república de los 8 segundos, 8 años de la cúspide de eso que se llama "procés", quizás para homenajear a "El proceso" de Kafka y que, a día de hoy, sabemos que fue un sarpullido nacionalista y derechón que supo disfrazarse de cosa espontánea y popular, democrática y divertida, y a cuya promoción inmisericorde se entregaron los medios catalanes, tanto los públicos como los privados. Salvando honorosas excepciones, parecía que la prensa lo tenía claro y TV3, clarísimo: lo que mola, lo que toca y lo más guay es ser independentista. Es muy posible que, los mismos medios que fueron entusiastas del independentismo ocho años atrás, hoy soslayen la efeméride, la disimulen un poco, la trasvistan de objeto extraño que ha cruzado los cielos al atardecer o lo pinten de suceso antropológico, como si en la plaza mayor de Vic alguien se hubiese arrancado a bailar una sardana fuera de programa. También es posible ...

ESPADALER I LA MEMÒRIA DE LA MEDIOCRITAT

Quan Convergència i Unió es va descompondre, la part anomenada Unió es va fondre en el no res, com quan una botiga de barri abaixa la persiana per sorpresa i desapareix i mai més no s'ha vist l'amo, i el dependent encara el busca perquè li deu els dos darrers mesos del salari. Cal recordar els casos Pallerols i Pretòria, que tenen alguna cosa a veure amb la putrefacció d'aquell partit menut i capgròs ara ja, afortunadament, difunt. Unió no tenia apenes afiliats, tan sols tenia dirigents. Afiliar-se a Unió significava ascendir vertiginosament i, amb moltes probabilitats, aconseguir un carguito al govern regional. Com a mínim, una discreta Direcció General o un Cap de Departament.  A França, per aconseguir un càrrec públic de certa rellevància cal haver passat pels estudis de l'Escola d'Administració. A Catalunya n'hi havia prou amb el carnet d'Unió, que era la via més directa. La veritat és que Unió Democràtica de Catalunya sempre va ser un ens ambigu i estr...

LA DEPILACIÓ I EL MÓN ESTRANY

Sortir a caminar pel carrer per tenir una estona de reflexió en pau ja no és el que era. Els carrers i els vorals de les carreteres son plens de missatge que ens assalten, missatges difícils d'interpretar, quan no son críptics. Dissabte, a la carretera que transita des d'un Vallès a l'altre, vaig trobar els rastres d'algí que havia transitat el mateix camí però proveït d'un esprai de color negre i que havia deixat frases: El bilingüisme és la mort. El peix gran es menja el petit. No és bilingüisme, és substitució. La teoria de la Gran Substitució ha arribat a Catalunya, i fa molt de temps que viu entre nosaltres. En el cas català, la gran susbtitució és un fenomen lingüístic. Algú té molta por que la llengua de la seva mare ja no sigui la llengua dels seus fills, tot i que podria ser que la llengua de la seva mare sigui, precisament, la llengua dels seus fills i que els esforços que hom ha fet per passar del castellà dels pares al català dels convergents es revertei...