Ir al contenido principal

UNA LLENGUA GRAPEJADA

Les autoritats polítiques i culturals catalanes fa anys que s'expremen el cervell: com és possible que l'ús del català retrocedeixi a grans gambades? A Catalunya, l'ús de la llengua (catalana) ha estat sempre el tòtem, l'indicador, el motiu de tot plegat, la bandera, la nineta dels seus ulls. 

Llavors, com és que quan el català té per primera vegada la màxima protecció legal de la seva història, decaigui en l'ús social? Cal explicar bé aquest punt: en tota la seva història, el català no havia estat mai llengua oficial (cooficial), protegida per la Constitució Espanyola, llengua obligatòria als plans d'estudi i llengua vehicular a les escoles. Mai no havia existit una immersió lingüística ni una Llei de Normalització lingüística ni un cos de funcionaris dedicats a la causa, ni un Consorci per la Normalització Lingüística ni un pressupost dedicat en exclusiva a salvar la llengua, a mantenir-la i, si cal, a imposar-la amb sancions.

Com és que l'ús del català decau quan per primer cop hi ha dos mitjans de comunicació públics, integralment en català i amb el pressupost més alt d'Espanya per a un canal de televisió regional?

Com pot ser?

Les respostes oficials son decebedores. S'acusa la ciutadania de doblegar-se davant del castellà, se'ns acusa a vostè i a mi no ser prou guerrers de la llengua, de passar-nos al castellà per una mescla de prejudicis, de mandra i de relaxament moral. És el pensament neoliberal: allò dolent que et passa es deu a la teva actitud. També han percebut, les autoritats, que a les xarxes socials el català no és sexy i per això s'engeguen campanyes (Provem-ho en català) que tenen un impacte nul.

A la darrera campanya electoral va aparèixer la qüestió i els partits nacionalistes van competir per veure qui té la millor fórmula, a veur qui la diu més grossa: crear la Conselleria del català, treure la promoció del català del Departament de Cultura i situar-la a Presidència, endurir les normatives...

Del bracet de les autoritats hi ha l'ONG més sorprenent del món: la Plataforma per la Llengua, magníficament subvencionada per la Generalitat, que emprèn iniciatives com ara vigilar els usos lingüístics als patis de les les escoles, investigar la llengua dels mestres a les aules i en les situacions no-formals, assenyalar els comerços on no s'és prou curós i engegar campanyes de denúncia i assetjament a les treballadores de bars i fleques que s'expressen en llengua castellana. Tot plegat, no cal dir-ho, crea una percepció del català com a llengua imposada pel poder inquisitorial. Lluny de fer-la amable, la fan antipàtica.

Sembla obvi que la caiguda en l'ús social del català es deu a factors complexos, entre els quals les xarxes socials hi tenen un paper preponderant. I això és una mala peça al teler: lluitar contra els fenòmens de la globalització cultural és, gairebé, pretende posar portes als camps.

Al cap i a la fi, vivim en un món i en un temps on les llibertats individuals s'han exacerbat per damunt del que proclamava Stuart Mill. Es promouen les identitats múltiples, els punts de vista i les opcions personals en tots els camps: com i perquè es podria imposar una llengua per damunt de les altres quan, al mateix temps, s'està fomentant l'ús il·limitat de les llibertats en la resta dels àmbits de la vida? Dit d'una altra manera: vostè es pot declarar home, dona o no-binari, pot decidir canviar de gènere i àdhuc de sexe i, no obstant, està obligat a comunicar-se en l'idioma que jo li diré (i que, casualment, és el meu).

Alguna cosa grinyola, no és cert?

Entre les coses que més grinyolen hi ha la tírria a la llengua castellana. Sembla que, en definitiva, hagin identificat el mal principal, el Doctor No que assota Catalunya i conspira sense aturador. La llengua castellana, que és oficial (cooficial) a Catalunya, que és la llengua materna de la meitat de la seva ciutadania, que és una llengua present a Catalunya -com a mínim- en els darrers 500 anys perquè era la llengua franca dels territoris de la península ibèrica. La llengua castellana du segles sent parlada i escrita a Catalunya: llibres, premsa i parlants estan documentats. És inviable tractar-la de leengua estrangera, de llengua forana. I impossible tractar-la de llengua enemiga. El problema rau en aquesta aberració de la llengua pròpia que acceptem sense parpellejar, sense qüestionar-nos què vol dir.

I tot això ens du a un factor que em sembla determinant quan es vol afrontar la caiguda en l'ús del català: quina responsabilitat hi té el "procés" independentista? Sense respondre a aquesta pregunta sempre ens faltaran dades.

En els anys més durs del procés es va produir un fenòmen letal: la llengua va esdevenir una llengua de part. Els bons catalans parlen en català, els bons catalans son independentistes. Els bons catalans rebutgen el castellà perquè és la llengua d'Espanya, de l'Espanya maligna que ens té oprimits. És un deliri i un error de grans proporcions, però sembla que no es vulgui admetre per una incapacitat en l'autocrítica que resulta també letal: allò que no s'analitza s'acaba podrint, allò que no s'avalua, empitjora.

