Ir al contenido principal

HI SOM, EL LLAPET A LA PARET

La presència absent, com una au de mal averany, la promesa de l'amenaça. Vigila la teva esquena, no et distreguis, no t'adormis. Mantén la por, no et relaxis. En qualsevol moment ens farem presents.

La pintada es pot trobar a qualsevol paret de qualsevol carrer de Catalunya. De vegades és una presència solitària, de vegades és un ramat de "Hi som" en un mur rovellat i polsegós d'una casa en ruïnes. La pintada està fet amb una plantilla sempre idèntica. Hom se la copia, la retalla i la pinta, de nits, pels racons de la ciutat. Hom ha d'estar atent de no trepitjar una caca de gos o d'ensopegar-se amb un "Hi som", sempre en majúscules. Guarden la plantilla com qui guarda la relíquia i, quan el nervi patriòtic s'encén, baixen al carrer i fan l'ofrena a la paret tal com el quisso hi deixa una pixarada que vol dir: estic aquí, recorda-ho.

L'endemà, el patriota passa per davant de la seva inscripció i s'omple els pulmons de joia i d'aire nacional. Aquí he estat jo, com els amants que inscriuen a l'escorça de l'arbre els noms, un cor maldestre i una data que s'esmuny pel pendent del temps i que roman allà fins molt després que la parella ja no s'estimi i s'hagin oblidat. Però mentre la inscripció vegetal recorda un instant de felicitat, la data d'un coit o un desig de perdurar en l'amor, l'autor del "Hi som" només ens vol produir una esgarrifança. Ho tornarem a fer, no et pensis que s'ha acabat el meu odi ni el meu instint guerrer.

La pintada nocturna és un fenomen complex, és clar, una mescla de valentia emparada en la covardia de la nit i la petita estampa que un altre haurà de netejar, una reivindicació que també s'adreça a un mateix, com si vulgués certificar el seu pas per la vida amb un gest patriòtic fet de pintura propulsada per gas, un pet nacionalista que deixa una llapet a la tàpia bruta, al calçotet públic.

"Hi som" vol dir "hi sóc" o simplement "sóc". I a més a més no estic sol, vés amb compte perquè som molts i en qualsevol moment en farem una de grossa. Que tremoli el botifler, el xarnego. Els llops no van mai sols, com els voltors. "Hi som" també vol dir que no descansarem mai del malson nacionalista, que tremolin els contenidors d'escombraries perquè qualsevol dia tornaran a cremar i el foc de les deixalles farà la pàtria més gran, més lluent, més excelsa. Hi som, hi som, hi som, hi som. Els tambors a mitjanit, la testosterona que colpeix, les quatre barres de sang del deliri romàntic. En Guifré es remou a la tomba, les tombes flamegen, els focs fatus dels nostres cementiris, la calavera riallera dels màrtirs de la pàtria que reclamen sang jove.

Qui necessita dir que és tal vegada dubta de ser. Com els vampirs i els zombis. El vampir dubta de ser perquè no es reflexa al mirall i el zombi no està segur de ser un ésser humà del tot. El patriota necessita repetir-se que és i ho fa per les parets de la vila per trobar-se a sí mateix l'endemà i sentir que pertany a una pàtria, a una tribu irredempta que tal vegada només fou un somni, aquells somnis tèrbols de la migdiada després d'haver-se afartat de canelons i pollastre de Vic amb gambes de Palamós i altres menges nostrades, i fuet i bisbe de Camprodon i postres de músic i aromes de Montserrat.


Comentarios

  1. Todo, en esa pared, huele a desidia. El rebozado añejo, con pintas más de ser alumínico que de buen cemento. Los graffitis, que enmerdan toda la fachada, y que tienen toda la sintonía de estar hechos por manos inexpertas, sin gracia ni fortuna. Y la plantilla de la bandera, que quien la pintó iba escaso de recursos, ni siquiera pintó la estrellita.
    Un buen rebozado y una mano de cal, y todo solventado, pero nadie está por la labor de adecentar las calles.
    Salut

    ResponderEliminar
  2. Veo la cosa independentista floja, hasta Junquera busca nuevos vocablos, trata de adaptarse a los nuevos tiempos
    Saludos

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

EL MAESTRO SE DISUELVE

Un maestro jubilado, que tendrá unos diez años más que yo, intenta contarme porqué los maestros cometen tantas faltas de ortografía. Esto sucede durante una charla de verano que pretendía ser consecuente con el verano y, por lo tanto, liviana. Antes -me cuenta- y antes significa en los años 60 y 70, quienes iban a estudiar Magisterio eran generalmente gente idealista, muy vocacional y a menudo muy ideológica Eran gente que creía firmemente en el ascensor social que proporciona la educación y tenían en una alta estima a la educación pública. Se podría decir que más allá de la vocación, había algo de militancia educativa. Yo estudié Magisterio en los 80 y creo recordar que todavía había algo de esta militancia entre mis compañeras (y escribo compañeras para destacar que, el alumnado de la Facultad de Ciencias de la Educación era muy mayoritariamente femenino). Una de ellas estudiaba Ciencias Exactas por la mañana y Magisterio por las tardes, era un cerebro prodigioso y, a la vez, una per...

LA NOSTRA SÍLVIA, NA SÍLVIA ORRIOLS

Imagen generada por una IA Fa temps que segueixo les aventures i desventures de la senyora Orriols, Sívia Orriols. La batllessa de Ripoll malgrat tots els entrebancs. Cal admetre que és una figura única del panorama polític català, amb una imatge cuidada d' outsider i àdhuc de víctima del sistema, completament fora del relat oficial que comparteixen la majoria dels partits convencionals (excepte Vox). Cal aturar-se un instant en el seu verb: prosòdia exquisida, lèxic més aviat anacrònic, cert gust per la floritura poètica i per l'adjectiu inesperat. Parla amb un to seriós molt proper a la ira, com si en qualsevol moment anés a explotar. Llenguatge duríssim i immisericorde contra allò que combat: la mesquinesa dels partits i, especialment, el perill de la pèrdua d'identitat cultural catalana enfront de les onades immigrades. En aquest sentit, tan sols seria una versió patriòtica de Vox, amb qui diu compartir gran part del programa exceptuant la qüestió catalana. Orriols irr...

LEER A ROUSSEAU EN CEUTA

Imagen de Jean Jacques Rousseau en la Playa del Tarajal de Ceuta generada por Chat GPT Se cuenta que el joven Jean Jacques Rousseau se tendió, una tarde, bajo la sombra de un árbol para pegarse una siesta. Como el sol brillaba demasiado, dispuso una hoja del periódico encima de su cabeza. Cuando despertó, leió el periódico que le había ayudado a la siesta. Allí encontró la convocatoria de un concurso literario convocado por la Academia de Dijon dedicado al ensayo, cuyo tema debía ser la respuesta a la pregunta: "¿Cuál es el origen de la desigualdad entre los hombres, y si es respaldada por la ley natural?". Jean Jacques escribió entonces el Discurso sobre el origen y los fundamentos de la desigualdad entre los hombres , que le convirtió enseguida en una celebrity en toda Europa. Para Rousseau, la sociedad civil es una trampa perpetuada por los poderosos sobre los débiles, de modo que puedan conservar su poder y riqueza. Muchas veces creo que se debería releer a Rousseau, sobr...