Ir al contenido principal

QUE DIFÍCIL ÉS FER L'AMOR EN CATALÀ!


Vilaweb, aquest mitjà alegre i combatiu, ho acaba de publicar. Un jutjat de Barcelona ha condemnat a dos anys de presó i a pagar una indemnització de 9.000 euros l'autor d'unes piulades contra la família de Canet de Mar que demanava el 25% de les classes en castellà. A la redactora de Vilaweb (que publica en negreta els noms de les magistrades que signen la sentència perquè tothom sàpiga qui son) li sembla espantós, inèdit i escandalós que es castigui algú que defensa el català i se'l condemni per delicte d'odi. Diu la redactora que el delicte d'odi només és aplicable quan l'odi es projecta contra els col·lectius vulnerables i ella considera que els castellanoparlants de Catalunya no ho son. 

Al mateix article, però -i per sort!- es publiquen les frases que el delinqüent va escriure. Jo les copio i així cadascú valora el cas.

“Volem saber el nom i l’adreça on viu la família. Han de viure un infern mediàtic”, “és el poble, el que ha de fer la vida impossible a la família que ha fet la denúncia” o “la pròxima família que faci una denúncia semblant viurà un autèntic infern i haurà de marxar del país”.

A mi em xoca aquest plural del "volem saber", rere el qual l'autor insinua la presència d'una caterva xunga. També em sorprèn la menció de l'infern, un concepte tan difícil de definir com ara el paradís o el purgatori i que, per tant, és un d'aquests conceptes borrosos que pot incloure un espectre molt ampli de turments: si vostès han llegit "La Divina Comèdia" ja sabran que el catàleg de sofriments és esgarrifós i molt extens. Tot i això, i que jo recordi, en Dante Alighieri no preveia un càstig específic per a les persones que desitgen que els seus fills rebin una educació en el percentatge d'hores de llengua castellana que diu la llei.

Dels tuits del condemnat, però, no em sorprèn gens l'aparició amenaçadora del "poble" ni l'assenyalament públic que exigeix, ni molt menys el desig que la família marxi del "país". Suposo que el senyor delinqüent és dels qui creu que Catalunya és un país, i segurament volia posar la família més enllà de l'Ebre. Aquesta mena de desitjos es van fer molt populars durant la tenebra del "procés", aquella etapa que va desfermar les pitjors ànimes nacionalistes. Al meu entorn familiar es va sentir la frase: quan guanyem ja et farem fora, adreçada per un familiar nacionalista a un familiar botifler. Tal com ens prometien gelat de postres cada dia o Junqueras afirmava que l'independentisme és amor, també es prometien extradicions i suposo que camps de refugiats, d'expatriats o establiments de reeducació. Possiblement en algun lloc remot de la plana de Lleida, en algun d'aquells erms batuts pel sol i les mosques.

L'amor mai no va estar a l'arrel de l'independentisme ni en cap de les seves branques ni expressions. El nacionalisme independentista sempre és una pulsió contra l'altre: el que parla diferent, el que no balla sardanes, el que té un color de pell més fosc i, especialment, quan és pobre.  Durant els llargs i penosos anys del procés, mai no vaig llegir enlloc que prometessin la deportació de Lionel Messi. A la xenofòbia de la ultradreta li passa el mateix. A la colla de l'Orriols i de l'Abascal no els molesten els riquíssims jugadors mussulmans del futbol de primera, tan sols els jornalers. A ells també els voldrien veure en un camp de reeducació cristianocatalana fent exàmens del nivell C2 i responent (correctament) a la pregunta: "Què tenen en comú Joan Serrallonga i Guifré el Pil·lós"?

Si als anys 80 "Los Inhumanos" deien que es difícil fer l'amor en un Simca 1000, avui podem dir que també ho és fer-lo a Catalunya: amdós llocs son petits i estrets i, inevitablement, incòmodes per a l'amor. Mentre que, paradoxalment, son amples per a l'odi. Quan algú es pregunta perquè va fracassar el "procés", només cal que pensi en la dificultat per a fer l'amor a Catalunya que va expressar entre milers d'altres bajanades. Tot i que aquesta és la més grossa de totes.

