Ir al contenido principal

CATALUNYA ACOLLIDORA

La Generalitat de Catalunya va presentar-se com a terra d'acollida. Volien dir, les autoritats, que Catalunya (i el seu govern regional) rebien de bon grat les persones que hi arriben procedents d'altres llocs del món. Potser ja és l'hora de no confondre la terra d'acollida amb la terra d'arribada, perquè son conceptes molt diferents.

Fa poc, l'Assemblea Nacional Catalana va promoure l'eslògan "Volem acollir", i no foren poques les ciutadanes catalanes que van esmerçar un llençol de casa per penjar-lo al balcó amb frases com "Aquí hi cap un immigrant". Jo en vaig veure una bona colla al barri de Gràcia de Barcelona, per posar un exemple. Gràcia és un barri progressista, podries pensar, a més a més d'ecologista i de molta bicicleta. I a més a més de ric.

Si bé és cert que la regió catalana ha rebut una gran quantitat de població immigrada des de sempre, però especialment des de finals del segle dinou (Múrcia i Andalusia) i al segle vint, sobretot després de la guerra, des de la majoria de les regions pobres de la resta d'Espanya (igual que Madrid i País Basc), cal veure quina ha estat la qualitat i la intenció de l'acollida. Això ho deixo al criteri de cadascú i a la feina de la historiografia científica, a poder ser.

Les autoritats educatives van conjuminar un artefacte anomenat "Aula d'acollida" per respondre a l'arribada de la població immigrada des d'altres parts del món. L'Aula d'acollida ha anat variant la normativa al llarg dels anys i, actualment, és un recurs que atén l'alumnat acabat d'arribar, el qual té unes hores setmanals d'atenció especial, amb una docent específica. L'alumnat que té dret a l'aula d'acollida és aquell que acaba d'arribar a Espanya. Ho han entès bé: si el seu fill acaba d'arribar a Catalunya procedent d'una altra comunitat autònoma, ja no té dret a l'aula d'acollida i s'haurà d'espavilar pel seu compte amb les classes en català i la llengua vehicular. Hauran de buscar classes català privades o a Òmnium Cultural?

La mesura sembla destinada a l'estalvi en llocs de treball a la docència (no s'oblidin que Catalunya és la segona comunitat que menys inverteix en educació de les 17 d'Espanya), però alhora conté un biaix que fa mala espina. Els posaré un exemple: un alumne xinès va arribar a Espanya el 2022 i es va escolaritzar a Múrcia. Un any més tard, la família es trasllada a Catalunya. Com que, en aplicació de la normativa vigent l'alumne prové del sistema educatiu espanyol, no s'inclou a l'aula d'acollida. Si l'alumne xinès és dels llestos no hi haurà gaire problema, però si té alguna dificultat... com li anirà? I podem parlar d'un altre exemple: un alumne de Toledo es matricula a Barcelona perquè el seu pare ha trobat feina en aquesta ciutat. Més li val que s'espavili, perquè haurà de cursar totes les hores lectives a l'aula ordinària. No pas així la seva companya acabada d'arribar de Venezuela, ni la del Marroc, ni la d'Ucraïna inclosa en el programa de refugiats que tan poc i tan malament s'explica.

Catalunya està envellida i entotsolada, i encantada d'haver-se conegut. I per això necessita, més que mai,l'arribada de joves que romanguin a la regió i hi estudiïn i hi treballin, i per això cal que se'ls aculli amb intenció i amb molta cura, perquè ens convé que s'hi quedin. I tant li fa d'on vinguin, crec jo, i més val que les autoritats s'esmerin en crear un clima agradable i amable per a tothom. Cal que les autoritats educatives construeixin un espai amable i acollidor (acollidor de veritat) que no tingui por de les cultures i les llengües diverses i que s'adoni, algun dia, que la llengua catalana no és, al carrer (a la realitat tossuda) la llengua vehicular dels immigrants, la que de veritat els acull. No ho ha estat mai, però en els temps de la globalització cultural encara menys. Cal tocar de peus a terra i ser imaginatius i, sobretot, abandonar la imatge del castellà com a llengua enemiga: tal vegada la llengua castellana sigui la nostra millor aliada, la llengua pont que ens du a una llengua catalana afable.

