Ir al contenido principal

SALVI LA PÀTRIA I LI DONEM 500€ MENSUALS


La facultat de Filologia Catalana deixa, cada curs, un terç de les places lliures, sense alumnat que s'hi matriculi. L'interès per ser filòleg català s'està esvaint, com les boires es dilueixen al besllum de la incipient primavera.

Queda molt lluny aquell temps en què hi havia bufetades per matricular-se a filologia catalana, quan era l'opció de moda i el títol donava accés al l'Olimp català. Un filòleg català, dècades enrere, podia aspirar a un bon lloc a TV3, a Premi sant Jordi, a redactor del diari Avui o a publicar novel·letes a les Edicions 62, quan no havien estat devorades per Planeta. En el pitjor dels casos, un filòleg català podia passejar-se pel territori amb la ferma esperança que, mitjançant l'exhibició del seu títol, ho tindria tot pagat des de Portbou a Alcanar.

Aquell temps s'ha extingit i ara a les aules de filologia catalana hi ressona l'eco dels espais buits.

Si a aquesta dada se li afegeix que la demanda a Filologia Espanyola creix a cada curs, ja estan servits els ingredients perquè s'esveri la reserva espiritual de l'occident català. És un malson anunciat: aviat no hi haurà professors de llengua catalana als instituts, ningú no ensenyarà la llengua de Guerau de Liost i llavors... què se'n farà, de la pàtria? Ens diuen, des de la Conselleria Lingüística del conseller Vila Moreno, que els problemes de la llengua es resolen oferint més cursets del Consorci de Normalització Lingüística, pero ara descobrim, amb horror, quina era la pregunta més tràgica: qui impartirà els cursets redemptors, si no hi ha professorat?

La llei de l'oferta i la demanda sofreix, en aquest cas, una curiosa distorsió: si vostè vol estudiar el Grau de Filologia catalana, pot obtenir una beca de 500 euros mensuals graciosament concedida per la Generalitat, beca que no està gens malament si hom es mira l'estat de la qüestió i l'imparable encariment dels estudis universitaris. Què ha passat?

No ens faltaran els analistes de la caterva intel·lectual, els apocalíptics de la diglòssia, els teòrics de la segona decadència: si fóssim un estat independent tot quedaria arreglat, diuen ells. Però ni tan sols això és cert: la davallada dels estudiants de llengua catalana va començar fa anys: durant el procés que prometia flors i violes (i gelat de postres cada dia), la demanda minvava. La identificació entre llengua i pàtria, que és una identificació deguda al romanticisme, no ha estat capaç de superar els efectes de la globalització i dels canvis demogràfics i culturals. Subvencionar els estudis o pretendre una regressió en la globalització cultural (a l'estil del Trump ultranacionalista que tant critiquen) no tindrà efectes.

Cal analitzar les causes del fenomen amb més racionalitat i admetre el mal irreparable que el "procés" li ha infligit a la llengua, quan la llengua va ser segrestada per l'independentisme i es va convertir en un instrument d'agressió, d'exclusió i d'assenyalament, de divisió. Cap llengua excloent no és simpàtica i perd el seu principal (i únic) atractiu: deixa de ser una eina de comunicació entre diversos per convertir-se en una arma a mans dels uns contra els altres. En aquest context, la llengua castellana només pot triomfar: és, de nou, la llengua franca. Quina jugada tan maldestra, la de l'independentisme... !

Paradoxalment, serà un govern socialista el qui es gastarà 100.000€ en subvencionar els estudis de filologia catalana, iniciativa que no va tenir cap dels governs independentistes anteriors, malgrat que ja sabien què passava a la facultat de filologia catalana: de veritat que ho confiaven tot a la il·lusió de la independència que tan malament van gestionar? 

M'ho temo molt: fins que el nacionalisme català no prengui consciència dels seus errors no cal que donin més beques a la filologia catalana i tal vegada allò que el futur de la societat catalana necessita son bons professionals de la indústria, de l'enginyeria, dels serveis comunitaris. I bons gestors de la cosa pública, equànimes i empàtics. O un milió de psiquiatres.



Comentarios

  1. Ostras... Que patètics ¡¡¡
    De verdad...patéticos..patéticos.. no me lo hubiera podido imaginar nunca ¡
    Un abrazo

    ResponderEliminar
  2. Me produce sorpresa lo que dices.Cuando estaba en activo( hace años),en mi instituto y en la mayoría, había problemas para cubrir las plazas de profes de catalán. Suponía que ahora con facultades de catalán, ese problema ya no existe
    Un profe de secundaria,tiene un buen sueldo,comparando con la media y seguridad.Deberia ser atractiva la carrera de catalán. Muy interesante y tenerlo en cuenta,como salida profesional.
    Saludos.

