Ir al contenido principal

SALVI LA PÀTRIA I LI DONEM 500€ MENSUALS


La facultat de Filologia Catalana deixa, cada curs, un terç de les places lliures, sense alumnat que s'hi matriculi. L'interès per ser filòleg català s'està esvaint, com les boires es dilueixen al besllum de la incipient primavera.

Queda molt lluny aquell temps en què hi havia bufetades per matricular-se a filologia catalana, quan era l'opció de moda i el títol donava accés al l'Olimp català. Un filòleg català, dècades enrere, podia aspirar a un bon lloc a TV3, a Premi sant Jordi, a redactor del diari Avui o a publicar novel·letes a les Edicions 62, quan no havien estat devorades per Planeta. En el pitjor dels casos, un filòleg català podia passejar-se pel territori amb la ferma esperança que, mitjançant l'exhibició del seu títol, ho tindria tot pagat des de Portbou a Alcanar.

Aquell temps s'ha extingit i ara a les aules de filologia catalana hi ressona l'eco dels espais buits.

Si a aquesta dada se li afegeix que la demanda a Filologia Espanyola creix a cada curs, ja estan servits els ingredients perquè s'esveri la reserva espiritual de l'occident català. És un malson anunciat: aviat no hi haurà professors de llengua catalana als instituts, ningú no ensenyarà la llengua de Guerau de Liost i llavors... què se'n farà, de la pàtria? Ens diuen, des de la Conselleria Lingüística del conseller Vila Moreno, que els problemes de la llengua es resolen oferint més cursets del Consorci de Normalització Lingüística, pero ara descobrim, amb horror, quina era la pregunta més tràgica: qui impartirà els cursets redemptors, si no hi ha professorat?

La llei de l'oferta i la demanda sofreix, en aquest cas, una curiosa distorsió: si vostè vol estudiar el Grau de Filologia catalana, pot obtenir una beca de 500 euros mensuals graciosament concedida per la Generalitat, beca que no està gens malament si hom es mira l'estat de la qüestió i l'imparable encariment dels estudis universitaris. Què ha passat?

No ens faltaran els analistes de la caterva intel·lectual, els apocalíptics de la diglòssia, els teòrics de la segona decadència: si fóssim un estat independent tot quedaria arreglat, diuen ells. Però ni tan sols això és cert: la davallada dels estudiants de llengua catalana va començar fa anys: durant el procés que prometia flors i violes (i gelat de postres cada dia), la demanda minvava. La identificació entre llengua i pàtria, que és una identificació deguda al romanticisme, no ha estat capaç de superar els efectes de la globalització i dels canvis demogràfics i culturals. Subvencionar els estudis o pretendre una regressió en la globalització cultural (a l'estil del Trump ultranacionalista que tant critiquen) no tindrà efectes.

Cal analitzar les causes del fenomen amb més racionalitat i admetre el mal irreparable que el "procés" li ha infligit a la llengua, quan la llengua va ser segrestada per l'independentisme i es va convertir en un instrument d'agressió, d'exclusió i d'assenyalament, de divisió. Cap llengua excloent no és simpàtica i perd el seu principal (i únic) atractiu: deixa de ser una eina de comunicació entre diversos per convertir-se en una arma a mans dels uns contra els altres. En aquest context, la llengua castellana només pot triomfar: és, de nou, la llengua franca. Quina jugada tan maldestra, la de l'independentisme... !

Paradoxalment, serà un govern socialista el qui es gastarà 100.000€ en subvencionar els estudis de filologia catalana, iniciativa que no va tenir cap dels governs independentistes anteriors, malgrat que ja sabien què passava a la facultat de filologia catalana: de veritat que ho confiaven tot a la il·lusió de la independència que tan malament van gestionar? 

M'ho temo molt: fins que el nacionalisme català no prengui consciència dels seus errors no cal que donin més beques a la filologia catalana i tal vegada allò que el futur de la societat catalana necessita son bons professionals de la indústria, de l'enginyeria, dels serveis comunitaris. I bons gestors de la cosa pública, equànimes i empàtics. O un milió de psiquiatres.



Comentarios

  1. Ostras... Que patètics ¡¡¡
    De verdad...patéticos..patéticos.. no me lo hubiera podido imaginar nunca ¡
    Un abrazo

    ResponderEliminar
  2. Me produce sorpresa lo que dices.Cuando estaba en activo( hace años),en mi instituto y en la mayoría, había problemas para cubrir las plazas de profes de catalán. Suponía que ahora con facultades de catalán, ese problema ya no existe
    Un profe de secundaria,tiene un buen sueldo,comparando con la media y seguridad.Deberia ser atractiva la carrera de catalán. Muy interesante y tenerlo en cuenta,como salida profesional.
    Saludos.

