Ir al contenido principal

CATALUNYA ACOLLIDORA

La Generalitat de Catalunya va presentar-se com a terra d'acollida. Volien dir, les autoritats, que Catalunya (i el seu govern regional) rebien de bon grat les persones que hi arriben procedents d'altres llocs del món. Potser ja és l'hora de no confondre la terra d'acollida amb la terra d'arribada, perquè son conceptes molt diferents.

Fa poc, l'Assemblea Nacional Catalana va promoure l'eslògan "Volem acollir", i no foren poques les ciutadanes catalanes que van esmerçar un llençol de casa per penjar-lo al balcó amb frases com "Aquí hi cap un immigrant". Jo en vaig veure una bona colla al barri de Gràcia de Barcelona, per posar un exemple. Gràcia és un barri progressista, podries pensar, a més a més d'ecologista i de molta bicicleta. I a més a més de ric.

Si bé és cert que la regió catalana ha rebut una gran quantitat de població immigrada des de sempre, però especialment des de finals del segle dinou (Múrcia i Andalusia) i al segle vint, sobretot després de la guerra, des de la majoria de les regions pobres de la resta d'Espanya (igual que Madrid i País Basc), cal veure quina ha estat la qualitat i la intenció de l'acollida. Això ho deixo al criteri de cadascú i a la feina de la historiografia científica, a poder ser.

Les autoritats educatives van conjuminar un artefacte anomenat "Aula d'acollida" per respondre a l'arribada de la població immigrada des d'altres parts del món. L'Aula d'acollida ha anat variant la normativa al llarg dels anys i, actualment, és un recurs que atén l'alumnat acabat d'arribar, el qual té unes hores setmanals d'atenció especial, amb una docent específica. L'alumnat que té dret a l'aula d'acollida és aquell que acaba d'arribar a Espanya. Ho han entès bé: si el seu fill acaba d'arribar a Catalunya procedent d'una altra comunitat autònoma, ja no té dret a l'aula d'acollida i s'haurà d'espavilar pel seu compte amb les classes en català i la llengua vehicular. Hauran de buscar classes català privades o a Òmnium Cultural?

La mesura sembla destinada a l'estalvi en llocs de treball a la docència (no s'oblidin que Catalunya és la segona comunitat que menys inverteix en educació de les 17 d'Espanya), però alhora conté un biaix que fa mala espina. Els posaré un exemple: un alumne xinès va arribar a Espanya el 2022 i es va escolaritzar a Múrcia. Un any més tard, la família es trasllada a Catalunya. Com que, en aplicació de la normativa vigent l'alumne prové del sistema educatiu espanyol, no s'inclou a l'aula d'acollida. Si l'alumne xinès és dels llestos no hi haurà gaire problema, però si té alguna dificultat... com li anirà? I podem parlar d'un altre exemple: un alumne de Toledo es matricula a Barcelona perquè el seu pare ha trobat feina en aquesta ciutat. Més li val que s'espavili, perquè haurà de cursar totes les hores lectives a l'aula ordinària. No pas així la seva companya acabada d'arribar de Venezuela, ni la del Marroc, ni la d'Ucraïna inclosa en el programa de refugiats que tan poc i tan malament s'explica.

Catalunya està envellida i entotsolada, i encantada d'haver-se conegut. I per això necessita, més que mai,l'arribada de joves que romanguin a la regió i hi estudiïn i hi treballin, i per això cal que se'ls aculli amb intenció i amb molta cura, perquè ens convé que s'hi quedin. I tant li fa d'on vinguin, crec jo, i més val que les autoritats s'esmerin en crear un clima agradable i amable per a tothom. Cal que les autoritats educatives construeixin un espai amable i acollidor (acollidor de veritat) que no tingui por de les cultures i les llengües diverses i que s'adoni, algun dia, que la llengua catalana no és, al carrer (a la realitat tossuda) la llengua vehicular dels immigrants, la que de veritat els acull. No ho ha estat mai, però en els temps de la globalització cultural encara menys. Cal tocar de peus a terra i ser imaginatius i, sobretot, abandonar la imatge del castellà com a llengua enemiga: tal vegada la llengua castellana sigui la nostra millor aliada, la llengua pont que ens du a una llengua catalana afable.

