Ir al contenido principal

LA SOLITUD DEL GUERRER (CATALÀ)

 

Els cartells, lluents i acolorits, apareixen un matí. S'hi representa la joventut combativa amb una estètica que recorda, no per casualitat, el cartellisme dels anys 30 i de la guerra. Joves alçats, dempeus. La noia du una bandera. El noi, més aguerrit, una falç. Modernitat i tradició. Potser caldria actualitzar una barretina, o unes espardenyes marca Munich. Al peu, la creu de Sant Andreu, aquesta X que van emprar els exèrcits imperials espanyols i que també lluïen els avions de l'exèrcit rebel de Franco i que, paradoxalment, es van veure molt durant els anys més negres del procés.

"Nosaltres sols!" (traducció barroera del Sinn Féin irlandès) fou el grup de Daniel Cardona fundat el 1931, un grup que es va integrar a Estat Català, una organització partidària de la lluita armada que protestava contra l'excessiu autonomisme dels altres partits nacionalistes. El pobre Quim Torra admirava Cardona i li va fer un homenatge. "Nosaltres sols!" és l'expressió més nítida del feixisme independentista, o de l'independentisme feixista, depèn de com es prefereixi. Això no era gens estrany i llavors molts joves catalanistes s'apuntaven al feixisme amb orgull: sense anar més lluny, el poeta J.V. Foix es va fer feixista i ho explicava sense manies. L'estètica d'aquell antic "Nosaltres sols!" també abraçava la marcialitat en les seves desfilades i també tenia una estètica acolorida i fresca. El que veiem avui als cartells és tan sols una revisió, 100 anys més tard.

Qui sent nostàlgia dels anys 30 del segle XX, també sent nostàlgia dels anys 40?

En contrast amb d'altres estètiques polítiques, als cartells de "Nosaltres sols!" no hi ha multituds: la solitud del guerrer o de la guerrera (tot i que el paper de la noia és el d'abanderada). La solitud del guerrer, proper a un heroi wagnerià. Quan dèiem, el 2017, que el moviment independentista era un moviment identitari d'inspiració feixista, ens tractaven de mentiders, de tramposos i de busca-raons: ¿com pot ser un feixista qui vol allò més democràtic del món, com ara és posar moltes urnes? Es més: com que acusar algú de feixista és una acció banal i gratuïta, la resposta solia ser: el feixista ets tu, a més a més de botifler i d'espanyolista.

Ara, un cop els partits que van liderar el procés han abandonat l'independentisme i han virat vers un autonomisme més o menys dissimulat, la facció irredempta de l'independentisme mostra el seu rostre sense vergonya i reivindica les arrels feixistes. La Sílvia Orriols assegura que el seu independentisme dura més de 8 segons i es burla dels Junts per Puigdemont, i assegura que allò que la separa de Vox és tan sols una bandera perquè, més enllà de la bandera, s'entendrien en tota la resta.

El cartell de "Nosaltres sols!" apareix dos dies després de les eleccions alemanyes, quan l'extrema dreta europea es rearma i es prepara per seguir l'exemple de l'Alternative für Deutschland. La solitud de l'heroi (o de l'heroïna) no és casual: és la solitud del guerrer nacionalista i essencialista sotmès pels "cordons sanitaris" que els aïllen del poder a tot arreu menys a les autonomies espanyoles on pacten amb el Partit Polular amb més o menys fortuna. És la solitud de la Sílvia Orriols, que tal vegada és la figura femenina representada als cartells: l'aïllament al qual està sotmesa és justament el factor que li donarà vots quan tornin a posar les urnes i per això cal parlar de la solitud heroica, del Parsifal català amb la falç ben amunt.

L'actual "Nosaltres sols!" es promociona com la veritable força nacionalista amb un discurs tràgic que parla de resistència o mort, d'identitat en perill i que renega de la política, tal com ho fa tota l'extrema dreta actual. Al vídeo que poden veure aquí, juguen una partida d'escacs. Amb les peces blanques, naturalment.

Després d'uns anys de pretensió simpàtica i transversal (avalada per un grup com la CUP, que es presenta com a esquerra radical), l'independentisme mostra el rostre que sempre ha estat rere la màscara que prometia un país millor amb gelat de postres cada dia i tota la llista de puerilitats ingènues: el nacionalisme només pot ser conservador i retrògrad, i per això venen els "Nosaltres sols!" a explicar-ho amb tots els ets i uts. I saben que no estan sols.

