Ir al contenido principal

ET IN ARCADIA EGO


Tal vegada el regidor de torn que va posar-li el nom al carrer ignorava el significat de l'Arcàdia grega, lloc de felicitat. Tal vegada recordava amb cinisme el sentit de "et in Arcadia ego": també en els llocs feliços regna la mort. Tal vegada el regidor tenia un gran sentit de l'humor. Però el cas és que el carrer de l'Arcàdia és un carrer ensopit que transita entre grans blocs dels anys setanta i la placa que en diu el nom s'amaga, avergonyida, rere unaes fulles i en un racó lleig. Potser es tracta d'un joc per a optimistes: cal descobrir la bellesa o la felicitat fins i tot aquí, entre la lletjor i la tristesa.

I potser això és el signe dels temps, plens de lletjor. A veure qui és el guapo que troba les coses boniques o bones entre les notícies, entre els discursos i les banderes de guerra. 

Per aquests dies s'anuncia que entra en vigor la Zona de Baixes Emissions, una iniciativa verda que farà més feliços els pulmons i estalviarà més sancions de la Comissió Europea. La Zona es presenta en colors pastel, blaus i verdosos, amables i feliços, com a l'Arcàdia. Els veïns que no tinguin un cotxe prou adient l'ahuran de llençar, aparcar lluny o arriscar-se a la multa. Els veïns que no tenen un cotxe adient no son els veïns que tenen els diners que val un cotxe nou, però hauran d'aprendre que la felicitat no té preu i que cal vetllar per la salut de l'aire.

Cada cop que veig el cartell que anuncia la zona de baixes emissions penso en l'ampliació de l'aeroport del Prat, que ara podrà encabir molts més milers d'avions, uns avions que -se suposa- també deuen emetre pocs gasos nocius o que son elèctrics i sans i ecològics, com el fum dels creuers de luxe que amarren al port de Barcelona per a major felicitat dels empresaris de l'hosteleria i els souvenirs, feliços ells. Als pobres ens toca pagar els plats trencats i canviar de cotxe per no embrutar tant, però ja ho saps: pots viure al carrer de l'Arcàdia. Això sí, sempre que disposis dels diners que et demanaran pel lloguer d'un pis de cinquanta anys, ronyós i esquifit, en un bloc on l'ascensor s'avaria dues vegades al mes i als àtics hi plou si pliu al carrer.

Aquesta Arcàdia verda i eco que s'anuncia però que no arriba, com la llei que regularà el desastre de l'habitatge, que també s'anuncia però no hi és. La promesa d'una felicitat futura que cada cop s'assembla més a la promesa cristiana, la vida plena i feliç després de la mort (una mort que costa, de mitjana, uns 3500€ en qualsevol dels tanatoris catalans). I tot això passa, no se n'oblidi ningú, a la regió del món més protegida, més atenta als drets humans i al benestar que ens queda en tot el planeta.

El malestar per la llunyania de l'Arcàdia promesa passarà a recollir els seus fruits, que els recolliran els partits de la democràcia autoritària, cada cop més cofois amb el paisatge ideal. L'Arcàdia arribarà abans que enlloc als partits autoritaris, que cada cop se les pinten més madures.

Ho explicava l'escriptor Salman Rushdie. Un dia va agafar un taxi i el taxista duia la ràdio posada, on s'hi sentia un míting d'en Donald Trump. El taxista era un sikh, rematadament pobre i explotat, amb quatre fills, impossible arribar a final de mes, apenes a meitat de mes. I el taxista li diu al passatger: tot està fatal, és insuportable. Jo votaré per aquest home, que sap el que es diu i és molt ric i ens farà rics a tots. La felicitat, al capdavall, rau en els diners i ja ningú no gosa dir que els diners no fan la felicitat, perquè tothom sap que els diners eviten les desgràcies majors, el nou paradigma de la vida feliç.

Alguna cosa ha sortit molt malament a l'Arcàdia. De manera que tot encaixa: "et in Arcadia ego" volia dir alguna cosa així com que fins i tot en el lloc més feliç i més bonic ens arribarà la mort. Fins i tot en la democràcia més bella ens podria arribar el desastre.

