Ir al contenido principal

SALVI LA PÀTRIA I LI DONEM 500€ MENSUALS


La facultat de Filologia Catalana deixa, cada curs, un terç de les places lliures, sense alumnat que s'hi matriculi. L'interès per ser filòleg català s'està esvaint, com les boires es dilueixen al besllum de la incipient primavera.

Queda molt lluny aquell temps en què hi havia bufetades per matricular-se a filologia catalana, quan era l'opció de moda i el títol donava accés al l'Olimp català. Un filòleg català, dècades enrere, podia aspirar a un bon lloc a TV3, a Premi sant Jordi, a redactor del diari Avui o a publicar novel·letes a les Edicions 62, quan no havien estat devorades per Planeta. En el pitjor dels casos, un filòleg català podia passejar-se pel territori amb la ferma esperança que, mitjançant l'exhibició del seu títol, ho tindria tot pagat des de Portbou a Alcanar.

Aquell temps s'ha extingit i ara a les aules de filologia catalana hi ressona l'eco dels espais buits.

Si a aquesta dada se li afegeix que la demanda a Filologia Espanyola creix a cada curs, ja estan servits els ingredients perquè s'esveri la reserva espiritual de l'occident català. És un malson anunciat: aviat no hi haurà professors de llengua catalana als instituts, ningú no ensenyarà la llengua de Guerau de Liost i llavors... què se'n farà, de la pàtria? Ens diuen, des de la Conselleria Lingüística del conseller Vila Moreno, que els problemes de la llengua es resolen oferint més cursets del Consorci de Normalització Lingüística, pero ara descobrim, amb horror, quina era la pregunta més tràgica: qui impartirà els cursets redemptors, si no hi ha professorat?

La llei de l'oferta i la demanda sofreix, en aquest cas, una curiosa distorsió: si vostè vol estudiar el Grau de Filologia catalana, pot obtenir una beca de 500 euros mensuals graciosament concedida per la Generalitat, beca que no està gens malament si hom es mira l'estat de la qüestió i l'imparable encariment dels estudis universitaris. Què ha passat?

No ens faltaran els analistes de la caterva intel·lectual, els apocalíptics de la diglòssia, els teòrics de la segona decadència: si fóssim un estat independent tot quedaria arreglat, diuen ells. Però ni tan sols això és cert: la davallada dels estudiants de llengua catalana va començar fa anys: durant el procés que prometia flors i violes (i gelat de postres cada dia), la demanda minvava. La identificació entre llengua i pàtria, que és una identificació deguda al romanticisme, no ha estat capaç de superar els efectes de la globalització i dels canvis demogràfics i culturals. Subvencionar els estudis o pretendre una regressió en la globalització cultural (a l'estil del Trump ultranacionalista que tant critiquen) no tindrà efectes.

Cal analitzar les causes del fenomen amb més racionalitat i admetre el mal irreparable que el "procés" li ha infligit a la llengua, quan la llengua va ser segrestada per l'independentisme i es va convertir en un instrument d'agressió, d'exclusió i d'assenyalament, de divisió. Cap llengua excloent no és simpàtica i perd el seu principal (i únic) atractiu: deixa de ser una eina de comunicació entre diversos per convertir-se en una arma a mans dels uns contra els altres. En aquest context, la llengua castellana només pot triomfar: és, de nou, la llengua franca. Quina jugada tan maldestra, la de l'independentisme... !

Paradoxalment, serà un govern socialista el qui es gastarà 100.000€ en subvencionar els estudis de filologia catalana, iniciativa que no va tenir cap dels governs independentistes anteriors, malgrat que ja sabien què passava a la facultat de filologia catalana: de veritat que ho confiaven tot a la il·lusió de la independència que tan malament van gestionar? 

M'ho temo molt: fins que el nacionalisme català no prengui consciència dels seus errors no cal que donin més beques a la filologia catalana i tal vegada allò que el futur de la societat catalana necessita son bons professionals de la indústria, de l'enginyeria, dels serveis comunitaris. I bons gestors de la cosa pública, equànimes i empàtics. O un milió de psiquiatres.



Comentarios

  1. Ostras... Que patètics ¡¡¡
    De verdad...patéticos..patéticos.. no me lo hubiera podido imaginar nunca ¡
    Un abrazo

    ResponderEliminar
  2. Me produce sorpresa lo que dices.Cuando estaba en activo( hace años),en mi instituto y en la mayoría, había problemas para cubrir las plazas de profes de catalán. Suponía que ahora con facultades de catalán, ese problema ya no existe
    Un profe de secundaria,tiene un buen sueldo,comparando con la media y seguridad.Deberia ser atractiva la carrera de catalán. Muy interesante y tenerlo en cuenta,como salida profesional.
    Saludos.

