Ir al contenido principal

SÍLVIA, LA NOSTRA NOIA A COMARQUES

L'alcaldessa de Ripoll: vara de comandament, barretina i creu in pectore

Algú em va fer adonar que la majoria dels líders independentistes provenien de comarques, aquesta expressió que fem servir per dir que no son de Barcelona. I és cert: exceptuant la Laura Borràs, gairebé tots son polítics formats en municipis petits o mitjans. La Girona de Puigdemont és una ciutat de 100.000 habitants, més petita que Sabadell, Terrassa, Santa Coloma, l'Hospitalet o Badalona. Ser de poble no significa res en especial en sí mateix, però sí que significa quan es reivindica com un major grau de puresa cultural o qui sap si àdhuc genètica, argument que reforçava la fiabilitat nacionalista per la via ruralista. Ja se sap que a Barcelona parlem el català poc i malament, som mestissos o, millor encara, xarnegos o axarnegats.

A les manifestacions dels 11 de setembre dels anys furiosos hi havia un to de conquesta innegable: els de comarques envaïm la ciutat. Dit d'una altra manera: els nets de culpa ocupem la ciutat del pecat.

D'aquelles comarques és la senyora Sílvia Orriols, quintessència del nacionalisme més irredempt, amb un xic de carlisme i un polsim d'èpica medieval: Orriols és de Ripoll, la vila on va néixer un tal Guifré, fundador llegendari de la "nació catalana" i personatge dubtós però al capdavall... a qui li interessa la veritat quan la mentida és tan bella? L'essencialisme, aquí i a Munich, sempre s'ha encantat amb les ficcions medievals i ha idealitzat aquells temps en què les persones llançaven els pixums al carrer, per la finestra. Deu ser per això que Orriols ha batejat els seus fills amb els noms de Guinadell, Queralt, Violant, Peronella i Fortià, tots ells de ressonància mítica: princeses i comtes i comtesses del passat tenebrós.

La Sílvia és persona desacomplexada, que no té por de la correcció política i per això els seus seguidors a les xarxes no deixen de créixer, fascinats pel verb descarat i arcaitzant. D'alcaldessa de Ripoll a diputada regional en un parell d'anys, i amb una carrera prometedora pel davant. El partit que abans s'anomenava Convergència no sap massa bé com entomar aquest corcó ripollès que els ha sorgit per la dreta i que els va esgarrapant els vots de mil en mil: cal pactar amb ella? Cal marcar-hi distància? Tota la dreta europea es troba en el mateix dilema quan veu venir la bubota de l'extrema dreta que avança a passes de gegant. I és per aquest dilema que els de Turull i Puigdemont acaben d'abandonar una moció de censura que hauria expulsat Orriols de l'alcaldia i que els obligava a pactar amb la resta de grups: als postconvergents no els sedueix la idea de pactar amb els socialistes, i menys encara amb els enemics d'ERC. Prefereixen mantenir l'alcaldesa d'extrema dreta. No se sap mai amb qui caldrà pactar més endavant.

Un dels arguments aportats per explicar la decisió és, sorprenentment, paradigmàtic: si expulsem la Sílvia, li facilitem la victimització, i la victimització la durà a la majoria absoluta a les properes eleccions municipals (i vés a saber què passar a les properes regionals). Els postconvergents saben que el seu líder està en declivi imparable i que els essencialistes preferiran Orriols, més encara si ha estat víctima de la pinça dels adversaris units contra ella. La victimització és una estratègia d'èxit emprada per l'ultradreta a tot el planeta, i dona bons resultats: Javier Milei la va usar amb audàcia i amb perspicàcia. Milei va aconseguir presentar-se com el candidat que lluita, tot sol, contra una maquinària enorme i corrupta emparada pels demés. David contra Goliat, l'heroi eixerit, menut i rabiüt que se'n surt de totes en  una batalla èpica. Deuen tenir raó, els postconvergents: regalar-li l'opció de la víctima és un regal massa gran. Vivim en un món on tothom vol ser víctima d'algun crim perquè la víctima desperta l'empatia dels qui se senten víctimes. Sense anar gaire més lluny: Trump també va fer una campanya presentant-se com a víctima d'una conspiració, un heroi senecte que s'enfronta a la burocràcia i a l'Estat, per socavar-lo des de dins.

