Gairebé tothom sap alguna cosa dels somnis malmesos i les promeses trencades. Toni Albà també en deu saber. Recordo l'Opération Fu el 1992, a la Sala Villarroel (si no vaig equivocat), un teatre divertit i nou a Catalunya que s'apropava a l'obra de Philipe Genty i a d'altres creadors contemporanis. Albà havia estudiat pantomima a França i sembla que alguna cosa va aprendre. Eren els temps de les promeses i dels somriures.
Deu anys després, Albà ja duia el seu petit espectacle d'imitació del Rei Juan Carlos per les festes majors dels pobles, un monòleg l'única virtut del qual era la imitació, que és un dels nivells més baixos de l'art del teatre. No obstant la debilitat del petit espectacle per a consum ràpid i fàcil, li devia obrir la porta al Polònia, el programa d'humor de Tv3 caríssim per a l'erari públic que no passa de fer unes bromes més o menys apanyades sobre política catalana i que té una capacitat enorme per destruir l'imaginari del teatre. Albà ja havia abandonat les pretensions artístiques i preferia guanyar diners, una opció trista però comprensible i compartida per la majoria dels mortals.
Però la participació al "Polònia" se li va acabar. Alguna cosa devia tenir-hi a veure un ús de l'humor que ja no s'assembla gens a l'humor. Insinuar (o dir) que Inés Arrimadas es dedica a la prostitució perquè no és independentista no sé quina gràcia por tenir, i dubto que el seu objectiu fos fer cap mena de gràcia, a banda de ser un recurs pèssim i pèssimament masclista. L'època dels somnis i de les promeses s'havia trencat per sempre. Quan a hom se li esberlen els somnis i les promeses ja no les recorda ningú, li queda el recurs de buscar un culpable dels seus mals. Aquest culpable només té una condició: mai pot ser un mateix, la culpa sempre ve de fora. A València diuen que el mal ve d'Almansa. Nota al marge: amb els guanys de la nòmina a Tv3, Albà va comprar un restaurant a la seva vila natal, tot i que el local acumula pèrdues any rere any segons la premsa econòmica: aquestes pèrdues son culpa d'Espanya?
Donar-li les culpes a Espanya és una opció fàcil, tot i que es fa estrany imaginar que un estat democràtic i més o menys ineficient de la Unió Europea té la culpa del fracàs artístic personal. Des de llavors, Toni Albà és de tuit fàcil i gairebé sempre amb la intenció del titular ofensiu. La darrera barbaritat ha estat celebrar la mort dre Javier Lambán perquè Lambán era un senyor que havia criticat durament els independentistes catalans des de posicions socialistes, universalistes i igualitàries. Vivim en temps d'insult i de destrucció de l'adversari polític i de qualsevol que no pensi com nosaltres. Alegrar-se de la mort d'un que no pensa com tu és una mostra de baixesa moral que ja no sorprèn a ningú però que continua sent de mal gust. I alhora una imprudència, si tens en compte que et moriràs algun dia i llavors seràs igual que Lambán i que allà, a la dansa dels esquelets, ballaràs el mateix rondó amb independentistes i anti, amb fatxes i anarquistes, amb simpàtics i antipàtics, amb els de la ceba i els botiflers.
A vegades costa imaginar el viatge vital i de pensament que fan els qui van començar a l'art, a la poesia i als somriures i han derivat fins a la mala educació i l'odi en una edat en la que provoca un cert rubor: Albà té més de seixanta anys i hom diria que en aquestes edats toca ser més tolerant, més comprensiu i, sobretot, haver descobert que tot allò que és humà és relatiu i vague, que no val la pena fer-se mala sang i que la vida s'assembla molt a una broma. En aquestes altures, ens haurien de sulfurar ben poques coses: les desigualtats i els abusos dels poderosos sobre els febles i els crims que es deriven de la cobdícia, i costa de creure que el nacionalisme, en tant que defensa de privilegis ridículs, ens hagi de moure o hagi de provocar que ens alegrem de la mort d'un que no era partidari de la independència de Catalunya i que, fora d'això, no t'ha fet cap mal.
Dit tot això, a ningú no el sorprèn que la batllessa de Ripoll hagi contractat Albà per a un discurs (una glossa, diu ella) el dia 11 de setembre a la ciutat on guarden el cadàver de Guifré el Pil·lós. Els nacionalistes es troben i festegen i fan gresca i xerinol·la nacionalista al capdavall del camí, i el camí del nacionalisme sempre fa baixada. Ascendir és difícil, però cap avall no hi ha límit.
Arrimada, es de Jerez, estudio con una sobrina, hoy día una señora corriente. Este gentuzo, no sabe distinguir entre la tv y la vida real.
ResponderEliminarAparte, no debe ser muy listo, un restaurante está en la lista de los negocios que fracasan,de los primeros
Como Vilanova es una ciudad agradable y menos agobiante que Sitges he estado algunas veces allí. El restaurante de Albà compite con pequeños restaurantes mucho más asequibles y de más calidad que el suyo. Así, mientras la terraza del "Cuina de mar" está medio vacía, no queda una sola mesa libre en los de sus aledaños. Albà debió pensar que los patriotas acudirían a su negocio por imperativo nacional, pero tampoco acertó en eso.
EliminarHe estado mil veces en Vilanova, jamás he entrado en el restaurante de este señor, porque mi moneda europea no se hubiera admitido, él solo cobra en ardits o pellofas, pero claro, si hubiera pagado en ese mimbre, seguro me hubiera echado a patadas, porque antes prefiere los dólares, moneda indigesta pero proclive a los villanos, porque todo el mundo entiende su lenguaje.
ResponderEliminarEs un ser despreciable e indigno. Algo solo al alcance de quien lo entienda, o sea, congénere.
Salut
Me pregunto como es que a muchos tipos enriquecidos por otros medios se les ocurre invertir en la restauración. Se me ocurren varias respuestas y todas son malas. Messi puso un restaurante, como muchos otros futbolistas y gentuza esa del balonpié y enemigos de los impuestos. ¿Es más fácil egañar al fisco con un restaurante o un bar de copas que con una ferretería o una verdulería? Podría ser. Y por eso todos los famosos ricos invierten en restauración pero nunca en verdulerías. La indignidad, de eso se trata.
Eliminar