Ir al contenido principal

LA SOLITUD DEL GUERRER (CATALÀ)

 

Els cartells, lluents i acolorits, apareixen un matí. S'hi representa la joventut combativa amb una estètica que recorda, no per casualitat, el cartellisme dels anys 30 i de la guerra. Joves alçats, dempeus. La noia du una bandera. El noi, més aguerrit, una falç. Modernitat i tradició. Potser caldria actualitzar una barretina, o unes espardenyes marca Munich. Al peu, la creu de Sant Andreu, aquesta X que van emprar els exèrcits imperials espanyols i que també lluïen els avions de l'exèrcit rebel de Franco i que, paradoxalment, es van veure molt durant els anys més negres del procés.

"Nosaltres sols!" (traducció barroera del Sinn Féin irlandès) fou el grup de Daniel Cardona fundat el 1931, un grup que es va integrar a Estat Català, una organització partidària de la lluita armada que protestava contra l'excessiu autonomisme dels altres partits nacionalistes. El pobre Quim Torra admirava Cardona i li va fer un homenatge. "Nosaltres sols!" és l'expressió més nítida del feixisme independentista, o de l'independentisme feixista, depèn de com es prefereixi. Això no era gens estrany i llavors molts joves catalanistes s'apuntaven al feixisme amb orgull: sense anar més lluny, el poeta J.V. Foix es va fer feixista i ho explicava sense manies. L'estètica d'aquell antic "Nosaltres sols!" també abraçava la marcialitat en les seves desfilades i també tenia una estètica acolorida i fresca. El que veiem avui als cartells és tan sols una revisió, 100 anys més tard.

Qui sent nostàlgia dels anys 30 del segle XX, també sent nostàlgia dels anys 40?

En contrast amb d'altres estètiques polítiques, als cartells de "Nosaltres sols!" no hi ha multituds: la solitud del guerrer o de la guerrera (tot i que el paper de la noia és el d'abanderada). La solitud del guerrer, proper a un heroi wagnerià. Quan dèiem, el 2017, que el moviment independentista era un moviment identitari d'inspiració feixista, ens tractaven de mentiders, de tramposos i de busca-raons: ¿com pot ser un feixista qui vol allò més democràtic del món, com ara és posar moltes urnes? Es més: com que acusar algú de feixista és una acció banal i gratuïta, la resposta solia ser: el feixista ets tu, a més a més de botifler i d'espanyolista.

Ara, un cop els partits que van liderar el procés han abandonat l'independentisme i han virat vers un autonomisme més o menys dissimulat, la facció irredempta de l'independentisme mostra el seu rostre sense vergonya i reivindica les arrels feixistes. La Sílvia Orriols assegura que el seu independentisme dura més de 8 segons i es burla dels Junts per Puigdemont, i assegura que allò que la separa de Vox és tan sols una bandera perquè, més enllà de la bandera, s'entendrien en tota la resta.

El cartell de "Nosaltres sols!" apareix dos dies després de les eleccions alemanyes, quan l'extrema dreta europea es rearma i es prepara per seguir l'exemple de l'Alternative für Deutschland. La solitud de l'heroi (o de l'heroïna) no és casual: és la solitud del guerrer nacionalista i essencialista sotmès pels "cordons sanitaris" que els aïllen del poder a tot arreu menys a les autonomies espanyoles on pacten amb el Partit Polular amb més o menys fortuna. És la solitud de la Sílvia Orriols, que tal vegada és la figura femenina representada als cartells: l'aïllament al qual està sotmesa és justament el factor que li donarà vots quan tornin a posar les urnes i per això cal parlar de la solitud heroica, del Parsifal català amb la falç ben amunt.

L'actual "Nosaltres sols!" es promociona com la veritable força nacionalista amb un discurs tràgic que parla de resistència o mort, d'identitat en perill i que renega de la política, tal com ho fa tota l'extrema dreta actual. Al vídeo que poden veure aquí, juguen una partida d'escacs. Amb les peces blanques, naturalment.

Després d'uns anys de pretensió simpàtica i transversal (avalada per un grup com la CUP, que es presenta com a esquerra radical), l'independentisme mostra el rostre que sempre ha estat rere la màscara que prometia un país millor amb gelat de postres cada dia i tota la llista de puerilitats ingènues: el nacionalisme només pot ser conservador i retrògrad, i per això venen els "Nosaltres sols!" a explicar-ho amb tots els ets i uts. I saben que no estan sols.

