SÍLVIA, LA NOSTRA NOIA A COMARQUES

L'alcaldessa de Ripoll: vara de comandament, barretina i creu in pectore

Algú em va fer adonar que la majoria dels líders independentistes provenien de comarques, aquesta expressió que fem servir per dir que no son de Barcelona. I és cert: exceptuant la Laura Borràs, gairebé tots son polítics formats en municipis petits o mitjans. La Girona de Puigdemont és una ciutat de 100.000 habitants, més petita que Sabadell, Terrassa, Santa Coloma, l'Hospitalet o Badalona. Ser de poble no significa res en especial en sí mateix, però sí que significa quan es reivindica com un major grau de puresa cultural o qui sap si àdhuc genètica, argument que reforçava la fiabilitat nacionalista per la via ruralista. Ja se sap que a Barcelona parlem el català poc i malament, som mestissos o, millor encara, xarnegos o axarnegats.

A les manifestacions dels 11 de setembre dels anys furiosos hi havia un to de conquesta innegable: els de comarques envaïm la ciutat. Dit d'una altra manera: els nets de culpa ocupem la ciutat del pecat.

D'aquelles comarques és la senyora Sílvia Orriols, quintessència del nacionalisme més irredempt, amb un xic de carlisme i un polsim d'èpica medieval: Orriols és de Ripoll, la vila on va néixer un tal Guifré, fundador llegendari de la "nació catalana" i personatge dubtós però al capdavall... a qui li interessa la veritat quan la mentida és tan bella? L'essencialisme, aquí i a Munich, sempre s'ha encantat amb les ficcions medievals i ha idealitzat aquells temps en què les persones llançaven els pixums al carrer, per la finestra. Deu ser per això que Orriols ha batejat els seus fills amb els noms de Guinadell, Queralt, Violant, Peronella i Fortià, tots ells de ressonància mítica: princeses i comtes i comtesses del passat tenebrós.

La Sílvia és persona desacomplexada, que no té por de la correcció política i per això els seus seguidors a les xarxes no deixen de créixer, fascinats pel verb descarat i arcaitzant. D'alcaldessa de Ripoll a diputada regional en un parell d'anys, i amb una carrera prometedora pel davant. El partit que abans s'anomenava Convergència no sap massa bé com entomar aquest corcó ripollès que els ha sorgit per la dreta i que els va esgarrapant els vots de mil en mil: cal pactar amb ella? Cal marcar-hi distància? Tota la dreta europea es troba en el mateix dilema quan veu venir la bubota de l'extrema dreta que avança a passes de gegant. I és per aquest dilema que els de Turull i Puigdemont acaben d'abandonar una moció de censura que hauria expulsat Orriols de l'alcaldia i que els obligava a pactar amb la resta de grups: als postconvergents no els sedueix la idea de pactar amb els socialistes, i menys encara amb els enemics d'ERC. Prefereixen mantenir l'alcaldesa d'extrema dreta. No se sap mai amb qui caldrà pactar més endavant.

Un dels arguments aportats per explicar la decisió és, sorprenentment, paradigmàtic: si expulsem la Sílvia, li facilitem la victimització, i la victimització la durà a la majoria absoluta a les properes eleccions municipals (i vés a saber què passar a les properes regionals). Els postconvergents saben que el seu líder està en declivi imparable i que els essencialistes preferiran Orriols, més encara si ha estat víctima de la pinça dels adversaris units contra ella. La victimització és una estratègia d'èxit emprada per l'ultradreta a tot el planeta, i dona bons resultats: Javier Milei la va usar amb audàcia i amb perspicàcia. Milei va aconseguir presentar-se com el candidat que lluita, tot sol, contra una maquinària enorme i corrupta emparada pels demés. David contra Goliat, l'heroi eixerit, menut i rabiüt que se'n surt de totes en  una batalla èpica. Deuen tenir raó, els postconvergents: regalar-li l'opció de la víctima és un regal massa gran. Vivim en un món on tothom vol ser víctima d'algun crim perquè la víctima desperta l'empatia dels qui se senten víctimes. Sense anar gaire més lluny: Trump també va fer una campanya presentant-se com a víctima d'una conspiració, un heroi senecte que s'enfronta a la burocràcia i a l'Estat, per socavar-lo des de dins.

Els postconvergents tenen mala peça al teler: no li volen regalar la condició de víctima però li permeten els dos altaveus, el de l'alcaldia i el de diputada i saben, com jo, que la Sílvia és persona hàbil i sap usar amb eficàcia els mitjans dels què disposa. Qualsevol dels seus comptes a les xarxes té milers de seguidors més que Jordi Turull, l'home que treu el fetge per la boca i ensopega mentre prova d'encalçar-la: Turull, tan atent com atemorit, és cada cop més xenòfob i endureix més el discurs antiimmigració, seguint les petges de l'alcaldessa de Ripoll. Si d'aquí a uns dies Orriols afirma que la paella no és genuïnament catalana i que els bons catalans només han de menjar escudella, Turull manifestarà en roda de premsa que mai no ha tastat la paella i li exigirà a Pedro Sánchez que prohibeixi la paella en territori català si cobeja els seus vots al Congrés.

La Sílvia és la nostra noia a comarques, la que assenyala el camí des de la profunditat dels boscos emboirats que van veure néixer Guifré el Pil·lós.