    ResponderEliminar
  3. Això que expliques evidència clarament que la classe política que patim no té gaire intel·ligència perquè en una època en la que bona part del jovent aspira a tenir una feina segura amb un sou segur, una bona campanya publicitària explicant que la sortida natural de filologia catalana es abocar-se a ser funcionari de moltes menes diferents (professor, membre del Consorci de Normalització Lingüística i altres que desconec però segur que hi son, com vigilants del diccionari a redaccions de diaris i televisions públiques i no tan públiques) probablement tindria com a resultat un increment en l'interès de fer uns estudis que tampoc es que siguin especialment difícils.

    D'altra banda, el català se'l han carregat entre tots plegats principalment elevant les lloances a escriptors mediocres però adherits per pur interès a les ideologies amb el resultat que la literatura catalana -com el cine, la música i el teatre- ha anat minvant de qualitat i per tant de públic.

    I per rematar-ho, una anècdota personal: jo, que soc bilingüe de família catalana, ja era ben gran quan vaig voler aprendre bé el català a l'hora d'escriure per no fer pífies (sobre tot els accents) i vet aquí que el CNL em demana ¡600€! per fer un curset que, d'aprovar, aconseguiria el nivell (C, em sembla recordar, fa molt temps, ja) i es clar, em va semblar una aixecada de camisa. Ara escric el català i gràcies als correctors ortogràfics informàtics, penso que no faig gaire pífies. Qui tot ho vol, tot ho perd.

    Salutacions

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

LOS VÍNCULOS DÉBILES (A NOELIA CASTILLO)

Los sociólogos y los psicólogos hablan de la importancia de los vínculos débiles: aquéllas personas con quienes tenemos una relación que no es de una gran amistad ni de amor ni de parentesco. Conocidos, vecinos, compañeros de trabajo. Estas relaciones, a pesar de su debilidad, nos permiten funcionar en el día a día, resolver pequeños asuntos y llevar una buena vida. A veces me pregunto si mis alumnos y alumnas forman parte de estas relaciones débiles y tiendo a creer que así es: afectan a mi vida cotidiana durante varias horas al día, hay multitud de interacciones más o menos funcionales por ambas partes y, sin embargo, el vínculo es débil en el sentido de que, en cuánto yo deje de ser su profesor, a final de curso, el vínculo se desvanecerá. Lo opuesto a los vínculos débiles son los poderosos, los familiares, de los que no podemos desprendernos si no es mediante un acto abrupto y más o menos violento pero que, aún así, siempre siguen ahí. Estoy pensando en el caso de Noelia Castillo, ...

AVENTURAS DE LA NIÑA ISABEL EN MÉXICO

Isabel se aventura con todo. Por lo poco que de ella sé, nació en una familia más bien humilde y decidió dejar de serlo, para lo cual no reparó en esfuerzos y descubrió que las cosas como la ética y la moral pueden ser más bien obstáculos, leves molestias, cuando uno pretende ascender en la escalera social a todo tren. Que se lo pregunten a Julien Sorel. O a Onofre Bouvila. Descubrió que la política, cuando uno tiene ganas, pocas manías y un solo principio, es un buen lugar para la prosperidad. Y, aunque en la política se cobra del erario público, ella nunca abandonó la fascinación por el oro de los ricos. El ambicioso suele ser de derechas y el codicioso lo es por fuerza, piense lo que piense. Las oportunidades pasan y hay que estar atento. Eso les sucedió al porquerizo Francisco de Pizarro o al bastardo abandonado Diego de Almagro: vieron que zarpaba un barco rumbo a la aventura y se montaron en él. Como cualquier miserable del mundo dispuesto a jugarse la vida en alta mar, Francisco...

ALGUN DIA CALDRÀ PARLAR (DE LA LLENGUA PRÒPIA)

Segons els estudis més recents, el 30% de la població de 15 anys o més té el català com a llengua d'identificació única, mentre que el 40,4% s'identifica únicament amb el castellà. En algun lloc he llegit que el català és la primera llengua del 25% de la pobació, una xifra un xic més minsa però que indica la mateixa realitat. El problema de la realitat és que pot agradar més o menys, o que pot xocar amb els somnis i els ideals i les fantasies però, al capdavall, és la realitat. El problema de la realitat és que és real i, sovint, menys bufona que les il·lusions. Es pot treballar per canviar la realitat (de fet, aquesta seria una forma possible d'explicar la història de la humanitat). Però per fer una feina efectiva el primer que cal és reconèixer-la i admetre-la. Després ja vindran els projectes i els plans i els programes: però cap projecte que no parteixi del reconeixement de la realitat podrà tenir èxit. Negar la realitat, o substituir-la per un axioma impossible, no és ...