Comentarios

  1. Es evidente de que cada vez están más solos, ahí sí el cartel habla por ellos.
    ¿Cuántas esteladas ves en los balcones?, las puedes contar con el dedo de una mano, cuando hace cinco años se pusieron de moda.
    Lo que está claro es que las cosas hace un par de meses que han cambiado radicalmente, LLUIS.
    Piensa, y no creo que me equivoque en nada, que lo que menos importará es la independencia de Cataluña visto el problema enorme del tirano Putin y su amigo el teñido americano.
    Que esto vuelve a la mili, que Europa creara un ejército europeo y que las prestaciones sociales serán cada vez menos sociales y poco prestacionales, porque el dinero se destinará al armamento.
    La gente ya no está por separarse, lo ven bien claro, la gente sabe que sino se une se los come el tirano.
    Un abrazo

    ResponderEliminar
  2. El independentismo se acabó hasta dentro de 100 años,es ciclico: nace,se desarrolla y muere.Para luego resucitar.
    Ahora están en su triangulo,con el PP y el PSOE,en dónde situarse.Si equilatero, isosceles o escaleno.Todo un problema.
    Curioso tu escrito y la soledad o mejor solitud.
    Saludos

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

CARLES PUIGDEMONT O EL RETORN QUE LLANGUEIX

"El retorn" és una pel·li russa de 2003, del director molt recomanable Andréi Zviáguintsev. Un pare absent durant molts anys vol tornar a veure els seus fills i se'ls endu a un cap de setmana "especial" per refer el vincle. Les coses no surten massa bé, sobretot perquè els fills, en realitat, ja no volen saber res del pare ni ho necessiten. És una cinta poètica i trista, amb una fotografia bella i elegant. Si no ho recordo malament, la vaig veure al cinema quan es va estrenar a Espanya i des de llavors he seguit les obres de Zviáguintsev. He tornat a pensar en "El retorn" arran de l'anunci, tremolós i ambigu, del retorn del senyor Carles Puigdemont, que sembla que es voldria instal·lar en un piset a Pedralbes. Un piset que pagarem entre totes i pel qual el Sindicat de Llogateres no crec que s'hagi de preocupar mai. Perquè si algun dia el seu inquilí n'hagués de marxar, no cal ni dir que se li oferiran grans alternatives i no es veurà en cap...

VOTAR A SÁNCHEZ O NO VOTAR A FEIJÓO

En la hora del café, al mediodía, coincidimos un pequeño grupo de compañeras y compañeros del trabajo. Nos alejamos un poco de la escuela, aunque apenas unos 200 metros, que ya son suficientes. Un par de esquinas más arriba está el bar de los chinos. El bar de los chinos es un rincón tranquilo y resguardado enmedio del barrio de bloques pequeños, estética que podría ser soviética o franquista. En todas las ciudades en las que he puesto los pies existe un barrio como este, y en todas partes es idéntico incluso en los pequeños detalles. Los bloques amarillentos, feos, sin balcones o con unos balconcitos exiguos. Algunos vecinos se han instalado unos toldos, siempre verdes y con rayas blancas. La ropa tendida delata los trabajos: el uniforme del Leroy Merlin, del Lidl, de Digi, de Movistar, la mochila de Glovo, los uniformes de empresas locales del ramo de los instaladores y los lampistas. Instalaciones Martínez, Obras y reformas Hermanos López, Pintura José Valiente SL, Electricidad y ca...

LOS ÚLTIMOS DE SIURANA

  En un rincón del pueblo de Siurana, una placa de metal agradece a las 3 familias que se quedaron cuando las demás se habían ido. Constan ahí los últimos de Siurana, con nombre y apellido. En letra más pequeña, al final, hay un agradecimiento para los que luego se instalaron allí. Sin duda hay buena intención en la placa, aunque esa letra más pequeña al final establezca, de algún modo, dos categorías de vecinos: los de verdad y los recién llegados, esos que en Cataluña siempre serán "nouvinguts". El artesano que hizo esta obra en metal (diría que hierro oxidado, al estilo de las esculturas de Richard Serra pero en pequeñito) logró una lectura difícil. La tipografía es confusa y uno debe esforzarse un rato en descifrarla. Incluso se puede pensar que hay una intención indisimulada por la confusión, como si el autor del texto se avergonzara y prefiriera el aspecto esotérico y críptico, un velo de duda que cubre las frases, que emborrona el mensaje. Como si quisiera decirnos: he...