Altrament, el canvi climàtic i la pujada del nivell del mar no seran el nostre principal problema. 





Comentarios

  1. La entrada se resume en este parágrafo:
    "...un alumne de Toledo es matricula a Barcelona perquè el seu pare ha trobat feina en aquesta ciutat. Més li val que s'espavili, perquè haurà de cursar totes les hores lectives a l'aula ordinària. No pas així la seva companya acabada d'arribar de Venezuela, ni la del Marroc, ni la d'Ucraïna inclosa en el programa de refugiats que tan poc i tan malament s'explica."
    Poco o nada que decir.

    ResponderEliminar
  2. Si el idioma vehicular fuera el castellano,al ser más universal,funcionaría mejor este tipo de problemas,pero no lo es y esa es la realidad política. A ver cómo se soluciona,sin chocar contra un muro y se pueda vivir en convivencia pacífica. Muy difícil
    Saludos

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

IKER EN TV3

No es nada fácil volver a la cordura ni salir indemne del tránsito. Recuperar la sensatez (o la credibilidad) después de transitar océanos de locura es trabajo árduo. Así, del mismo modo que Iker Jiménez pretende pasarse al lado serio del periodismo tras décadas de contar apariciones marianas, retransmitir psicofonías, casos reales de vampirismo y mostrar evidencias del chupacabras o auténticos extraterrestres momificados, Tv3 pretende recuperar lo mismo: recuperar la credibilidad que perdió durante los años del independentismo, en los que se convirtió en el órgano propagandístico más enorme (y oneroso).  La televisión catalana presenta grandes pérdidas de audiencia y de ingresos por publicidad, dos hechos que andan de la mano -como es natural. Yo fui uno de los que abandonó la Tv3 al principio de la cosa indepe, cuando su posicionamiento fue tan bochornoso, tan poco periodístico, tan acrítico. En las tertulias políticas, que Tv3 aseguraba que eran plurales, su sentido de la plural...

DOS TIPOS RIJOSOS

"Resacón en Albacete" podría ser título de la historia, aunque uno de los dos tipos sea vasco y muy vasco, de esos grandotes y brutos que te cortan un pino de un solo hachazo. Y el otro de Torrent, que en castellano sería Torrente como el brazo tonto de la ley. El segundo publicó un libro, no se vayan a creer que solo le interesan los billetes fáciles y la señoras de pago. El libro tiene un título sugerente: "Descentralización , financiación y servicios públicos. Fortalecimiento de la ciudadanía y de la cohesión social". Lo publicó la editorial Tirant lo Blanch en su colección Políticas de Bienestar Social. Se lo pueden bajar de Amazon o comprarlo en papel por 24,90 euritos. Apúrense: no vaya a ser que se agoten en un par de horas. Ambos amigotes se pegan unas buenas fiestas, de vez en cuando, en algún lugar lejos de casa y les cuentan a sus respectivas que no se preocupen, que están en un desayuno informativo. Y se echan unas risas y apalabran a las chicas invitada...

MARTA ROJALS, PA AMB TOMÀQUET DE BARBASTRO I OLI DE JAÉN

L'any 2011, la senyora Marta Rojals va escriure "Primavera, estiu i etc" una novel·la innovadora dins de l'àmbit trist de la novel·la catalana que li va valdre bones vendes i bones crítiques. Recordo haver-la llegida, però també he de dir que no en recordo res més i, rebuscant per les lleixes, veig que no la tinc: suposo que la vaig agafar de la biblioteca pública, la vaig retornar i santes pasqües. Quan vaig saber que havia publicat una segona novel·la em vaig quedar indiferent i vaig fer bé, perquè ja no hi va haver tan de rebombori i devia passar sense pena ni glòria. Tot i això, és clar que vaig retenir el nom, que de sobte apareixia com a columnista de Vilaweb. En fi: una altra veu que s'apropa a la moda nacionalista per si hi ha res a collir sota l'arbre que millor convé. He llegit de vegades algun dels seus articles, de pretesa veu literària i sempre molt patriota, amb un aire que resulta decimonònic i contradiu la voluntat innovadora que pretenia amb l...