    ResponderEliminar
  3. Això que expliques evidència clarament que la classe política que patim no té gaire intel·ligència perquè en una època en la que bona part del jovent aspira a tenir una feina segura amb un sou segur, una bona campanya publicitària explicant que la sortida natural de filologia catalana es abocar-se a ser funcionari de moltes menes diferents (professor, membre del Consorci de Normalització Lingüística i altres que desconec però segur que hi son, com vigilants del diccionari a redaccions de diaris i televisions públiques i no tan públiques) probablement tindria com a resultat un increment en l'interès de fer uns estudis que tampoc es que siguin especialment difícils.

    D'altra banda, el català se'l han carregat entre tots plegats principalment elevant les lloances a escriptors mediocres però adherits per pur interès a les ideologies amb el resultat que la literatura catalana -com el cine, la música i el teatre- ha anat minvant de qualitat i per tant de públic.

    I per rematar-ho, una anècdota personal: jo, que soc bilingüe de família catalana, ja era ben gran quan vaig voler aprendre bé el català a l'hora d'escriure per no fer pífies (sobre tot els accents) i vet aquí que el CNL em demana ¡600€! per fer un curset que, d'aprovar, aconseguiria el nivell (C, em sembla recordar, fa molt temps, ja) i es clar, em va semblar una aixecada de camisa. Ara escric el català i gràcies als correctors ortogràfics informàtics, penso que no faig gaire pífies. Qui tot ho vol, tot ho perd.

    Salutacions

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

L'HOSPITALET DE LLOBREGAT SEGONS GARCÍA LÓPEZ O SEGONS ARDÈVOL MALLOL

Ens imaginarem dues reporteres a les quals se'ls encomana fer un treball periodístic sobre les llengües que es parlen en un territori concret. Posem per cas l'Hospitalet de Llobregat. Una de les dues reporteres es diu Pilar García López; l'altra, Laia Ardèvol i Mallol. La Pilar fa un retrat assèptic i objectiu del cas, se n'adona que la major part de la població parla en llengua castellana i afegeix que les persones immigrades s'apunten a la llengua castellana un cop han arribat al territori. Acompanya el reportatge amb dades sobre pobresa, renda per càpita, i etc: la conclusió no hi és, però el lector descobreix que la llengua té una relació directa amb el nivell econòmic. Dit d'una altra manera: la llengua castellana és la llengua de la classe baixa. La Laia Ardèvol no vol dir que la llengua castellana és la que parla la classe baixa, perquè la seva tesi (prèvia) és que la llengua castellana l'imposa un classe poderosa i dominant. La Laia Ardèvol també s...

GIL JOURDAN SUSPIRA

Gil Jourdan es un detective serio y delgado, más bien antipático y arrogante. Su ayudante, Libélula, un dipsomaníaco torpe, antiguo delincuente de poca monta, el responsable de las escenas cómicas. Les conocí hace muchísimos años, cuando leía por fascículos quincenales sus aventuras en la revista infantil Cavall Fort. Ahí descubrí el género policial, provisto de un cierto humor negro y sarcástico. Un género policial que se mezclaba con el de las aventuras, las sombras, los ricos malvados y avariciosos, los pringados de clase baja que trabajan para los ricos, los bajos fondos, las muertes intrigantes. Aquéllos cómics, que para mi entonces eran tebeos no solo forman parte de mi educación literaria si no también de la estética y, en cierto sentido, de la sentimental. La revista Cavall Fort publicó varios álbumes de Gil Jourdan bajo el nombre de Gil Pupil·la: Albert Jané, el fundador, director y traductor de la revista concebía el oficio de la traducción como una labor apostólica de la cos...

10 AÑOS DE "CRÓNICA GLOBAL"

Este pasado mes de octubre se cumplieron 8 años del dislate: el referéndum, las manifestaciones, los contenedores quemados, la batallita de Urquinaona, las amenazas, ho tornarem a fer, los insultos. Ocho años del instante que más puso en riesgo eso tan delicado que es la convivencia en una sociedad compleja, quizás acomplejada, diversa y líquida. Alguien decidió que podía arriesgarlo todo por un sueño medieval y trasnochado, para un viaje alocado e insano y para el cual, por cierto, no habían previsto las alforjas ni reparado en gastos, ni calculado consecuencias. El acto de violencia de un niño malcriado y consentido. La culminación del proyecto en el referéndum del 1 de octubre de 2017 es un acto pueril y grotesco promovido por unos políticos irresponsables y embravecidos que jugaron con las emociones más bajas de la ciudadanía, ese cuerpo social al que ellos llamaron "pueblo catalán" en una clara alusión a una etapa predemocrática y para despertarles el ardor medieval, el ...