Ir al contenido principal

LA PAGA DE L'EXPRESIDENT


A la meva edat és normal que hom comenci a preguntar-se per la jubilació i que es demani quan li pagaran i com podrà viure amb la paga. Això preocupa una bona part de la població, generació boomer, a no ser que hom hagi exercit de president de la Generalitat, ja que en aquest cas podem dormir tranquils i no caldrà patir.

Tothom sap que, a Catalunya, lliguem els gossos amb llonganisses. De vegades, amb fuets de Vic o amb bisbes de Camprodon, tot i que hi ha més bisbes a Solsona. Als expresidents de la Generalitat els lliguem amb llonganisses, fuets, bisbes i botifarres d'ou perquè puguin escollir allò que més els agrada i no se sentin cohibits.

La informació que els adjunto ha estat confeccionada amb articles de premsa, i de la premsa patriòtica per ser exactes, de manera que aqui no hi ha tergiversació possible per part meva.

Les dades es refereixen a l'any 2024 i algunes d'elles han canviat el 2025, però no tindrem les noves dades fins que acabi l'any.

Cada any el Govern paga una assignació a la majoria dels expresidents de la Generalitat i del Parlament com compensació pels seus serveis. En total tres presidents del Govern reben assignació i quatre del Parlament van rebre alguna assignació mentre que un total de sis no en van rebre ni un euro per diferents incompatibilitats o perquè, directament, hi han renunciat. Així es desprèn de les dades del departament d’Economia en resposta a una pregunta parlamentària per escrit de Vox consultada per l’ACN. Els expresidents del Govern que van rebre assignació l’any passat van ser Pasqual Maragall, Artur Mas i Quim Torra, mentre que ni Jordi Pujol, ni José Montilla ni Carles Puigdemont van rebre cap pagament. Pel que fa als expresidents de la cambra catalana, van cobrar pensions vitalícies la vídua de Joan Raventós, Joan Rigol, Núria de Gispert i Carme Forcadell. Ni Laura Borràs ni Roger Torrent ni Ernest Benach van percebre cap import durant el 2023.

Totes aquestes assignacions es desprenen de la llei que regula les pensions i assignacions temporals als expresidents del Parlament que es va aprovar el 1988. I, posteriorment, el 2003 es va aprovar una altra llei que estableix les condicions dels expresidents de la Generalitat. Concretament, aquesta legislació estableix dos tipus de pagaments per a expresidents, una assignació mensual limitada i una pensió vitalícia un cop es jubilen. Segons l’article 2 de la llei 6/2003, les persones que hagin exercit de presidents “tenen dret a percebre per un període equivalent a la meitat del temps que han estat en el càrrec i, com a mínim, per una legislatura, una assignació mensual equivalent al 80% de la retribució mensual que correspon a l’exercici del càrrec de president o presidenta”. Per altra banda, quan arriben als 65 anys els expresidents “tenen dret a percebre una pensió de jubilació vitalícia consistent en una assignació mensual igual al 60% de la retribució mensual que correspon a l’exercici del càrrec”.

Segons les dades del Govern, actualment hi ha tres expresidents de la Generalitat que van cobrar mensualitats durant el 2023. Per una part, Maragall i Mas van percebre un total de 91.941 euros de pensió vitalícia. Per altra part, Quim Torra, va rebre un total de 122.588 euros, que equival al 80% de la retribució del president de la Generalitat. En el cas de Torra podrà cobrar l’assignació fins aquest 2024 i, per tant, sortirà de la llista durant un temps. Quan faci 65 anys, l’any 2027, podrà rebre la pensió vitalícia del 60% del sou. A aquesta llista s’hi sumarà a partir d’aquest mateix any Pere Aragonès, que el passat agost, quan va deixar de ser president en funcions, va començar a rebre la seva assignació.

Del total d’expresidents de la Generalitat que continuen vius, n’hi ha tres que per uns o altres motius no cobren cap mena de pensió. El més conegut dels casos és el de Jordi Pujol, que va renunciar a la seva pensió l’any 2014 després d’admetre que va tenir diners sense regularitzar durant 34 anys. El més desconegut dels casos, segurament, és el de José Montilla, que va renunciar a la pensió el 2020 quan va es va incorporar com a conseller independent a la junta d’Enagás. L’últim que no cobra pensió és Carles Puigdemont, que hi va renunciar des del primer dia. Ara bé, el president a l’exili no ha renunciat a ser expresident i té oficina, només ha renunciat al salari.
Presidents del Parlament

El cas dels presidents del Parlament és semblant als de la Generalitat. Per un costat, Els expresidents Rigol, que va morir el maig passat, Gispert i Forcadell van cobrar 79.999 euros el 2023 corresponents a la pensió vitalícia. Per la seva banda, la vídua de l’expresident Joan Reventós, Josefa Maria Rovira, va rebre 39.999 euros el 2023 en aplicació de l’article 4 de la llei 2/1988, que estableix que, efectivament, els vidus tenen dret a cobrar el 50% de la pensió vitalícia.
Per altra banda, hi ha tres expresidents de la cambra catalana no van cobrar res durant el 2023. La més recent és Laura Borràs, que no ha cobrat res com a expresidenta perquè ella mateixa va fer públic que renunciaria a l’assignació mensual. Segons la llei, tenia dret de cobrar el 80% del sou durant quatre anys. En el cas de Roger Torrent, que va ser president del Parlament del gener del 2018 al març del 2021, tampoc va cobrar cap paga el 2023, perquè era conseller d’Empresa i Treball i, segons la llei, l’assignació és incompatible.

