Ir al contenido principal

GUIA D'AUTODEFENSA PER A CATALANS



Paisatge actual de l'independentisme: a l'Assemblea Nacional Catalana sonen les bufetades entre els partidaris de Llach i els de l'altre, escriuen nous fulls de ruta que ningú no es mira i ningú no sap quina ruta, ni cap on, ni se'n parla a les ràdios que abans no parlaven de res més. El socis van minvant i els directius pensen en augmentar les quotes per compensar la pèrdua, però, ai làs...! i si l'augment de la quota ens fa perdre més socis?

Abans la gent s'apuntaven al Círculo de Lectores sense saber ben bé perquè, potser perquè el cunyat o la veïna s'hi havia apuntat, i després se'n donaven de baixa, segurament perquè se n'oblidaven, no li trobaven la gràcia o els semblava una despesa innecessària. Alguna cosa així li deu estar passant a aquella ANC que no fa pas gaire anys semblava que dirigia les decisions dels governs indepes, i que, com els tarongers del Pati dels Tarongers, era una presència solemne dins del Palau. De l'Òmnium Cultural no se'n sap gran cosa tampoc, potser han retornat als premis de poesia i a les llargues becaines. En un gir inesperat, el seu il·luminat president Jordi Cuixart va fer les maletes i se'n va anar nord enllà, a la plàcida i verda terra suïssa, el lloc on l'expresident Quimet Torra va escriure el seu "Quadern Suís", aquell opuscle ridícul que qualsevol amb dos dits de vergonya mai no hauria desempolsegat del fons del calaix.

Però vet aquí que la torxa encara flameja a l'Organització No Governamental més estrambòtica d'entre totes les ONG, la Plataforma per la Llengua, impasible el ademán. L'entitat no necessita socis perquè se sap que entre 2018 i 2023 va rebre tres milions d'euros, tot i que ara no publica les ajudes que rep. Si hom es preocupa de saber la definició d'ONG descobrirà que hi ha una paradoxa en aquest cas: si les ONG serveixen per a afrontar reptes que els estats no afronten, es preguntarà: cal una ONG que defensi la llengua catalana a Catalunya? Llengua vehicular a les escoles, llengua de l'administració, llengua única dels mitjans públics i normatives i més normatives oficials referides als usos de la llengua. On és l'abandonament institucional de la llengua? Ningú no és capaç de dir-ho, però la Plataforma treballa incansablement per evitar la desaparició de la llengua de Guerau de Liost.

Un cop abandonada la via de l'independentisme furiós, el camp de batalla torna a la llengua.

I així, mentre el govern en teoria socialista però una mica nacionalista publica el seu Pacte Nacional per la Llengua (el "nacional" que no se'ns oblidi mai!), la nostra Plataforma publica una Guia d'Autodefensa dels drets lingüístics -que, extranyament, no conté l'adjectiu "nacional" al seu títol. Es tracta d'un manual de denúncia -de delació- per acusar establiments on no se'ns parli en català, trucades comercials en castellà, serveis que se'ns adrecen en castellà i etc. S'hi donen una sèrie de consells pràctics: com gravar una conversa, què cal tenir en compte per no incórrer en algun delicte i etc. També ofereixen assessorament gratuït per presentar les denúncies davant l'Agència Catalana del Consum (un altre dia parlaré de les agències catalanes). No ho he vist enlloc del document, però estic segur que a la Plataforma li agradaria molt rebre denúncies de mestres poc escrupoloses amb el català a l'aula o al pati, així com d'infermeres o metges nouvinguts, forasters, estrangers sense cor ni respecte per la lluita de Guifré el Pil·lós. La Plataforma per la Llengua es va convertint en una mena de Jihad vigilant i venjativa, lliurada a la guerra més santa de totes les guerres que es fan i es desfan.



La recent Conselleria de Política Lingüística manté l'Oficina dels Drets Lingüístics (un altre dia parlarem de les oficines catalanes), on suposo que també es deuen admetre denúncies contra una cambrera argentina que no entén "cafè amb llet". L'oficina diu això a la seva web: "El Departament de Política Lingüística, mitjançant l’Oficina de Garanties Lingüístiques, facilita a la ciutadania la resolució de qualsevol qüestió relacionada amb els usos lingüístics a Catalunya, especialment de la llengua catalana, la llengua occitana, aranès a l'Aran, i la llengua de signes catalana. També hi ha altres organismes de la Generalitat de Catalunya que presten aquest servei."

He subratllat aquest estrany "especialment" del seu redactat, i em demano què passaria si denuncio que em volia expressar en castellà (que és una llengua oficial al territori, tant oficial com la catalana) i no m'ho han permès, per exemple, en una botiga de fuets i bisbes de Torelló. En aquest cas també defensaran el meu dret lingüístic a expressar-me en una de les dues llengües oficials?
He tingut la santa paciència de llegir el Pacte Nacional per la Llengua i he de dir que encara no sé massa bé si és poesia o assaig, però sí que puc dir que conté molta lírica i algunes gràfiques, i estadístiques, i coses d'aquestes, però en qualsevol cas em queda clar que l'estat destina molts recursos a vetllar per la llengua catalana, a protegir-la i a subvencionar-la. Llavors, realment cal denunciar els treballadors que no s'adrecen en català a la ciutadania? Imagini's vostè que és una treballadora (o treballador) acabat d'arribar del Perú i que ha trobat feina en una agència de transports que du paquets pels domicilis i que, un bon dia, rep la notificació on se li comunica que ha estat objecte d'una denúncia lingüística.