    ResponderEliminar
  3. Això que expliques evidència clarament que la classe política que patim no té gaire intel·ligència perquè en una època en la que bona part del jovent aspira a tenir una feina segura amb un sou segur, una bona campanya publicitària explicant que la sortida natural de filologia catalana es abocar-se a ser funcionari de moltes menes diferents (professor, membre del Consorci de Normalització Lingüística i altres que desconec però segur que hi son, com vigilants del diccionari a redaccions de diaris i televisions públiques i no tan públiques) probablement tindria com a resultat un increment en l'interès de fer uns estudis que tampoc es que siguin especialment difícils.

    D'altra banda, el català se'l han carregat entre tots plegats principalment elevant les lloances a escriptors mediocres però adherits per pur interès a les ideologies amb el resultat que la literatura catalana -com el cine, la música i el teatre- ha anat minvant de qualitat i per tant de públic.

    I per rematar-ho, una anècdota personal: jo, que soc bilingüe de família catalana, ja era ben gran quan vaig voler aprendre bé el català a l'hora d'escriure per no fer pífies (sobre tot els accents) i vet aquí que el CNL em demana ¡600€! per fer un curset que, d'aprovar, aconseguiria el nivell (C, em sembla recordar, fa molt temps, ja) i es clar, em va semblar una aixecada de camisa. Ara escric el català i gràcies als correctors ortogràfics informàtics, penso que no faig gaire pífies. Qui tot ho vol, tot ho perd.

    Salutacions

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

EL ASUNTO DE RAMON FLECHA ES MUY TRISTE

El catedrático emérito de la Universidad de Barcelona Ramón Flecha ha sido acusado por 14 mujeres de acoso y abusos sexuales de distinta gradación a lo largo de varios años. Flecha se presenta a sí mismo en la red X (antes Twiter) como "Científico nº1 (ranking mundial) en Gender Violence". Las 14 mujeres que lo acusan fueron becarias o alumnas suyas, todas ellas relacionadas con el CREA, Community of Research on Excellence for All, un grupo de investigación adscrito a la Universidad de Barcelona, rama sociología, del que Flecha fue director y sobre el cual, a sus 71 años, sigue ejerciendo su autoridad. Esas 14 mujeres han redactado una carta a la Universidad para denunciar la situación a través de un bufete de abogados de Madrid. A continuación, varios medios (Radio Nacional, El Periódico, Crónica Global, la Agencia EFE, el diario Ara y otros) han recogido la información y la han divulgado. Ahora, cuando escribo, todavía no se sabe qué recorrido puede tener la denuncia, ni si...

AI, EL VIROLAI

Dels catalans sempre sereu Princesa, dels espanyols Estrella d’Orient, sigueu pels bons pilar de fortalesa, pels pecadors el port de salvament. Aquesta és una de els estrofes del Virolai, el poema de Jacint Verdaguer al qual el músic Josep Rodoreda li va posar la música. Rodoreda (no és parent de la Mercè, o això sembla) fou un compositor i teòric musical que va marxar de Catalunya per dirigir una orquestra a Sant Sebastià i, posteriorment, fer de professor de música a Buenos Aires. També va compondre alguna peça patriòtica en català i diverses en castellà. El Virolai es va convertir molt aviat en l'himne del Monestir de Montserrat, lloança de la Mare de Déu i, sense que ningú ho pugui entendre (o s'entén massa bé) ara és un càntic independentista, alegre i joliu, que s'entona a les performances patriòtiques. No puc evitar el record de quan ens deien que l'independentisme era un moviment popular i espontani, transversal, inclusiu, democràtic i progressista. Si un movime...

MI PADRE NO FUE UN DELINCUENTE

Mi padre, muerto en 2007, no fue un delincuente. Fue obrero y pobre y más bien torpe con sus finanzas. Durante sus años de autónomo tampoco consiguió éxitos comerciales y al final nos dejó una herencia muy escasa a mi hermano y a mi, ninguna hacienda, ninguna propiedad. Aunque ambos terminamos con un título universitario, logrado con becas y ayudas públicas. Esa es nuestra herencia. De modo que esa cinta que ha pergeñado Toni Soler, el gracioso de Tv3 con una gracia que no puede con ella y se titula Parenostre , perceptora de casi 2 millones de euros públicos, no me incumbe. Ni pienso verla, ni tan siquiera para quedarme descansado criticándola luego en las sobremesas. No me interesa. Hacer una peliculilla sobre Jordi Pujol de intenciones shakesperianas para decir que fue un buen hombre víctima de una mujer mala y de unos hijos cutres es una idea penosa y nada más que eso. Ese hombrecito ridículo que pretendía ser Giulio Andreotti y creó la mayor red corrupta de España, que estafó a mi...