Ir al contenido principal

QUI POT MATAR UN NEN?


¿Quién puede matar a un niño?
és una cinta de 1976, del mestre del terror Narciso Ibáñez Serrador. Planteja un terror original, a plena llum del dia i sense els efectes consabuts del gènere. Filmada sota el sol lluent d'Almuñécar, Menorca o Sitges, l'escandalosa llum mediterrània. Un estol de nens i nenes sembren el terror entre els adults. El protagonista, quan es veu acorralat, es defensa d'ells matant-los. Disculpeu l'espòiler.

És procedent recordar aquella cinta, provocadora, que se suma a moltes altres pel·lícules de l'època en que el malvat era un infant. En diverses d'elles hi flota l'aire de El senyor de les mosques, la novel·la de William Golding de 1954, pessimista i cruel, que qüestiona la suposada bondat innata de la nostra espècie: un text profundament anti roussonià. Alguna cosa així deuen pensar ses senyories de Vox, però també les de Junts, no ho oblidem. Fou Jordi Turull el primer que es va posicionar a favor de les expulsions d'immigrants -per no perdre peu davant de la senyora Orriols, que li trepitja el taló dret.

Junts és un partit estrambòtic, que simula tenir un únic objectiu: la independència, la unilateralitat i el "ho tornarem a fer" que no es cansen de dir. Però Junts també té altres idees, que queden ocultes rere el vel nacionalista. I és el seu tarannà ultraliberal, partidari de les privatitzacions, del negoci i del desmantellament de la res pública -per més que exigeixin una república catalana. En matèria d'immigració, Junts no dista gaire de la senyora Orriols, ni gaire de Vox. El propi Turull, un cop més, reclamava en plena campanya electoral regional que la Generalitat pugués expulsar estrangers. Li van haver de recordar que aquesta no és una competència de les autonomies, per si de cas havia tingut un lapsus a la Biden.

Voler expulsar menors en situació de màxima vulnerabilitat sembla una actitud inhumana, un acte de crueltat gratuïta i estúpida. Però el populisme nacionalista assenyala l'estranger tingui l'edat que tingui. En cada infant de fora hi veu una amenaça a les essències de la nació: això ja no és la terra d'acollida, que quedi ben clar. Un text de Carles Sentís de 1932 (Viatge en transmiserià, que en una reedició conté un pròleg de Jordi Pujol) fa un retrat profundament xenòfob dels barris de barraques de l'Hospitalet on malvivien els emigrants murcians a les primeres dècades del XX: els descriu com a ignorants, bruts, propagadors de malalties i, per fi, de delinqüents vocacionals. El retrat de Sentís podrien repescar-lo els polítics de Junts, perquè els encaixa perfectament. 

Tanta por fan els nens de fora en un país amb la natalitat sota zero? Els fa por que no vulguin ballar sardanes? Que no desitgin llegir les poesies de Guerau de Liost, cosa que sí desitgen més que res els joves catalans de veritat?


 

Comentarios

  1. De todo lo que dices, me he fijado en una cosa: no sé lo que significa Junts, su ideario, su programa. No sé si es sucesor de Convergencia, partido que a veces votaba. Si dices que va en contra de la emigración, activamente, la verdad no me gusta en absoluto. Espero que se aclaren.
    Saludos.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Junts es el enésimo cambio de nombre de Convergència, yo ya me he perdido en su deriva por distanciarse del corrupto Pujol y simular que son otra cosa. No lo son. Siempre ha sido un partido de derecha dura, hoy extrema derecha nacionalista. Yo no les votado nunca, pero siempre he tenido claro que representan a la oligarquía catalana, la que ríe de los trabajadores que les votan.

      Eliminar
  2. Ojo con Carlos Sentis. Un reaccionario de primera. En "Casi una biografía", de Dionisio Ridruejo, sale no bien retratado.
    Sentís puede ser el ideólogo de la Noguera, a mí no me cabe duda. Son, en sus manifestaciones, lo mismo.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Miquel, tienes que mandarme la referencia de ese texto de Ridruejo.

