Ir al contenido principal

MARTA ROJALS, PA AMB TOMÀQUET DE BARBASTRO I OLI DE JAÉN

L'any 2011, la senyora Marta Rojals va escriure "Primavera, estiu i etc" una novel·la innovadora dins de l'àmbit trist de la novel·la catalana que li va valdre bones vendes i bones crítiques. Recordo haver-la llegida, però també he de dir que no en recordo res més i, rebuscant per les lleixes, veig que no la tinc: suposo que la vaig agafar de la biblioteca pública, la vaig retornar i santes pasqües. Quan vaig saber que havia publicat una segona novel·la em vaig quedar indiferent i vaig fer bé, perquè ja no hi va haver tan de rebombori i devia passar sense pena ni glòria. Tot i això, és clar que vaig retenir el nom, que de sobte apareixia com a columnista de Vilaweb. En fi: una altra veu que s'apropa a la moda nacionalista per si hi ha res a collir sota l'arbre que millor convé.

He llegit de vegades algun dels seus articles, de pretesa veu literària i sempre molt patriota, amb un aire que resulta decimonònic i contradiu la voluntat innovadora que pretenia amb la seva novel·la. Em fa l'efecte que Emilia Pardo Bazán era molt més moderna que Marta Rojals, vès, què hi farem. No sé si la senyora Rojals era una independentista de pedra picada abans del procés, però és evident que s'hi va anar apropant d'una manera sorprenent i, d'altra banda, qui paga mana: si el qui paga és el senyor Partal, mana el senyor Partal i convé satisfer-lo.

El darrer article que li he llegit ("Pa amb tomàquet i oli de Jaén") tracta, és clar, de l'Espanya pèrfida i del no menys pèrfid socialisme del senyor Illa, al qui retrata a la setmana catalana de l'Expo d'Osaka ballant rumbes i menjant pa amb tomàquet. La senyora Rojals sospita que l'oli que hi havia a la llesca era oli de Jaén, i jo li pregunto: i si el tomàquet era un tomàquet de Barbastro? Si prendre oli de Jaén és un pecat mortal per a un català, quina mena de pecat deu ser, llavors, menjar tomàquets de Barbastro? Els patriotes només contemplen la puresa geogràfica i el quilòmetre zero sense entendre el significat terrible del zero. La senyora Rojals podria anar-se'n a qualsevol discoteca o a qualsevol festa de barri a recriminar que no es ballin sardanes i a amenaçar d'espanyolisme o de pecats pitjors els qui ballin al so del bolero o, molt pitjor encara, del reguetón. Per altra banda: perquè la senyora Rojals no explica quins arguments té contra el socialisme? Quina ideologia política li agrada més?

A la senyora Rojals li agradaria que Catalunya fos el llogaret d'Astèrix, autosuficient i feliç. I feudal. Dominat per un xaman que toca una lira de quatre cordes com les quatre barres, encimbellat al pi de les Tres Branques.

La senyora Rojals creu que Espanya és un lloc terrible, dominat per forces obscures, jutges franquistes i clavegueres molt fosques. I segurament per això creu que la independència ens alliberaria. Podria donar-li la raó en algunes coses, és clar, però em desconcerta la seva ingenuïtat: creu de veritat que Catalunya és un lloc de puresa i democràcia i aquell locus amoenus que prometien els independentistes més il·luminats? En quines evidències pensa quan pensa en això? No es tracta només de pensar en la impunitat judicial i mediàtica de la família Pujol. La llista de casos que expliquen la corrupció catalana i convergent es fa llarga i tediosa, i parlem de banques catalanes i caixes, Hidroplant, i d'urbanitzacions i mitjans de comunicació i jutges i Futbol Club Barcelona i empreses i agències catalanes i Incasòl i advocats i Casinos i Palau de la Música i Laura Borràs. I etc.

Quin argument podria aportar la senyora Rojals per afirmar que l'oli de Les Garrigues és millor que l'oli de Jaén, o que el llogaret català és més democràtic i pur que Espanya? Suposo que a casa de l'escriptora catalana tots els mobles i estris de la llar provenen de fustes i d'indústries catalanes i que no hi ha res d'Ikea ni d'Amazon ni de Temu, que es vesteix amb cotó català de les plantacions catalanes i etc. El catalanisme irredempt conté un pòsit ridícul, de la destil·lació del qual surt l'independentisme essencialista. Me gusta la fruta catalana, diu (però en català) la qui un dia fou una jove promesa de les lletres catalanes i avui es limita a ser una columneta d'un digital d'Astèrix, escrita per a la parròquia.