Comentarios

  1. Vamos por partes porque la entrada es larga y tiene su miga.
    A) Para situarme en tu relato (ahora los del diseño de las palabras lo dicen así y yo soy respetuoso), me he ido a ver la calle:
    https://www.google.es/maps/place/Carrer+de+l'Arc%C3%A0dia,+08206+Sabadell,+Barcelona/@41.5540536,2.0904062,3a,77.6y,251.5h,87.92t/data=!3m7!1e1!3m5!1s3mN7xAkOexRmGuuqrXOATA!2e0!6shttps:%2F%2Fstreetviewpixels-pa.googleapis.com%2Fv1%2Fthumbnail%3Fcb_client%3Dmaps_sv.tactile%26w%3D900%26h%3D600%26pitch%3D2.0755764887103396%26panoid%3D3mN7xAkOexRmGuuqrXOATA%26yaw%3D251.49572637327373!7i16384!8i8192!4m6!3m5!1s0x12a494ec42a523b3:0x1d97ab731da0ab1f!8m2!3d41.5561405!4d2.0900106!16s%2Fg%2F11x9sk4x9?entry=ttu&g_ep=EgoyMDI1MDkxNy4wIKXMDSoASAFQAw%3D%3D
    Pues si, pa mear y no echar gota.
    B) Un entierro, baratito, en Barcelona sale por 11.500€, eso sin nicho. Y te lo pongo baratito. Es una sociedad privada ¡Municipal!...Menudo oximorón se han marcado.
    C) El problema del aeropuerto de El Prat es que los, en fin, me guardo el adjetivo, que nos gobiernan, no saben cuál es el límite del colapso, si, eso, el límite. Teniendo en cuenta que el año pasado vino 55 millones, sí, 55 millones de personas, pienso habrá un día en que no haya ni wc para ir a orinar. ¿Cuál es el límite?, esa es mi intriga.
    D) y para acabar y entrar en tu razonamiento, te diré que el único partido comunista que no miente es "La Parca", para todos es igual, no tiene privilegios.

    Un abrazo
    Salut

    ResponderEliminar
  2. Si empezamos con las comparaciones, no llegamos a ninguna parte. En el caso del aeropuerto hay un estudio medioambiental. En Barcelona una realidad, hay que tomar medidas urgentes y se están tomado

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

VISCA LA NOSTRA TRIBU PURA I CATALANA! (UNA RESPOSTA A L'ANDREU BARNILS DE VILAWEB)

La situació lamentable de l'educació pública (pels seus resultats tan baixos i pel malestar de docents i de famílies) porta alguns periodistes, pensadors i divulgadors a repensar l'escola catalana. En Gregorio Luri, al qui sempre recordo atent i agut en les seves crítiques i les seves propostes, qüestiona els models educatius des de la mirada del pedagog que analitza els canvis didàctics, les atzagaiades, les ocurrències que sovint ens cauen al damunt (l'educació emocional, Innovamat, i un etc molt llarg).  Però també hi ha qui, molt lluny de les reflexions pedagògiques dels pensadors com Luri, proposa altres solucions des d'una perspectiva més tribal, més essencialista. Fa pocs dies, un periodista de "Vilaweb", impasible el ademán , va fer una proposta que es veia venir: es tracta de crear dues línies paral·leles d'escola pública (tal com es fa al País Basc). Una línia d'escola en català, monolingüe, i una altra línea d'escola en castellà. I que c...

LA BRIGADA INFANTIL DE LA ULTRADERECHA

Las madres y los padres de mis alumnos son personas de entre 30 y 40 años, de modo que todos ellos (en especial los autóctonos) pasaron por la educación democrática, en la que se les educó en valores cívicos, en gestión de las emociones, en ciudadanía, en la importancia de la participación. Pero es evidente que este "background" contiene algunos errores o no es apreciable. Las madres y los padres suelen ser reivindicativos, pero solo para reivindicar los derechos de sus hijos e hijas y para cuestionar el trabajo de los docentes. Cabe concretar algo relevante: la mayoría de las familias inmigrantes suelen ser más empáticas y colaboradoras que las autóctonas. Suelen mostrar un mayor respeto por las instituciones como la escuela. Hasta cierto punto no me parece mal que la gente sea crítica: debemos ser analíticos y protestar cuando es necesario. Pero... Pero... tengo varios alumnos en la clase que han suspendido todas las evaluaciones hasta el día de hoy, todos los exámenes y, s...

LOS VÍNCULOS DÉBILES (A NOELIA CASTILLO)

Los sociólogos y los psicólogos hablan de la importancia de los vínculos débiles: aquéllas personas con quienes tenemos una relación que no es de una gran amistad ni de amor ni de parentesco. Conocidos, vecinos, compañeros de trabajo. Estas relaciones, a pesar de su debilidad, nos permiten funcionar en el día a día, resolver pequeños asuntos y llevar una buena vida. A veces me pregunto si mis alumnos y alumnas forman parte de estas relaciones débiles y tiendo a creer que así es: afectan a mi vida cotidiana durante varias horas al día, hay multitud de interacciones más o menos funcionales por ambas partes y, sin embargo, el vínculo es débil en el sentido de que, en cuánto yo deje de ser su profesor, a final de curso, el vínculo se desvanecerá. Lo opuesto a los vínculos débiles son los poderosos, los familiares, de los que no podemos desprendernos si no es mediante un acto abrupto y más o menos violento pero que, aún así, siempre siguen ahí. Estoy pensando en el caso de Noelia Castillo, ...