Ir al contenido principal

HI SOM, EL LLAPET A LA PARET

La presència absent, com una au de mal averany, la promesa de l'amenaça. Vigila la teva esquena, no et distreguis, no t'adormis. Mantén la por, no et relaxis. En qualsevol moment ens farem presents.

La pintada es pot trobar a qualsevol paret de qualsevol carrer de Catalunya. De vegades és una presència solitària, de vegades és un ramat de "Hi som" en un mur rovellat i polsegós d'una casa en ruïnes. La pintada està fet amb una plantilla sempre idèntica. Hom se la copia, la retalla i la pinta, de nits, pels racons de la ciutat. Hom ha d'estar atent de no trepitjar una caca de gos o d'ensopegar-se amb un "Hi som", sempre en majúscules. Guarden la plantilla com qui guarda la relíquia i, quan el nervi patriòtic s'encén, baixen al carrer i fan l'ofrena a la paret tal com el quisso hi deixa una pixarada que vol dir: estic aquí, recorda-ho.

L'endemà, el patriota passa per davant de la seva inscripció i s'omple els pulmons de joia i d'aire nacional. Aquí he estat jo, com els amants que inscriuen a l'escorça de l'arbre els noms, un cor maldestre i una data que s'esmuny pel pendent del temps i que roman allà fins molt després que la parella ja no s'estimi i s'hagin oblidat. Però mentre la inscripció vegetal recorda un instant de felicitat, la data d'un coit o un desig de perdurar en l'amor, l'autor del "Hi som" només ens vol produir una esgarrifança. Ho tornarem a fer, no et pensis que s'ha acabat el meu odi ni el meu instint guerrer.

La pintada nocturna és un fenomen complex, és clar, una mescla de valentia emparada en la covardia de la nit i la petita estampa que un altre haurà de netejar, una reivindicació que també s'adreça a un mateix, com si vulgués certificar el seu pas per la vida amb un gest patriòtic fet de pintura propulsada per gas, un pet nacionalista que deixa una llapet a la tàpia bruta, al calçotet públic.

"Hi som" vol dir "hi sóc" o simplement "sóc". I a més a més no estic sol, vés amb compte perquè som molts i en qualsevol moment en farem una de grossa. Que tremoli el botifler, el xarnego. Els llops no van mai sols, com els voltors. "Hi som" també vol dir que no descansarem mai del malson nacionalista, que tremolin els contenidors d'escombraries perquè qualsevol dia tornaran a cremar i el foc de les deixalles farà la pàtria més gran, més lluent, més excelsa. Hi som, hi som, hi som, hi som. Els tambors a mitjanit, la testosterona que colpeix, les quatre barres de sang del deliri romàntic. En Guifré es remou a la tomba, les tombes flamegen, els focs fatus dels nostres cementiris, la calavera riallera dels màrtirs de la pàtria que reclamen sang jove.

Qui necessita dir que és tal vegada dubta de ser. Com els vampirs i els zombis. El vampir dubta de ser perquè no es reflexa al mirall i el zombi no està segur de ser un ésser humà del tot. El patriota necessita repetir-se que és i ho fa per les parets de la vila per trobar-se a sí mateix l'endemà i sentir que pertany a una pàtria, a una tribu irredempta que tal vegada només fou un somni, aquells somnis tèrbols de la migdiada després d'haver-se afartat de canelons i pollastre de Vic amb gambes de Palamós i altres menges nostrades, i fuet i bisbe de Camprodon i postres de músic i aromes de Montserrat.


Comentarios

  1. Todo, en esa pared, huele a desidia. El rebozado añejo, con pintas más de ser alumínico que de buen cemento. Los graffitis, que enmerdan toda la fachada, y que tienen toda la sintonía de estar hechos por manos inexpertas, sin gracia ni fortuna. Y la plantilla de la bandera, que quien la pintó iba escaso de recursos, ni siquiera pintó la estrellita.
    Un buen rebozado y una mano de cal, y todo solventado, pero nadie está por la labor de adecentar las calles.
    Salut

    ResponderEliminar
  2. Veo la cosa independentista floja, hasta Junquera busca nuevos vocablos, trata de adaptarse a los nuevos tiempos
    Saludos

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

LES COSES DE LES ROSES

Vaig a la farmàcia a comprar aigua oxigenada (3,90 euros el mig litre) i la senyora em regala una rosa minúscula, blanca i lila. Li dic que moltes gràcies, senyora, que se la guardi, que ja vindran altres senyors que apreciaran millor el detall, millor que no pas jo. Després passo pel súper per un parell coses que em feien falta (plàtans de Canàries i olives farcides d'anxova, 7,57 euros) i la caixera diposita una rosa fúcsia al damunt de la compra sense dir ni ase ni bèstia -ni tan sols no em mira. És Sant Jordi i toca la cosa de la rosa, de la mateixa manera avorrida i protocol.lària que toca el dia del Dòmund o el Dia del Caudillo el 18 de juliol. Deixo la rosa a una banda, li dic que no tinc targeta de client, pago i marxo. Quan era molt jove em dedicava a la pintura i feia exposicions de quadres pels bars i els restaurants. Passava algunes tardes al local i em convidaven a cerveses i de vegades venia alguna pintura. Després, ja més maduret, vaig posar-me a escriure i em van pu...

VILAWEB TAMBÉ PARLA DEL PAPA

El respectable públic està sofrint un publireportatge catòlic massiu i inacabable. Cal reconèixer que l'església de Roma té la mà trencada en litúrgies que alhora son espectacles, amb un poder hipnòtic que resulta fascinant. Però tal vegada era innecessari dedicar 24 hores al dia durant diversos dies en informatius sobre el funeral al Vaticà, més encara si tenim en compte que la Constitució es declara aconfessional i que la ciutadania espanyola no es deleix per anar a missa. Durant aquests dies, les editorials d'un dels digitals independentistes més combatiu, l'inefable Vilaweb, ha preferit demanar la dimissió de Salvador Illa per cometre el pecat d'espanyolitzar Catalunya (sic), però el mitjà ha tingut algun moment per parlar de Roma i els seus cardenals. I ho ha fet amb una entrevista a un senyor que es diu Vicenç Lozano, antic corresponsal al Vaticà de Tv3. L'aportació de Lozano entra en el camp de la conspiranoia i afirma que hi ha una conspiració ultradretana p...

LA PÀTRIA ÉS LA LLENGUA (CATALANA)

Fa molts anys vaig fer una visita a Alemanya i recordo haver vist uns adhesius on es podia llegir "In Deutschland, Deustch". Sembla que hi havia patriotes alemanys que no volien saber res de l'anglès. La qüestió de l'idioma, a Alemanya, és complexa. El nazisme va decidir que els territoris on es parla alemany eren Alemanya i aquest fou l'argument per annexionar-se, més o menys per força, Àustria i parts d'altres països. Catalunya, per fortuna, s'annexiona altres territoris de forma molt més naïf i es limita a imprimir plànols dels països catalans: el seu annexionisme és una postal de colors on no hi pot faltar l'Alguer, aquell poblet de Sardenya que tant els agrada, malgrat que allà coneix el català un 15% de la població. Però una vegada i una altra es repeteix que Catalunya té una llengua pròpia i s'insinua que el veritable bon català parla en català i, no cal dir-ho, escriu en català. Per aquest motiu, personalitats de la política i dels mitjans ...