L'any 2011, la senyora Marta Rojals va escriure "Primavera, estiu i etc" una novel·la innovadora dins de l'àmbit trist de la novel·la catalana que li va valdre bones vendes i bones crítiques. Recordo haver-la llegida, però també he de dir que no en recordo res més i, rebuscant per les lleixes, veig que no la tinc: suposo que la vaig agafar de la biblioteca pública, la vaig retornar i santes pasqües. Quan vaig saber que havia publicat una segona novel·la em vaig quedar indiferent i vaig fer bé, perquè ja no hi va haver tan de rebombori i devia passar sense pena ni glòria. Tot i això, és clar que vaig retenir el nom, que de sobte apareixia com a columnista de Vilaweb. En fi: una altra veu que s'apropa a la moda nacionalista per si hi ha res a collir sota l'arbre que millor convé.
He llegit de vegades algun dels seus articles, de pretesa veu literària i sempre molt patriota, amb un aire que resulta decimonònic i contradiu la voluntat innovadora que pretenia amb la seva novel·la. Em fa l'efecte que Emilia Pardo Bazán era molt més moderna que Marta Rojals, vès, què hi farem. No sé si la senyora Rojals era una independentista de pedra picada abans del procés, però és evident que s'hi va anar apropant d'una manera sorprenent i, d'altra banda, qui paga mana: si el qui paga és el senyor Partal, mana el senyor Partal i convé satisfer-lo.
El darrer article que li he llegit ("Pa amb tomàquet i oli de Jaén") tracta, és clar, de l'Espanya pèrfida i del no menys pèrfid socialisme del senyor Illa, al qui retrata a la setmana catalana de l'Expo d'Osaka ballant rumbes i menjant pa amb tomàquet. La senyora Rojals sospita que l'oli que hi havia a la llesca era oli de Jaén, i jo li pregunto: i si el tomàquet era un tomàquet de Barbastro? Si prendre oli de Jaén és un pecat mortal per a un català, quina mena de pecat deu ser, llavors, menjar tomàquets de Barbastro? Els patriotes només contemplen la puresa geogràfica i el quilòmetre zero sense entendre el significat terrible del zero. La senyora Rojals podria anar-se'n a qualsevol discoteca o a qualsevol festa de barri a recriminar que no es ballin sardanes i a amenaçar d'espanyolisme o de pecats pitjors els qui ballin al so del bolero o, molt pitjor encara, del reguetón. Per altra banda: perquè la senyora Rojals no explica quins arguments té contra el socialisme? Quina ideologia política li agrada més?
A la senyora Rojals li agradaria que Catalunya fos el llogaret d'Astèrix, autosuficient i feliç. I feudal. Dominat per un xaman que toca una lira de quatre cordes com les quatre barres, encimbellat al pi de les Tres Branques.
La senyora Rojals creu que Espanya és un lloc terrible, dominat per forces obscures, jutges franquistes i clavegueres molt fosques. I segurament per això creu que la independència ens alliberaria. Podria donar-li la raó en algunes coses, és clar, però em desconcerta la seva ingenuïtat: creu de veritat que Catalunya és un lloc de puresa i democràcia i aquell locus amoenus que prometien els independentistes més il·luminats? En quines evidències pensa quan pensa en això? No es tracta només de pensar en la impunitat judicial i mediàtica de la família Pujol. La llista de casos que expliquen la corrupció catalana i convergent es fa llarga i tediosa, i parlem de banques catalanes i caixes, Hidroplant, i d'urbanitzacions i mitjans de comunicació i jutges i Futbol Club Barcelona i empreses i agències catalanes i Incasòl i advocats i Casinos i Palau de la Música i Laura Borràs. I etc.
Quin argument podria aportar la senyora Rojals per afirmar que l'oli de Les Garrigues és millor que l'oli de Jaén, o que el llogaret català és més democràtic i pur que Espanya? Suposo que a casa de l'escriptora catalana tots els mobles i estris de la llar provenen de fustes i d'indústries catalanes i que no hi ha res d'Ikea ni d'Amazon ni de Temu, que es vesteix amb cotó català de les plantacions catalanes i etc. El catalanisme irredempt conté un pòsit ridícul, de la destil·lació del qual surt l'independentisme essencialista. Me gusta la fruta catalana, diu (però en català) la qui un dia fou una jove promesa de les lletres catalanes i avui es limita a ser una columneta d'un digital d'Astèrix, escrita per a la parròquia.
jo, que sóc xarnego internacional, tot ho compro per coherència del km 0. Faig país, economitzo recursos, optimitzo despeses i prioritzo la logística.
ResponderEliminarÉs fàcil de comprendre, a vint metres de casa tinc un DIA. Tot ho compro allà.
No em diguis que això no és km0?
Es que me parto de risa, la señora Marta, se le ve muy ofendida porque el sr. Illa estuvo a un punto de bailarse unas bulerías o unas sevillanas con la señorita de rojo, que le entro al quite. Le pregunto, qué hubiese hecho ella, si un guapo mozo con sombrero cordobés ,le hubiese entrado por cintura !Ay! con el tremendismo ,que malo es ,viendo problemas donde no los hay. Fue, vio, disfrutó y se volvió para casa, eso es todo. Los resultados ya se verán, que es otra cosa.
ResponderEliminar