La situació de l'ús del català no és massa bona, és cert, però jo acabo de complir sis dècades de vida i des de la primera que sento la mateixa cançó: el català es mor i si no fem res per salvar-lo desapareixerà de seguida. Jo faig tot el que puc: pago els meus impostos, una part dels quals es destinen a la promoció, l'ensenyament obligatori del català, les normatives sobre el català i etc. Què més hauria de fer? He de denunciar el conductor de la furgoneta blanca que em demana les meves dades abans de lliurar-me el paquet que conté en CD del Manolo Sanlúcar? Algú de la Plataforma em pot explicar en què ajudaré a la supervivència de la llengua si denuncio aquest treballador precari? M'agradaria conèixer les condicions laborals del senyor de Perú que em dona un paquet, entressuat i atabalat, que ha deixat la furgoneta mal aparcada al pas zebra per poder complir els objectius del dia, que possiblement comparteix pis amb no sé quants altres repartidors. Quina és l'agència catalana que vetlla pels seus drets civils i laborals i pel seu benestar?

Comentarios

  1. Creo que el punto justo está en la frase: Algú de la Plataforma em pot explicar en què ajudaré a la supervivència de la llengua si denuncio aquest treballador precari?

    Las delaciones siempre han sido asquerosas, esta , además, es repugnante, porque lo que estás haciendo es jugar con el trabajo de las personas.

    No pequemos de inocentes.
    Salut

    ResponderEliminar
  2. Con ésta mentalidad, nunca se cerrará el agujero de la Sagrera, ni funcionarán los trenes de cercanía,como ejemplos de lo mal que se administran nuestros dineros. Prioridad tener contentos al mundo violento independentista

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

LEER A ROUSSEAU EN CEUTA

Imagen de Jean Jacques Rousseau en la Playa del Tarajal de Ceuta generada por Chat GPT Se cuenta que el joven Jean Jacques Rousseau se tendió, una tarde, bajo la sombra de un árbol para pegarse una siesta. Como el sol brillaba demasiado, dispuso una hoja del periódico encima de su cabeza. Cuando despertó, leió el periódico que le había ayudado a la siesta. Allí encontró la convocatoria de un concurso literario convocado por la Academia de Dijon dedicado al ensayo, cuyo tema debía ser la respuesta a la pregunta: "¿Cuál es el origen de la desigualdad entre los hombres, y si es respaldada por la ley natural?". Jean Jacques escribió entonces el Discurso sobre el origen y los fundamentos de la desigualdad entre los hombres , que le convirtió enseguida en una celebrity en toda Europa. Para Rousseau, la sociedad civil es una trampa perpetuada por los poderosos sobre los débiles, de modo que puedan conservar su poder y riqueza. Muchas veces creo que se debería releer a Rousseau, sobr...

LA NOSTRA SÍLVIA, NA SÍLVIA ORRIOLS

Imagen generada por una IA Fa temps que segueixo les aventures i desventures de la senyora Orriols, Sívia Orriols. La batllessa de Ripoll malgrat tots els entrebancs. Cal admetre que és una figura única del panorama polític català, amb una imatge cuidada d' outsider i àdhuc de víctima del sistema, completament fora del relat oficial que comparteixen la majoria dels partits convencionals (excepte Vox). Cal aturar-se un instant en el seu verb: prosòdia exquisida, lèxic més aviat anacrònic, cert gust per la floritura poètica i per l'adjectiu inesperat. Parla amb un to seriós molt proper a la ira, com si en qualsevol moment anés a explotar. Llenguatge duríssim i immisericorde contra allò que combat: la mesquinesa dels partits i, especialment, el perill de la pèrdua d'identitat cultural catalana enfront de les onades immigrades. En aquest sentit, tan sols seria una versió patriòtica de Vox, amb qui diu compartir gran part del programa exceptuant la qüestió catalana. Orriols irr...

Y LUIS RUBIALES LE HIZO UN FAVOR A ESPAÑA

El señor Rubiales, sin quererlo y sin ni tan siquiera saberlo, ha mejorado a España. Lo suyo es un sacrificio encomiable, por el que será recordado. Su testarudez, su actitud bovina (más de buey que de vaca) muestra el rostro más triste y más profundo de un machismo antiguo y grotesco que quiere permanecer, justificarse y enquistarse en una España que ya no es como él piensa. Y también abre la pregunta: ¿no será que el problema es el fútbol?. O dicho de otra forma: ¿no es el fútbol una reserva espiritual del machismo español? La pregunta es pertinente: no se me ocurre otro ámbito de la sociedad en la que este tipo de actitudes se puedan dar con tanta desfachatez. Y a la vez: quien afirma que los medios han magnificado el caso, y que eso es un linchamiento público, deberían reflexionar sobre la dimensión exagerada que esos medios le dan a un deporte. Poco a poco, el origen del problema se diluye como el azucarillo en el café: aquél beso forzado se convierte en detalle, quizás exagerado ...