Finalment, hi ha el cas d’Ernest Benach. El 2023 no té cap assignació, ja que ha esgotat la mensual i encara no ha arribat als 65 per rebre la pensió vitalícia. Els complirà aquest novembre i a partir de llavors podrà tornar a cobrar la pensió vitalícia.

(Informació extreta del Diari Ara)

Comentarios

  1. Bueno, bueno...es tal como dices, pero se habría de puntualizar más cosas de las que creo, te han pasado desapercibidas.
    Puedo decirte que los expresidentes tienen derecho a despacho, Jordi Pujol lo tuvo hasta lo del tio Florenci en Paseo de Gracia, un entresuelo que te cagas, yo estuve allí por una carta que le escribí de un tema que por aquí no voy a hablar, y me localizó en Roma, por movil, cuando solamente le dejé el fijo.
    Tenía tres secretarias a su libre disposición, guardia permanente allí y en la puerta de su casa, Ronda del Mig, y además chofer con coche oficial.
    Lo mismo tiene Montilla, Más, Torra y el Aragonés. Eso lleva un coste. Que alguno de ellos haya dejado por incompatibilidad, me vale, pero no han dejado sus prebendas y bicocas.
    No te olvides de Nuria de Gisbert, esa le ha quedado una pensión de 80.000 anuales por ser ex de no se qué.
    Salut

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Si, la información no es completa. Lo que sí he encontrado es que llevamos gastados 5,7 millones de euros con este cuento, pero no se si se cuentan los despachos, las secretarias y el chófer.

      Eliminar
  2. La pregunta es ; ¿ tributan impuestos esas pensiones ?.
    Lo digo porque los golfos que tenemos en el Parlament votaron por unanimidad que las dietas que cobran mensualmente ( entre 1.200 y 1.700 Euros ) no estruviesen sujetas a retenciones ni tributasen.

    Dietas que cobran todos los parlamentarios, aunque residan en Barcelona.

    Si todo esto no es saqueo y pillaje del presupuesto en nombre de una patria que ni ellos saben definir, no se como calificarlo.

    Saludos.

    ResponderEliminar
  3. Son altos cargos a dónde pocos llegan,supongo que por comparación a los de empresas civiles,están acorde o incluso por debajo.La pega es que a los políticos no le tenemos consideracion, ni respeto,no sé si se lo merecen que tengamos ese concepto de ellos,eso es otro asunto.No me digas,si son de partidos que aborreces,esos ya ni un euro.

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

La Rosalia, en Salvador i l'Escolania de Montserrat

Les campanyes publicitàries de la Rosalia estan a l'altura d'una estrella global de la música i la seva obra té unes dimensions mai vistes a la tribu catalana, que s'esvera amb facilitat quan li toquen un bemol. I més encara quan és un bemol sostingut. Una catalana d'un poblet amb nom de sant ha remogut les ànimes més estrictament catalanes, que s'agiten en el seu fèretre romàntic i estret quan senten els acords blasfems que sonen a "Lux". El nacionalisme és aquesta malaltia que aconsegueix fer desgraciats els catalans que la pateixen. El nostre mal no vol soroll, diuen, i ara el mal sona per tot el planeta. Sacrilegi! criden els malalts! Sacrilegi! Si heu seguit la darrera obra del geni musical nascut a Sant Esteve Sesrovires, haureu vist que en una de les peces hi ha participat el Cor de l'Escolania de Montserrat. Aquest fet no ha agradat gens a les ànimes patriòtiques (perennement enutjades i a les quals no sols agradar-los mai res), i ho han viscut...

QUE DIFÍCIL ÉS FER L'AMOR EN CATALÀ!

Vilaweb, aquest mitjà alegre i combatiu, ho acaba de publicar . Un jutjat de Barcelona ha condemnat a dos anys de presó i a pagar una indemnització de 9.000 euros l'autor d'unes piulades contra la família de Canet de Mar que demanava el 25% de les classes en castellà. A la redactora de Vilaweb (que publica en negreta els noms de les magistrades que signen la sentència perquè tothom sàpiga qui son) li sembla espantós, inèdit i escandalós que es castigui algú que defensa el català i se'l condemni per delicte d'odi. Diu la redactora que el delicte d'odi només és aplicable quan l'odi es projecta contra els col·lectius vulnerables i ella considera que els castellanoparlants de Catalunya no ho son.  Al mateix article, però -i per sort!- es publiquen les frases que el delinqüent va escriure. Jo les copio i així cadascú valora el cas. “Volem saber el nom i l’adreça on viu la família. Han de viure un infern mediàtic”, “és el poble, el que ha de fer la vida impossible a l...

EL GIRO CRISTIANO

Las personas que tienen certezas me producen una gran desazón. Tras todos estos años, a mi ya no me queda ninguna. Todo me parece complejo e inentiligible o, por lo menos, dudoso. Es imposible estar seguro de algo. Puedo afirmar muy pocas cosas: que El Víbora fue un gran cómic o que David Bowie compuso grandes canciones. Y quizás poco más. En el caso de Bowie, a quien he admirado mucho, descubrí que la canción "Wild is the wind", una de mis preferidas, era una versión de una canción homónima de Nina Simone. Y más tarde supe que Nina Simone había versionado a un cantante mediocre, un tal Johnny Mathis que la cantó en 1957 para la banda sonora de un western sin pena ni gloria. No se salva ni Bowie. Uno no puede estar seguro de nada y ese instante crea una gran desesperanza. La crisis de las grandes ideologías de los siglos XIX y XX nos ha dejado en manos de un capitalismo deshumanizado y salvaje por no decir brutal que, por fin, también se acerca a su colapso. Ya nadie se cree ...