Diario de un unionista

El respectable públic està sofrint un publireportatge catòlic massiu i inacabable. Cal reconèixer que l'església de Roma té la mà trencada en litúrgies que alhora son espectacles, amb un poder hipnòtic que resulta fascinant. Però tal vegada era innecessari dedicar 24 hores al dia durant diversos dies en informatius sobre el funeral al Vaticà, més encara si tenim en compte que la Constitució es declara aconfessional i que la ciutadania espanyola no es deleix per anar a missa. Durant aquests dies, les editorials d'un dels digitals independentistes més combatiu, l'inefable Vilaweb, ha preferit demanar la dimissió de Salvador Illa per cometre el pecat d'espanyolitzar Catalunya (sic), però el mitjà ha tingut algun moment per parlar de Roma i els seus cardenals. I ho ha fet amb una entrevista a un senyor que es diu Vicenç Lozano, antic corresponsal al Vaticà de Tv3. L'aportació de Lozano entra en el camp de la conspiranoia i afirma que hi ha una conspiració ultradretana p...

Vaig a la farmàcia a comprar aigua oxigenada (3,90 euros el mig litre) i la senyora em regala una rosa minúscula, blanca i lila. Li dic que moltes gràcies, senyora, que se la guardi, que ja vindran altres senyors que apreciaran millor el detall, millor que no pas jo. Després passo pel súper per un parell coses que em feien falta (plàtans de Canàries i olives farcides d'anxova, 7,57 euros) i la caixera diposita una rosa fúcsia al damunt de la compra sense dir ni ase ni bèstia -ni tan sols no em mira. És Sant Jordi i toca la cosa de la rosa, de la mateixa manera avorrida i protocol.lària que toca el dia del Dòmund o el Dia del Caudillo el 18 de juliol. Deixo la rosa a una banda, li dic que no tinc targeta de client, pago i marxo. Quan era molt jove em dedicava a la pintura i feia exposicions de quadres pels bars i els restaurants. Passava algunes tardes al local i em convidaven a cerveses i de vegades venia alguna pintura. Després, ja més maduret, vaig posar-me a escriure i em van pu...

Fa molts anys vaig fer una visita a Alemanya i recordo haver vist uns adhesius on es podia llegir "In Deutschland, Deustch". Sembla que hi havia patriotes alemanys que no volien saber res de l'anglès. La qüestió de l'idioma, a Alemanya, és complexa. El nazisme va decidir que els territoris on es parla alemany eren Alemanya i aquest fou l'argument per annexionar-se, més o menys per força, Àustria i parts d'altres països. Catalunya, per fortuna, s'annexiona altres territoris de forma molt més naïf i es limita a imprimir plànols dels països catalans: el seu annexionisme és una postal de colors on no hi pot faltar l'Alguer, aquell poblet de Sardenya que tant els agrada, malgrat que allà coneix el català un 15% de la població. Però una vegada i una altra es repeteix que Catalunya té una llengua pròpia i s'insinua que el veritable bon català parla en català i, no cal dir-ho, escriu en català. Per aquest motiu, personalitats de la política i dels mitjans ...

Diu, la senyora Rahola, que Mario Vargas Llosa fou un bon escriptor i una mala persona (detestable, en concret). Quan la senyora Rahola es mori, Déu no ho vulgui, no podrem dir el mateix d'ella, car Rahola fou tan mala persona com mala escriptora. El seu valor, per tant, haurà estat la simetria. Hom es pregunta perquè Rahola s'afanya tant a jutjar el mort acabat d'estrenar, encara tebi. De nou la incontinència verbal de la dama de Cadaqués li juga una mala passada, perquè el primer en què hom pensa quan la sent opinar és en l'enorme tresor del silenci. Abans de parlar, assegura't que allò que diràs és millor que el silenci. Aquesta màxima tan encertada és una guia excel·lent per a opinadors, tertulians i bocamolls en general. El passat tertulià de na Pilar, tertuliana a Tele5, Tv3 i 8Tv (i segurament em deixo algun canal) la fa parlar fora de test i quan la seva opinió no ens interessa, com és el cas: què aporta la seva opinió a la figura del qui deu haver estat el ...