Comentarios

  1. Es evidente de que cada vez están más solos, ahí sí el cartel habla por ellos.
    ¿Cuántas esteladas ves en los balcones?, las puedes contar con el dedo de una mano, cuando hace cinco años se pusieron de moda.
    Lo que está claro es que las cosas hace un par de meses que han cambiado radicalmente, LLUIS.
    Piensa, y no creo que me equivoque en nada, que lo que menos importará es la independencia de Cataluña visto el problema enorme del tirano Putin y su amigo el teñido americano.
    Que esto vuelve a la mili, que Europa creara un ejército europeo y que las prestaciones sociales serán cada vez menos sociales y poco prestacionales, porque el dinero se destinará al armamento.
    La gente ya no está por separarse, lo ven bien claro, la gente sabe que sino se une se los come el tirano.
    Un abrazo

    ResponderEliminar
  2. El independentismo se acabó hasta dentro de 100 años,es ciclico: nace,se desarrolla y muere.Para luego resucitar.
    Ahora están en su triangulo,con el PP y el PSOE,en dónde situarse.Si equilatero, isosceles o escaleno.Todo un problema.
    Curioso tu escrito y la soledad o mejor solitud.
    Saludos

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

LA CUCARACHA PATRIOTA

Imagen generada por IA A veces la vida te permite sonreir y, aunque la realidad suele ser penosa cuando no lúgubre, tiene sus momentos cómicos. Nos aferramos a ellos para convencernos de que la cosa no está tan mal y de que quizás al fin y al cabo todo sea la broma pesada de alguien o de algo. La política catalana siempre se ha movido entre el extremo trágico y el cómico: el mismísimo Pujol era un ser maligno y a la vez un personajillo grotesco, como esos títeres ridículos que tan bien trata el teatro de marionetas checo. Quizás ustedes conozcan a Spejbel y a su familia. Luego vino el procés, con su larga ristra de fantoches a cual más rocambolesco y retorcido. Recordarán ustedes la lista de conspiranoicos, iluminados y fantasiosos que ubicaban Tartessos en Tortosa (como su nombre indica), afirmaban que la democracia no se inventó en Grecia si no en Cataluña, que Aristóteles debería ser borrado de los libros de filosofía para poner en su lugar al Abate Oliva o que, como el mismísimo Or...

EL MESTRE I MARGARIDA (O BULGÀKOV SEGONS RIGOLA)

Reconec que tornar a comprar entrades per al teatre en català suposa un acte de fe. Després de veure alguns ridículs estrepitosos al Teatre Nacional, amb actors i actrius procedents de les sèries de Tv3 que declamen com si fóssim cent anys enrere, no m'era fàcil comprar les entrades per a "El Mestre i Margarida" al Lliure. Si m'hi vaig decidir és, sobretot, perquè l'obra és una adaptació de Mikhail Bulgàkov, l'autor de "El Mestre i Margarida", un text fàustic i fascinant. Una de les millors novel·les del segle XX que he llegit i un dels autors més fascinants no tan sols de la literatura russa si no de la universal. La novel·la de Bulgàkov, escrita el 1941, no es va publicar fins al 1967. No era un autor ben vist a la URSS i, de fet, escriure i agradar al poder no ha estat mai una tasca fàcil (si exceptuem els autors indepes que, com la senyora Rahola i tants d'altres, publicaven obres agradables per a les autoritats). En altres textos, Bulgàkov p...

L'OR NO EMBRUTA LES MANS

Diuen que l'or no embruta les mans perquè qui té les mans plenes d'or ja les duia brutes d'abans de tenir or. Fa anys vaig treballar en una escola de l'extrarradi d'una ciutat, on l'alumnat era de classe molt baixa i, naturalment, es guanyaven la vida com podien. Algunes de les famílies havien fet fortuna pels circuits alternatius o diguem que il·legals, que és el que faria jo mateix si ningú no em donés una feina digna al mercat legal. I que consti que no estic parlant d'estrangers, no fos cas. Una vegada, una d'aquelles alumnes em va convidar a casa seva i jo vaig acceptar, cosa que més val no fer però que, a la vegada, de vegades cal fer. Vaig arribar davant d'una caseta humil, una planta baixa amb un pati minúscul on s'hi apilaven mobles vells, roba, joguines trencades, alguna bicicleta desballestada i peces de motors, rovellades i plenes de sutge. Quan hom passa pel carrer pel davant d'aquesta casa sap que a l'interior hi viu una fam...