Els postconvergents tenen mala peça al teler: no li volen regalar la condició de víctima però li permeten els dos altaveus, el de l'alcaldia i el de diputada i saben, com jo, que la Sílvia és persona hàbil i sap usar amb eficàcia els mitjans dels què disposa. Qualsevol dels seus comptes a les xarxes té milers de seguidors més que Jordi Turull, l'home que treu el fetge per la boca i ensopega mentre prova d'encalçar-la: Turull, tan atent com atemorit, és cada cop més xenòfob i endureix més el discurs antiimmigració, seguint les petges de l'alcaldessa de Ripoll. Si d'aquí a uns dies Orriols afirma que la paella no és genuïnament catalana i que els bons catalans només han de menjar escudella, Turull manifestarà en roda de premsa que mai no ha tastat la paella i li exigirà a Pedro Sánchez que prohibeixi la paella en territori català si cobeja els seus vots al Congrés.

La Sílvia és la nostra noia a comarques, la que assenyala el camí des de la profunditat dels boscos emboirats que van veure néixer Guifré el Pil·lós.


Comentarios

  1. Esta señora es una impresentable. Discurso fácil. Nulo programa. Buscando siempre un culpable.
    Cuando hayan echado a todos los emigrantes de Ripoll la basura se la tendrá que sacar ella con la lengua, porque no hay nadie que quiera trabajar en según que quehaceres: camioneros, trasportistas, enfermería, torneros, fresadores, vidrieros, maestros industriales, servicios auxiliares, soldadores, ni agricultores.
    No hay recambios generacionales.
    Esta persona, como decía Tzara, piensa con la boca.
    Salut

    ResponderEliminar
  2. Tal como está el asunto,hay que buscar socios hasta en el infierno. La muestra el gobierno central,así que
    muy bien,para ellos.Pasa igual en toda Europa.
    Saludos

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

RECUPERI'S AVIAT, CONSELLERA NIUBÓ

Benvolguda Senyora Consellera Esther Niubó: Recuperi's aviat i torni a la feina amb energia, perquè l'educació pública està en mal estat i pateix molt. Son molts anys de deixament i de falta d'inversió, d'ocurrències, de titubejos, de canvis legislatius desproveïts de pressupost, moments de retallades salvatges i molta demora per recuperar allò que vam perdre. Anys i panys amb l'alumnat allotjat en mòduls de formigó com si sortíssim d'una guerra, mòduls que s'instal·laren com a provisionals però que s'han fet definitius. Canvis metodològics poc meditats i sense evidències científiques que han dut al retrocés en els resultats, incapacitat per al diàleg amb el cos de docents, augment vertiginós d'una burocràcia estèril.  El tram autonòmic del sou del cos de docents fa 19 anys que està congelat. Mentre que els sous dels directius no han parat d'augmentar: com vostè ja sap, el professorat català està al capdavall de la llista autonòmica en salaris, m...

UNA MUJER AMBICIOSA 25 AÑOS DESPUÉS DE NEVENKA

 A veces tengo la impresión de estarme paseando por la vida como un diletante, alguien que pasea y observa sin tener nada especial que hacer. Estoy leyendo el librito de Josep Pla "Madrid. El advenimiento de la República" que empieza justamente así: contando que se pasea por Madrid sin nada que hacer y que, además, Madrid no le gusta nada, excepto por un clima tonificante y mucho más sano que el del mediterráneo. En Madrid se come mal, dice Pla. Aunque luego matiza: la vida cultural es mucho más interesante que de la Barcelona y hay buenas exposiciones de arte. Josep Pla tiene 30 y pico años cuando se pasea por Madrid con desdén y aburrido. Para su suerte, el 14 de abril de 1931 le pilla en Madrid y todo deviene mucho más interesante: a las tres y media de la tarde, Pla observa como la bandera tricolor asciende por el mástil del Palacio de Comunicaciones. La vida es tediosa hasta que deja de serlo, y en cuanto deja de serlo uno ya no se pasea: uno vive, de repente, y siente c...

ESTÁ BIEN QUE GANE LA ULTRADERECHA

La verdad es que muchas veces, y quizás en mis malos momentos, yo también deseo que gane la ultraderecha en unas elecciones españolas. ¿Qué hay de malo en la ultraderecha? ¿A qué le tiene miedo la ciudadanía? Voy siguiendo a mi manera loas cosa que pasan en los EUA de Trump, no solo sus bravuconadas contra países pobres de centroamérica, sino más bien como les van las cosas a sus votantes de Boston y de Detroit. La victoria apabullante de la ultraderecha de Trump está llevando al país por el camino de la ruina económica y moral, poniendo en riesgo la convivencia y alterando la vida de cientos de miles de ciudadanos y ciudadanas. Los resultados económicos de Trump no llegan o incluso se está empeorando la vida: los precios suben gracias a los aranceles de debían salvarles y los datos del paro son malos. Las protestas son constantes por todo el país (no solo en Minessota): la violencia del Estado se manifiesta de forma descarada y descarnada al tiempo que la población empobrece, el turis...