CARLES PUIGDEMONT O EL RETORN QUE LLANGUEIX

"El retorn" és una pel·li russa de 2003, del director molt recomanable Andréi Zviáguintsev. Un pare absent durant molts anys vol tornar a veure els seus fills i se'ls endu a un cap de setmana "especial" per refer el vincle. Les coses no surten massa bé, sobretot perquè els fills, en realitat, ja no volen saber res del pare ni ho necessiten. És una cinta poètica i trista, amb una fotografia bella i elegant. Si no ho recordo malament, la vaig veure al cinema quan es va estrenar a Espanya i des de llavors he seguit les obres de Zviáguintsev.

He tornat a pensar en "El retorn" arran de l'anunci, tremolós i ambigu, del retorn del senyor Carles Puigdemont, que sembla que es voldria instal·lar en un piset a Pedralbes. Un piset que pagarem entre totes i pel qual el Sindicat de Llogateres no crec que s'hagi de preocupar mai. Perquè si algun dia el seu inquilí n'hagués de marxar, no cal ni dir que se li oferiran grans alternatives i no es veurà en cap atzucac. Desconec (per falta d'interès, ho reconec) quin serà el destí dels altres "exiliats" , dels quals ja no en recordo els noms. Pomín? Momín? Fuig? Ruig? Rurull?

Fa l'efecte que al retornat ningú no l'espera, ningú no el necessita. Diuen que va participar en antigues gestes que, al capdavall, foren gestes ridícules que ja no es recorden amb claredat, i diuen que hi ha massa llacunes en la seva història. Es va fugar sense advertir els seus còmplices i per això els còmplices van anar a raure a la garjola i ell a un xaletet de Bèlgica, prop de Brussel·les i en un barri força bonet? Hi havia un piano al xalet? Hi ha un mític visitant que es va endur un pot amb cent grams de terra del jardí de Waterloo i el va mostrar a les xarxes en senyal de vassallatge. Ara ja ningú no s'endu terra del jardinet petitburgès. El jardinet també llangueix.

El retornat, que no sé si ha retornat o encara s'ho pensa, arribaria en un moment més aviat nefast: el vot en contra del decret per protegir els llogaters i els desnonats que va fer el seu partit li pronostica una arribada més aviat trista. Potser haurà d'arribar de nit, agombolat per les ombres, discret i gris. Tal vegada sempre fou un home discret i gris i més aviat mediocre que va viure els seus conc minuts de glòria. Però aquella glòria es va anar fonent. Ni el retorn no salvarà el partidet de la irrellevància que se li profetitza. S'haurà de recloure al piset de Pedralbes a meditar llargament, escriure unes memòries que ningú no necessitarà llegir i contemplar els núvols.

Ningú no sap ben bé com refarà la relació amb la família que va romandre a la pàtria, una qüestió que la premsa no ha explicat mai -i potser tampoc no feia falta. A mi, personalment, l'estat de la relació d'en Carles amb la senyora Topor m'interessa entre poc i gens, però és extrany que l'assumpte no hagi interessat a ningú. Després de nou anys en el seu suposat exili en un xalet amb jardí i xiprers, hom diria que la relació va anar llanguint i que ara, com a la pel·lícula de Zviáguintsev, ja no li interessa a ningú. Ni tan sols a la família que va romandre. Hom s'imagina en Carles a la penombra d'un pis de Pedralbes mentre es passa la mà pels cabells, llença l'alè a les ulleres i les frega amb la punxa de la camisa mentre medita si avui demanarà un Glovo o es farà uns espaguetis de sobre, marca Knorr, que és la marca d'un nacionalista basc dels del PNV. Tot i que, ben pensat, els del PNV es van oblidar d'ell i potser no es mereixen que els faci gasto. Per la mateixa raó, fa temps que en Carles va deixar de comprar Pacharán i es limita a la Ratafia quan vol rescalfar l'esperit.

On es torna quan ningú no espera que hi tornis? On torna el guerrer d'una guerra que, pitjor que perduda, mai no fou si no en la seva imaginació? Es pot restornar a un país imaginari? O pitjor encara: es pot marxar d'un país imaginari i després tornar-hi? És que aquesta seqüència no té molta pinta de ser més aviat un deliri o un trastorn? I llavors, com li expliques a la muller i als fills que vas marxar nou anys a Brussel·les a esperar tranquil·lament un indult o una amnistia o un perdó d'aquells tribunals als qui no els reconeixies la legitimitat quan et condemnaven però els la reconeixes quan et perdonen? No son preguntes fàcils.

Les persones s'apropen davant la casa de la senyora Maricarmen Abascal, però no davant la de Carles Puigdemont. El temps ha canviat i cada temps té el seu nom. El d'en Carles ja ha periclitat, ja no és ningú i més aviat sembla un voltor, lleig i trist. No cal que tornis, Carles.

A la penombra tranquil·la del piset de Pedralbes, prop del monestir, en Cares tindrà temps per meditar i qui sap si trobarà respostes. El silenci l'ajudarà. Pocs trucaran a la porta i els pocs seran testimonis de Jehovà o encara pitjor, aquells als qui deu favors que no podrà pagar, o obscurs tècnics del partit que li suggeriran la retirada i la jubilació, que ja toca. En algun moment del capvespre, en Carles pensarà si no hagués estat millor quedar-se al xaletet de Waterloo, regant la buganvíl·lia i la glicina?.