El Museo Marítimo de Barcelona, en las Reales Atarazanas, tiene una pequeña exposición entre sus grandes barcos de la batalla de Lepanto y maquetas navales. Se titula"La infamia", y el subtítulo es "La participación catalana en la esclavitud colonial". Estará allí hasta el 5 de octubre de 2025 por si les interesa. Acudí a ver la exposición con expectativas más bien bajas. Aunque valoro la iniciativa de tratar ¡por fin! del tráfico de esclavos llevado a cabo por los emprendedores catalanes del momento (segunda parte del XIX) no me fío mucho de que haya una voluntad seria y valiente de abordar el asunto y exponerlo al público. Y, efectivamente, así es: hice bien con mis expectativas menguadas. Hay algo tímido e incluso mojigato, esa característica tan catalana de tratar algo con superficialidad, sin meter el dedo en la llaga, tratarlo pero solo un poquito, con actitud de surfista. En primer lugar, la exposición parece perdida entre las grandes bóvedas góticas y la mon...

Olot és aquesta vila més aviat trista i plujosa de la província de Girona, catòlica, conservadora i carlista, bressol del paisatgisme naturalista dels germans Vayreda, pintors i tradicionalistes partidaris de l'Infant Carlos de Borbón. De vegades confonc Olot amb Vic o amb Ripoll, el triangle nacionalista i boirós de la Catalunya profunda que reivindica les essències catalanes i es postula monolingüe malgrat les evidències multilingües, i que promet ser darrer reducte del fet diferencial, una variació catalana dels últims de Filipines en versió nostrada. El poeta Joan Maragall, avi de president i de candidat a alcalde nacionalista amb xalet a la Cerdanya, va descobrir un bosc de faigs prop d'Olot i li va fer un poema. Maragall també va escriure un poema dedicat a una vaca -d'això no en podem inferir cap perversió. La fageda d'Olot, no obstant, no és la fageda més gran ni més rellevant de les terres catalanes. Trista, carlista i boirosa, Olot sembla sembla inmune a la de...

This is no time for optimism , cantaba Lou Reed en uno de sus discos memorables, aquel "New York" de un ya lejano 1989. Ahora tampoco lo es. Mientras algunos se rasgan las vestiduras y se muestran sorprendidos por las cosas que Trump, que tan solo hace lo que prometió hacer, hace. Quizás ya sea impensable que un político cumpla sus promesas electorales y por eso nadie le escuchó cuando prometía. Pero resulta que el tío va y cumple sus promesas y encima las cumple nada más llegar.  Ahora llega el crujir de dientes y nos pilla con el mercado de la vivienda descontrolado y sin regulación alguna, con una bonanza económica teórica (o macroeconómica, como suelen decir algunos) que convive con las penurias de la gente normal, con el empobrecimiento de quien vive de su salario, con una crispación inaudita con el asunto de la inmigración, con el pánico a los okupas, con el miedo a que un día de esos te prohíban usar tu viejo cochecito y te obliguen a cambiarlo por un eléctrico inalcan...

El respetable público suele tener una imagen idealizada de los poetas, y les cree seres puros, embelesados en la contemplación de la naturaleza, una naturaleza que a veces se concreta en el cuerpo de una mujer, un pájaro que surca el cielo o una estrella fugaz. A muchos poetas la naturaleza les importa menos, y sus versos discurren por conceptos difíciles pero siempre elevados: la belleza, el bien, el amor, la inmortalidad -o tal vez la muerte. Los poetas se sitúan más allá de las preocupaciones banales del pueblo común, el que trabaja, pierde el tiempo con Netflix o se interesa por el fútbol y el alza de los precios en el colmado. Sin embargo, esa visión estilizada del poeta suele olvidar los muchos poetas que se han metido en cosas tan humanas como la política o los negocios en general. Josep Vicenç Foix, sin ir más lejos, era el dueño de la Pastelería Foix de Sarrià y trabajaba allí como cajero: dicen que se guardaba la recaudación bajo las posaderas porque temía ser sisado por las ...