Situar la llengua catalana en el debat independentista fou una espifiada monumental, i ara se n'estan pagant les conseqüencies. TV3, obsedidament partidària de la independència sense sentit de la democràcia, va començar a perdre audiència de forma preocupant. La quantitat de persones que es van sentir empeses a parlar en castellà per raó d'aquesta pressió errònia és enorme. Als centres educatius hi va haver una fisura. Milers de docents i d'activistes socials que havien abraçat la causa del català dècades enrere van decidir abandonar-la, vist que ara el català era propietat exclusiva d'una opció política indefugiblement burgesa, nacionalista i autoritària. Es van sentir traïts i maltractats. Van proliferar les associacions culturals que van abandonar el bilingüisme, es van produir cismes irresolubles en entitats que havien viscut en un bilingüisme fluïd i natural.

La llengua catalana patirà durant molt de temps els errors del procés independentista que va decidir tirar pel dret, trencar els consensos i arriscar la convivència en una partida mal planejada i amb excés de prepotència. El seu cavall guanyador era coix.


Comentarios

  1. Curiosidades,por si no lo sabías,en los partidos de fútbol los jugadores de cualquier país, cuando dicen un taco a otro por una entrada violenta, lo hacen en castellano.No sé si es porque suena más fuerte o porque abundan los sudamericanos.Un "hijo de p....." es contundente frente a "fill de..." que resulta más dulce.
    Saludos

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. La percepción de que el catalán es una lengua "blanda" es un tema a tratar, sin duda. La literatura y los medios han tenido una actitud puritana que a veces se intenta enmendar: hay por lo menos dos libros que promueven los insultos en catalán. Pero es cierto que no han encontrado el equivalente para "gilipollas", palabra que ya forma parte del vocabulario común en catalán le pese a quien le pese.

      Eliminar
  2. A toda acción, reacción. Y es lo que ha pasado. Como la lengua la han situado al lado del prosses como cabeza de puente, ahora que todo ha revenido, la misma lengua lo hace en la misma proporción. Y sea por revancha, por desidia, por cuestión parental, el catalán se habla poco y se lee menos que antes del prosses.
    Los datos no son míos, son de TVEN3.
    salut

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

LAMINE YAMAL, EL EJEMPLO

Llevo toda la vida escuchando que el Barça es más que un club, que transmite unos grandes valores a sus deportistas y que, por lo tanto, son ejemplo para pequeños y mayores. Una cantinela repetitiva y aburrida. Creo recordar algo sobre la cultura del esfuerzo, como si el albañil que curra a 40 grados en la esquina arreglando la tapadera de la cloaca no fuese un ejemplo de esfuerzo (y el albañil tiene mucha más utilidad social que un balonpedista). Nos hemos hartado de escuchar que el Barça representa a una nación y a una cultura, y que es una vía de integración social y cultural y etcétera.  Es cierto que los futbolistas ejercen una gran influencia sobre la infancia, aunque también deberíamos analizar esa influencia y convenir que quizás no sea la mejor posible. Los niños de la clase admiran a los jugadores por el dinero que tienen, sus coches, sus chalés y sus fiestuquis. Jamás he escuchado a un niño contando lo de la cultura del esfuerzo, ni de la superación ni nada de eso. Ellos...

I SI ALGÚ DIU "PUTA CATALUNYA"?

La broma de dir "Puta Espanya" ha durat anys als canals de la Corporació Catalana de Mitjans, i es veu que agradava molt. No hi a haver queixes, tot i que potser en Pau Vidal hauria preferit que, enlloc de "puta", s'emprés "barjaula", un mot més genuí. Quan van començar amb el "Puta Espanya" jo ja havia deixat de sintonitzar Tv3 i Catalunya Ràdio pel seu biaix independentista, de manera que, tot i que lamento que un mitjà públic usi aquest llenguatge, lamento molt més que decidissin abandonar el periodisme per passar-se a la propaganda. En qualsevol cas, n'hi ha prou amb abandonar la sintonia. Però aquestes bromes patriòtiques no poden amagar que el nacionalisme tolera molt malament l'humor quan se li aplica a ell, de la mateixa manera que les religions: qualsevol ironia contra la ideologia és vista com un atac de catalanofòbia insostenible i que cal denunciar. I això és el que li ha passat a l'obra teatral "Esas latinas...

RERE LES PETJADES DEL FRONT NACIONAL DE CATALUNYA

El meu pare, quan era molt jove i encara no era pare, va militar en un partit que s'anomenava Front Nacional de Catalunya. El lema del qual era "Per una Catalunya independent i socialista". Quan jo era petit, ell encara militava en aquella organització, i no sabria dir fins quan ho va fer. Recordo fragments dispersos: el líder del grup duia un nom que no recordo, i el cognom era Cornudella, que es veu que és el cognom d'una família molt catalana, d'aquestes de sempre de la Catalunya vella. El meu pare explicava anècdotes de l'època clandestina, quan jo encara no havi anadscut i en Franco era viu, com aquella de quan en Cornudella li va demanar que anés a repartir pamflets catalanistes i socialistes i li va donar una pistola, que ell es va guardar a la gavardina i es veu que una nit es va topar amb un sereno i enlloc de treure la pistola, va apuntar el sereno amb el dit per dins de la butxaca, de manera que el sereno va fugir amb el talons tocant-li el cul, enm...