Comentarios

  1. jo, que sóc xarnego internacional, tot ho compro per coherència del km 0. Faig país, economitzo recursos, optimitzo despeses i prioritzo la logística.
    És fàcil de comprendre, a vint metres de casa tinc un DIA. Tot ho compro allà.

    No em diguis que això no és km0?

    ResponderEliminar
  2. Es que me parto de risa, la señora Marta, se le ve muy ofendida porque el sr. Illa estuvo a un punto de bailarse unas bulerías o unas sevillanas con la señorita de rojo, que le entro al quite. Le pregunto, qué hubiese hecho ella, si un guapo mozo con sombrero cordobés ,le hubiese entrado por cintura !Ay! con el tremendismo ,que malo es ,viendo problemas donde no los hay. Fue, vio, disfrutó y se volvió para casa, eso es todo. Los resultados ya se verán, que es otra cosa.

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

VISCA LA NOSTRA TRIBU PURA I CATALANA! (UNA RESPOSTA A L'ANDREU BARNILS DE VILAWEB)

La situació lamentable de l'educació pública (pels seus resultats tan baixos i pel malestar de docents i de famílies) porta alguns periodistes, pensadors i divulgadors a repensar l'escola catalana. En Gregorio Luri, al qui sempre recordo atent i agut en les seves crítiques i les seves propostes, qüestiona els models educatius des de la mirada del pedagog que analitza els canvis didàctics, les atzagaiades, les ocurrències que sovint ens cauen al damunt (l'educació emocional, Innovamat, i un etc molt llarg).  Però també hi ha qui, molt lluny de les reflexions pedagògiques dels pensadors com Luri, proposa altres solucions des d'una perspectiva més tribal, més essencialista. Fa pocs dies, un periodista de "Vilaweb", impasible el ademán , va fer una proposta que es veia venir: es tracta de crear dues línies paral·leles d'escola pública (tal com es fa al País Basc). Una línia d'escola en català, monolingüe, i una altra línea d'escola en castellà. I que c...

LA BRIGADA INFANTIL DE LA ULTRADERECHA

Las madres y los padres de mis alumnos son personas de entre 30 y 40 años, de modo que todos ellos (en especial los autóctonos) pasaron por la educación democrática, en la que se les educó en valores cívicos, en gestión de las emociones, en ciudadanía, en la importancia de la participación. Pero es evidente que este "background" contiene algunos errores o no es apreciable. Las madres y los padres suelen ser reivindicativos, pero solo para reivindicar los derechos de sus hijos e hijas y para cuestionar el trabajo de los docentes. Cabe concretar algo relevante: la mayoría de las familias inmigrantes suelen ser más empáticas y colaboradoras que las autóctonas. Suelen mostrar un mayor respeto por las instituciones como la escuela. Hasta cierto punto no me parece mal que la gente sea crítica: debemos ser analíticos y protestar cuando es necesario. Pero... Pero... tengo varios alumnos en la clase que han suspendido todas las evaluaciones hasta el día de hoy, todos los exámenes y, s...

LOS VÍNCULOS DÉBILES (A NOELIA CASTILLO)

Los sociólogos y los psicólogos hablan de la importancia de los vínculos débiles: aquéllas personas con quienes tenemos una relación que no es de una gran amistad ni de amor ni de parentesco. Conocidos, vecinos, compañeros de trabajo. Estas relaciones, a pesar de su debilidad, nos permiten funcionar en el día a día, resolver pequeños asuntos y llevar una buena vida. A veces me pregunto si mis alumnos y alumnas forman parte de estas relaciones débiles y tiendo a creer que así es: afectan a mi vida cotidiana durante varias horas al día, hay multitud de interacciones más o menos funcionales por ambas partes y, sin embargo, el vínculo es débil en el sentido de que, en cuánto yo deje de ser su profesor, a final de curso, el vínculo se desvanecerá. Lo opuesto a los vínculos débiles son los poderosos, los familiares, de los que no podemos desprendernos si no es mediante un acto abrupto y más o menos violento pero que, aún así, siempre siguen ahí. Estoy pensando en el caso de Noelia Castillo, ...