Ir al contenido principal

LA DEPILACIÓ I EL MÓN ESTRANY


Sortir a caminar pel carrer per tenir una estona de reflexió en pau ja no és el que era. Els carrers i els vorals de les carreteres son plens de missatge que ens assalten, missatges difícils d'interpretar, quan no son críptics. Dissabte, a la carretera que transita des d'un Vallès a l'altre, vaig trobar els rastres d'algí que havia transitat el mateix camí però proveït d'un esprai de color negre i que havia deixat frases: El bilingüisme és la mort. El peix gran es menja el petit. No és bilingüisme, és substitució.

La teoria de la Gran Substitució ha arribat a Catalunya, i fa molt de temps que viu entre nosaltres. En el cas català, la gran susbtitució és un fenomen lingüístic. Algú té molta por que la llengua de la seva mare ja no sigui la llengua dels seus fills, tot i que podria ser que la llengua de la seva mare sigui, precisament, la llengua dels seus fills i que els esforços que hom ha fet per passar del castellà dels pares al català dels convergents es reverteixin i els fills retornin a la llengua de l'àvia, que va venir de Jaén o de Cartagena de Múrcia, com la meva àvia. En aquest cas no hi hauria cap substitució, si no tan sols un breu parèntesi de nacionalisme burgès convertit en una suposada elecció de la llengua de Convergència per tal de ser admès entre els convidats a la taula del senyor Pujol.

Sempre m'ha sorprès la necessitat que tenen algunes persones per expressar els seus dubtes, problemes, exigències o circumloquis en una paret. Abans, els eslògans escrits amb tinta negra per les parets eren cosa d'anarquistes o de comunistes i, en el País Basc, d'abertzales. Ara ja no sabem qui és el que ha anat a la drogueria a comprar-se un esprai per expressar-se, ja que fins i tot podem veure molt sovint l'imperatiu "Go Vegan", escrit per algú convençut que la frase bípeda farà transitar un carnívor cap a les bondats del veganisme tan bon punt hagi llegit la seva inscripció. Sovint em trobo la frase "Sánchez Castejón al paredón", i dubto que sigui obra d'un hom de l'esquerra revolucionària, tot i que mai no se sap. Al capdavall, comprar-se un esprai està a l'abast de tothom.

Val a dir que jo mateix, quan era un jove de dinou o vint anys, em vaig comprar un esprai de color negre i vaig escriure MILI KK en una paret del barri del Camp de l'Arpa, a tocar de casa (del setè pis en un bloc per a famílies d'obrers). Vaig tenir mala sort i un cotxe de la policia (nacional) es va aturar mentre jo escrivia la darrera lletra i en va baixar un agent vestit de marró mentre el seu company es fumava un Marlboro al volant.

-Pero hombre, por Dios, ¿qué coño estás haciendo? em va renyar. Jo li vaig explicar que no volia fer el servei militar, i li vaig exposar les meves raons. L'home em va escoltar amb atenció i, en acabat, ell em va compartir les seves reflexions- Pues... la verdad es que mira, yo tengo un hijo que está estudiando primero de medicina en la universidad autónoma y ahora le han llamado para la mili, y me parece una putada muy gorda porqué el chaval es muy bueno en los estudios y en la mili me lo van a estropear. Bueno, hijo, guarda ese bote de pintura y que no te vuelva a pillar pintando paredes por la calle o te tendré que meter un paquete que te cagas. Y por cierto... ¡a ver si quitan ya la mili de una puta vez!

En aquells temps ens enteníem i tot semblava senzill. Ara, en canvi, davant de moltes pintades del carrer cal aturar-se a meditar. Com per exemple quan llegeixes: "L'amor romàntic perjudica la salut", pintada que he vist fa poc inscrita darrera d'uns contenidors d'escombraries i sobre la qual encara estic pensant i buscant referents culturals, i algú m'ha suggerit que la pintada és una crítica ferotge contra les pel·lícules d'animació de Disney en les quals un príncep blau desvetlla una pubilla fent-li un petonet mentre dorm o calçant-li una sabateta de vidre, que semblen pràctiques d'una afectivitat trastocada i perversa.

