EL SEDUCTOR CATALÀ

El senyor Frank Dubé, showman polifacètic, es va apuntar al Moviment Psicoestètic fundat pel sorprenent psicòleg Carles Muñoz Espinalt i, més tard, també es va apuntar al partit independentista Solidaritat Catalana, un partit ja extingit on van intentar fer carrera alguns pressumptes líders del nacionalisme com el poeta i jurista Héctor López Bofill o l'empresari Santiago Espot, ambdós de tarannà radical i xenòfob, teòrics del neonacionalisme de dreta extrema.

Recordo el senyor Dubé explicant que el problema de la pàtria catalana i de l'idioma català (tal vegada la mateixa cosa) rau en el fet de no ser sedutors, de no tenir líders seductors com Julio Iglesias (sic). Eren altres temps, i Dubé considerava Julio Iglesias el paradigma del seductor capaç d'aportar simpatitzants a l'idioma de Cervantes. A dia d'avui potser citaria Luis Fonsi. Joan Laporta es va afegir a Solidaritat Catalana però, per algun motiu, tampoc no va ser prou seductor.

La recerca del líder seductor mai no ha donat bons fruits, car quan hom es mira els protagonistes de l'independentisme se li fa difícil trobar el seductor que reclamava en Dubé. Algú em dirà que és lleig fixar-s en l'aspecte físic de les persones i que la bellesa rau en l'interior. Però fins i tot així tampoc no trobo bons exemples. El seductor català no existeix, o el catalanisme no era tan sexy com va proclamar l'Alfred Bosch quan feia de polític.

Tal com era previsible, un cop enllestit (o adormit) el procés, tornem a parlar de la llengua catalana, que serà condició per a obtenir la residència a Catalunya un cop transferides les competències en estrangeria. El document que han signat Junts i PSOE explica que a Catalunya hi ha molta població nascuda fora d'ella i que aquesta circumstància posa en perill les essències culturals i lingüístiques, la idiosincràcia catalana. El discurs nativista, nascut al segle XIX, torna a l'actualitat tal com retornen Nosferatu o altres principis fundacionals del feixisme europeu.

Hom pot endur-se el gat a l'aigua seduint-lo o bé duent-li per la força, i aquesta segona és l'opció escollida pels polítics de la cosa nostra, en la veu de la senyora Míriam Nogueras que, al seu torn, s'inspira en la veu de l'alcaldessa de Ripoll, bressol (i tomba) de Guifré el Pil·lós. La imposició és, per tant, el mètode escollit davant l'enèssim atac de pavor del nacionalisme davant les males dades sobre l'ús del català a Catalunya. Resulta estrany que no comentin les bones dades de l'euskera al País Basc, on el seu ús sembla que ha millorat i ningú no sap perquè: però el cas és que al País Basc, on les dues llengües oficials conviuen amb normalitat, l'euskera no pateix. És més seductor aquest idioma endimoniadament difícil i tan allunyat de les llengües romàniques? Quin misteri hi ha? Els polítics nacionalistes bascos fa molt de temps que s'han desentès del seu antics aliats catalans i els han dit, més o menys, que cadascú a la seva i que ja s'ho faran. De moment, els va millor als bascos. 

A en Salvador Illa li hem de demanar que es noti una mica més que a Catalunya governa el PSC però és cert que les majories al Congrés faciliten aquests tan sovintejats minuts de glòria a la colla pessigolla d'en Puigdemont i les seves pretensions nativistes decimonòniques comprades al mercat de Ripoll.

En el document que en Puigdemont li ha endinyat al govern s'intueix que Junts veu un problema en la llengua que usa la població catalana d'origen llatinoamericà i africà. Dit d'una altra manera, Junts veu malament que vinguin pobres de fora, i no diu res dels nordamericans o alemanys més afavorits que, després de cursar un Màster, obtenen la residència per fer les pràctiques i quedar-se a treballar en llocs de prestigi. Uns alemanys i uns nordamericans que, com tothom sap, tampoc no usen el català ni a casa ni quan surten a comprar ni a lligar. Als xicots i ales xicotes de Junts els agraden els nordamericans i els alemanys, i més encara d'un poc temps ençà.

Ningú no es pregunta per les causes del retrocés de l'idioma i reclamen més cursos i més imposicions sense acabar d'entendre el més obvi, el que havia explicat en Frank Dubé de forma involuntària i psicoestètica dècades enrere: el català no és interessant i a més a més és antipàtic, que és el més greu i que és la clau de l'assumpte. Ningú no admet que el "procés" li ha donat una estocada terrible a la llengua catalana però caldria tenir-ho present. Persones que s'havien incorporat al bilingüisme i que havien vist el català com una llengua fraternal, la van abandonar en descobrir que l'independentisme construïa l'amenaça contra els forasters i abandonava el discurs acollidor per abraçar les tesis excloents i essencialistes i que, de sobte, el català havia esdevingut la llengua dels patriotes romàntics, la llengua que serveix per separar la comunitat i per estigmatitzar la meitat (o més) de la ciutadania catalana: el "poble català", tot d'una, era tan sols el poble independentista i als altres ja els farem fora quan puguem.

Quan la ciutadania es divideix i la meitat d'ella es converteix en "el poble català" i la resta en futurs deportats ja no hi ha marxa enrere. Això no hauria de ser tan difícil d'entendre. I, quan tinguin ganes de tornar-ho a fer, que s'ho pensin més bé. Perquè avui mateix, als patis de les escoles del centre de la seva ciutat se sent més el castellà que el català. I per més deportacions que facin, serà així.

Per evitar temptacions independentistes els diré que a Andorra el català és l'única llengua oficicial, però tothom sap quina és la llengua que es parla als carrers d'Andorra, que té "estat propi" a més a més de bancs de moral laxa.