La condemna a l'odiador de Canet no ens rescabala dels mals soferts durant el procés, però què carai, és un alleujament.


Comentarios

  1. Messi no pronunció jamás una palabra en catalán, fue un héroe.
    Tamudo, tampoco, fue un charnego.
    Salut

    ResponderEliminar
  2. Me parece,que no se aplica lo del 25% en todos los centros de Cataluña, pero se cumple si un centro en concreto,es obligado por sentencia.Hasta que el Tribunal Constitucional dicte sentencia.Claro que lo mismo luego,pasa al Tribunal Europeo,luego al Tribunal....En Andalucía, a esto se le diría:"tiene mucha guasa,la cosa".Si no fuera por la familia acosada,sería eso,cosa de mucha guasa.
    Saludos




    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

LEER A ROUSSEAU EN CEUTA

Imagen de Jean Jacques Rousseau en la Playa del Tarajal de Ceuta generada por Chat GPT Se cuenta que el joven Jean Jacques Rousseau se tendió, una tarde, bajo la sombra de un árbol para pegarse una siesta. Como el sol brillaba demasiado, dispuso una hoja del periódico encima de su cabeza. Cuando despertó, leió el periódico que le había ayudado a la siesta. Allí encontró la convocatoria de un concurso literario convocado por la Academia de Dijon dedicado al ensayo, cuyo tema debía ser la respuesta a la pregunta: "¿Cuál es el origen de la desigualdad entre los hombres, y si es respaldada por la ley natural?". Jean Jacques escribió entonces el Discurso sobre el origen y los fundamentos de la desigualdad entre los hombres , que le convirtió enseguida en una celebrity en toda Europa. Para Rousseau, la sociedad civil es una trampa perpetuada por los poderosos sobre los débiles, de modo que puedan conservar su poder y riqueza. Muchas veces creo que se debería releer a Rousseau, sobr...

LA MUERTE EN EL CAJERO AUTOMÁTICO

El periodista ha decidido reducir una vida a la categoría de "sintecho". La nota de prensa es escueta: fallece un sintecho en Castelldefels. Así me entero de que, si me muero hoy, la nota de mi defunción podría ser la muerte de un "contecho", quizás de un "techado". Debería consultarlo en el diccionario de la RAE. En realidad, de todos modos, el hombre vivía en el cubículo de un cajero automático de La Caixa y, por consiguiente, resguardado por el techo del banco. ¿Acaso no viven miles de personas bajo un techo propiedad de La Caixa? Hace muchos años, cuando me gustaba tanto andar arriba y abajo por las calles sin dirección ni más propósito que andar y mirar lo que hacen los hombres y las mujeres, las curiosidades de la arquitectura popular, las tiendas antiguas, los libreros de viejo, los bares solitarios y sombríos, conocí a un hombre muy mayor que no tenía casa. Le dejaban dormir en un garaje, a cambio de una somera vigilancia nocturna que actuaba como ...

LA NOSTRA SÍLVIA, NA SÍLVIA ORRIOLS

Imagen generada por una IA Fa temps que segueixo les aventures i desventures de la senyora Orriols, Sívia Orriols. La batllessa de Ripoll malgrat tots els entrebancs. Cal admetre que és una figura única del panorama polític català, amb una imatge cuidada d' outsider i àdhuc de víctima del sistema, completament fora del relat oficial que comparteixen la majoria dels partits convencionals (excepte Vox). Cal aturar-se un instant en el seu verb: prosòdia exquisida, lèxic més aviat anacrònic, cert gust per la floritura poètica i per l'adjectiu inesperat. Parla amb un to seriós molt proper a la ira, com si en qualsevol moment anés a explotar. Llenguatge duríssim i immisericorde contra allò que combat: la mesquinesa dels partits i, especialment, el perill de la pèrdua d'identitat cultural catalana enfront de les onades immigrades. En aquest sentit, tan sols seria una versió patriòtica de Vox, amb qui diu compartir gran part del programa exceptuant la qüestió catalana. Orriols irr...