La darrera constatació que estem vivint en un món molt estrany me l'he endut en trobar-me l'adhesiu estampat en un fanal que diu "Depila't porca" (hi falta una coma gramatical i seria més correcte "Depila't, porca"). He quedat atònit: qui s'ha molestat en elaborar el disseny, fer-lo imprimir en paper adhesiu i repartir-lo pels fanals de la ciutat podria ser un senyor al qual el molesta la visió de cames de senyores peludes, o bé podria ser algú que lluita contra el patriarcat per la via de la ironia i el sarcasme, o bé és un representant de productes depilatoris que ha iniciat una campanya comercial agressiva. És impossible desxifrar l'enigma i molt em temo que continuaré amb ell fins al darrer dels meus dies, tal com marxaré sense haver decidit si Déu existeix o si hi ha vida intel·ligent en altres planetes.




Comentarios

  1. Muy bueno el escrito.La verdad que impacta ,leer en algunos lugares reconditos que no esperas,una frase corta y
    contundente .

    ResponderEliminar
  2. Me gustó ese de : "Come mierda, un millón de moscas no pueden equivocarse", firmado por una "A" con el círculo anarquista. Aunque este, sin duda, es toda una declaración de intenciones.
    Salut

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

VOTAR A SÁNCHEZ O NO VOTAR A FEIJÓO

En la hora del café, al mediodía, coincidimos un pequeño grupo de compañeras y compañeros del trabajo. Nos alejamos un poco de la escuela, aunque apenas unos 200 metros, que ya son suficientes. Un par de esquinas más arriba está el bar de los chinos. El bar de los chinos es un rincón tranquilo y resguardado enmedio del barrio de bloques pequeños, estética que podría ser soviética o franquista. En todas las ciudades en las que he puesto los pies existe un barrio como este, y en todas partes es idéntico incluso en los pequeños detalles. Los bloques amarillentos, feos, sin balcones o con unos balconcitos exiguos. Algunos vecinos se han instalado unos toldos, siempre verdes y con rayas blancas. La ropa tendida delata los trabajos: el uniforme del Leroy Merlin, del Lidl, de Digi, de Movistar, la mochila de Glovo, los uniformes de empresas locales del ramo de los instaladores y los lampistas. Instalaciones Martínez, Obras y reformas Hermanos López, Pintura José Valiente SL, Electricidad y ca...

LA FAMILIA MAL, GRACIAS

Unos días atrás, y en una reunión de los docentes de la escuela, la directora nos animó: no somos solo compañeros y compañeras de trabajo, somos un equipo, es más: somos una familia. Aunque comprendo la buena intención que hay tras este tipo de arengas motivadoras, a mi el símil familiar me inquieta. No es necesario conocer la obra de Freud para saber que la familia no es el mejor ejemplo de convivencia que tenemos, y que en el seno familiar se producen una gran cantidad de sucesos que derivarán en malestar, trastornos y gasto en la consulta del psicólogo o del psiquiatra. El mismísimo Sigmund advirtió que la familia era el origen del mal, la puerta del infierno. ¿Exageró Sigmund Freud? La respuesta que nos darán a esa pregunta dependerá de como le haya ido la fiesta familiar a cada uno. Hace pocos días volví a ver "El desencanto", esa película espeluznante de Jaime Chávarri de 1976 que retrata a la familia Panero y que, cuando la pude ver por primera vez me produjo un estupo...

CARLES PUIGDEMONT O EL RETORN QUE LLANGUEIX

"El retorn" és una pel·li russa de 2003, del director molt recomanable Andréi Zviáguintsev. Un pare absent durant molts anys vol tornar a veure els seus fills i se'ls endu a un cap de setmana "especial" per refer el vincle. Les coses no surten massa bé, sobretot perquè els fills, en realitat, ja no volen saber res del pare ni ho necessiten. És una cinta poètica i trista, amb una fotografia bella i elegant. Si no ho recordo malament, la vaig veure al cinema quan es va estrenar a Espanya i des de llavors he seguit les obres de Zviáguintsev. He tornat a pensar en "El retorn" arran de l'anunci, tremolós i ambigu, del retorn del senyor Carles Puigdemont, que sembla que es voldria instal·lar en un piset a Pedralbes. Un piset que pagarem entre totes i pel qual el Sindicat de Llogateres no crec que s'hagi de preocupar mai. Perquè si algun dia el seu inquilí n'hagués de marxar, no cal ni dir que se li oferiran grans alternatives i no es veurà en cap...