Altrament, el canvi climàtic i la pujada del nivell del mar no seran el nostre principal problema. 





Comentarios

  1. La entrada se resume en este parágrafo:
    "...un alumne de Toledo es matricula a Barcelona perquè el seu pare ha trobat feina en aquesta ciutat. Més li val que s'espavili, perquè haurà de cursar totes les hores lectives a l'aula ordinària. No pas així la seva companya acabada d'arribar de Venezuela, ni la del Marroc, ni la d'Ucraïna inclosa en el programa de refugiats que tan poc i tan malament s'explica."
    Poco o nada que decir.

    ResponderEliminar
  2. Si el idioma vehicular fuera el castellano,al ser más universal,funcionaría mejor este tipo de problemas,pero no lo es y esa es la realidad política. A ver cómo se soluciona,sin chocar contra un muro y se pueda vivir en convivencia pacífica. Muy difícil
    Saludos

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

DEAR MISTER VANCE

El candidat a vicepresident dels EUA al costat del senyor Trump és un home molt jove, o com a mínim molt jove per a la política nordamericana, ja m'entenen. D.J. Vance s'assembla a un home jove de qualsevol lloc del món occidental, un que podria seure al teu costat al transport públic, o a la taula del costat de la terrassa d'un bar del barri. S'explica d'ell que no va tenir una infantesa de nen ric, que ha viscut circumstàncies complexes, que s'ha guanyat el que té amb l'esforç. La cultura de l'esforç té molta predicació en el món educatiu actual, molt dominat per propostes juganeres. S'aprèn jugant? Segurament que el joc té un paper important en l'aprenentatge, un element que ens iguala a la resta dels mamífers. Però també deu fer falta entendre que alguna cosa ens diferencia de la resta dels animalons peluts. S'aprèn jugant: però no és el mateix jugar a l'escola i arribar a una casa d'un barri elegant on el pare és advocat i la mar

L'HEROI, EL TRAIDOR I EL PERIODISTA

Sobre la qüestió d'herois i traidors potser no s'ha escrit res millor que el conte d'en J.L. Borges que du aquests noms al títol. Algú pot participar d'ambues categories, ja sigui simultàniament o de forma consecutiva. Tot depèn de com es cantin les seves gestes, és allò que ara en diuen "el relat". En el cas de l'ex-presidemt Puigdemont, president d'una regió espanyola, l'home va transcórrer d'heroi a traidor en vuit segons de diferència. Això va passar el dia 10 d'octubre de 2017. Els qui encara el consideren heroi el continuen votant. Els qui el veuen traidor -cada cop més- han deixat de votar-lo. Acabem de saber que el mateix dia li havia encarregat a un subordinat fidel la tasca de buscar-li acolliment a la República de San Marino , aquell país diminut i muntanyós encabit al centre d'Itàlia. El petit president tenia preparada la fuga, tot i que es va saber guardar bé el secret. Als seus ministres els digué: demà aneu als vostres de

QUAN ÉS PROU CATALANA LA SANG?

  Sento el brogit al carrer. I els petards, clàxons, crits de joia. La final d'una competició europea que ha guanyat Espanya em troba mentre llegeixo la crònica d'un assassinat terrible, i em fa l'efecte d'estar vivint en un món estrany i obscur, incomprensible. La tragèdia m'arriba acompanyada d'un esclat d'alegria que circula pels carrers de nit.  L'home, després de matar la seva dona, es refugia en un pis del barri. Finalment, la policia el troba i el deté. Llavors, els veïns surten al carrer i calen foc al domicili on s'havia amagat. Recordo aquest barri, de casetes menudes i els carrers estrets, deixats, abonyegats. Pels pendents costeruts ronden de nit els gats entre les deixalles. Una vegada vaig veure una cabra que corria davant d'un home que em feia senyals perquè li atrapés l'animal. Sovint apareixia un cotxe cremat, aquell esquelet de sutge, el perfum pudent dels plàstics. L'incendi forma part de la vida quotidiana, les nits s&