      Eliminar
    2. "Casi unas memorias". Dionisio Ridruejo:

      https://aladi.diba.cat/search~S171*spi?/Xcasi+unas+memorias&searchscope=171&SORT=D/Xcasi+unas+memorias&searchscope=171&SORT=D&SUBKEY=casi+unas+memorias/1%2C8%2C8%2CB/frameset&FF=Xcasi+unas+memorias&searchscope=171&SORT=D&1%2C1%2C

      Te mando la portada del libro que lo leí de la biblio. Puedes pedirlo, vale la pena por la cantidad de referencias; habla de la guerra civil, de todos los falangistas catalanes famosos; de su amigo Lorca; de un montón de gente que seguro te interesará, y sale a colación este señor.
      Hace mucho que lo leí y lo volveré a releer.
      está en todas las biblios y sino se puede pedir.
      Un abrazo

      Eliminar
  3. Junts és una sèrie de conceptes polítics separats i molt diferents entre si, que no s'aclaren, i estan, encara que no ho sembli, molt lluny de Vox i Orriols. La seva actitud és miserable i roïna, però no són supremacistes ni racistes. Simplement, aquests nens els importen un rave, com al PSOE, al PP, VOX, a ERC al sumsum i al corda. Per unes posicions políticament interessades, uns defensen ajudar aquests nens i els altres no. I quan convingui pot ser a l'inrevés.

    Salut.

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

IKER EN TV3

No es nada fácil volver a la cordura ni salir indemne del tránsito. Recuperar la sensatez (o la credibilidad) después de transitar océanos de locura es trabajo árduo. Así, del mismo modo que Iker Jiménez pretende pasarse al lado serio del periodismo tras décadas de contar apariciones marianas, retransmitir psicofonías, casos reales de vampirismo y mostrar evidencias del chupacabras o auténticos extraterrestres momificados, Tv3 pretende recuperar lo mismo: recuperar la credibilidad que perdió durante los años del independentismo, en los que se convirtió en el órgano propagandístico más enorme (y oneroso).  La televisión catalana presenta grandes pérdidas de audiencia y de ingresos por publicidad, dos hechos que andan de la mano -como es natural. Yo fui uno de los que abandonó la Tv3 al principio de la cosa indepe, cuando su posicionamiento fue tan bochornoso, tan poco periodístico, tan acrítico. En las tertulias políticas, que Tv3 aseguraba que eran plurales, su sentido de la plural...

DOS TIPOS RIJOSOS

"Resacón en Albacete" podría ser título de la historia, aunque uno de los dos tipos sea vasco y muy vasco, de esos grandotes y brutos que te cortan un pino de un solo hachazo. Y el otro de Torrent, que en castellano sería Torrente como el brazo tonto de la ley. El segundo publicó un libro, no se vayan a creer que solo le interesan los billetes fáciles y la señoras de pago. El libro tiene un título sugerente: "Descentralización , financiación y servicios públicos. Fortalecimiento de la ciudadanía y de la cohesión social". Lo publicó la editorial Tirant lo Blanch en su colección Políticas de Bienestar Social. Se lo pueden bajar de Amazon o comprarlo en papel por 24,90 euritos. Apúrense: no vaya a ser que se agoten en un par de horas. Ambos amigotes se pegan unas buenas fiestas, de vez en cuando, en algún lugar lejos de casa y les cuentan a sus respectivas que no se preocupen, que están en un desayuno informativo. Y se echan unas risas y apalabran a las chicas invitada...

MARTA ROJALS, PA AMB TOMÀQUET DE BARBASTRO I OLI DE JAÉN

L'any 2011, la senyora Marta Rojals va escriure "Primavera, estiu i etc" una novel·la innovadora dins de l'àmbit trist de la novel·la catalana que li va valdre bones vendes i bones crítiques. Recordo haver-la llegida, però també he de dir que no en recordo res més i, rebuscant per les lleixes, veig que no la tinc: suposo que la vaig agafar de la biblioteca pública, la vaig retornar i santes pasqües. Quan vaig saber que havia publicat una segona novel·la em vaig quedar indiferent i vaig fer bé, perquè ja no hi va haver tan de rebombori i devia passar sense pena ni glòria. Tot i això, és clar que vaig retenir el nom, que de sobte apareixia com a columnista de Vilaweb. En fi: una altra veu que s'apropa a la moda nacionalista per si hi ha res a collir sota l'arbre que millor convé. He llegit de vegades algun dels seus articles, de pretesa veu literària i sempre molt patriota, amb un aire que resulta decimonònic i contradiu la voluntat innovadora que pretenia amb l...