Les autoritats polítiques i culturals catalanes fa anys que s'expremen el cervell: com és possible que l'ús del català retrocedeixi a grans gambades? A Catalunya, l'ús de la llengua (catalana) ha estat sempre el tòtem, l'indicador, el motiu de tot plegat, la bandera, la nineta dels seus ulls.
Llavors, com és que quan el català té per primera vegada la màxima protecció legal de la seva història, decaigui en l'ús social? Cal explicar bé aquest punt: en tota la seva història, el català no havia estat mai llengua oficial (cooficial), protegida per la Constitució Espanyola, llengua obligatòria als plans d'estudi i llengua vehicular a les escoles. Mai no havia existit una immersió lingüística ni una Llei de Normalització lingüística ni un cos de funcionaris dedicats a la causa, ni un Consorci per la Normalització Lingüística ni un pressupost dedicat en exclusiva a salvar la llengua, a mantenir-la i, si cal, a imposar-la amb sancions.
Com és que l'ús del català decau quan per primer cop hi ha dos mitjans de comunicació públics, integralment en català i amb el pressupost més alt d'Espanya per a un canal de televisió regional?
Com pot ser?
Les respostes oficials son decebedores. S'acusa la ciutadania de doblegar-se davant del castellà, se'ns acusa a vostè i a mi no ser prou guerrers de la llengua, de passar-nos al castellà per una mescla de prejudicis, de mandra i de relaxament moral. És el pensament neoliberal: allò dolent que et passa es deu a la teva actitud. També han percebut, les autoritats, que a les xarxes socials el català no és sexy i per això s'engeguen campanyes (Provem-ho en català) que tenen un impacte nul.
A la darrera campanya electoral va aparèixer la qüestió i els partits nacionalistes van competir per veure qui té la millor fórmula, a veur qui la diu més grossa: crear la Conselleria del català, treure la promoció del català del Departament de Cultura i situar-la a Presidència, endurir les normatives...
Del bracet de les autoritats hi ha l'ONG més sorprenent del món: la Plataforma per la Llengua, magníficament subvencionada per la Generalitat, que emprèn iniciatives com ara vigilar els usos lingüístics als patis de les les escoles, investigar la llengua dels mestres a les aules i en les situacions no-formals, assenyalar els comerços on no s'és prou curós i engegar campanyes de denúncia i assetjament a les treballadores de bars i fleques que s'expressen en llengua castellana. Tot plegat, no cal dir-ho, crea una percepció del català com a llengua imposada pel poder inquisitorial. Lluny de fer-la amable, la fan antipàtica.
Sembla obvi que la caiguda en l'ús social del català es deu a factors complexos, entre els quals les xarxes socials hi tenen un paper preponderant. I això és una mala peça al teler: lluitar contra els fenòmens de la globalització cultural és, gairebé, pretende posar portes als camps.
Al cap i a la fi, vivim en un món i en un temps on les llibertats individuals s'han exacerbat per damunt del que proclamava Stuart Mill. Es promouen les identitats múltiples, els punts de vista i les opcions personals en tots els camps: com i perquè es podria imposar una llengua per damunt de les altres quan, al mateix temps, s'està fomentant l'ús il·limitat de les llibertats en la resta dels àmbits de la vida? Dit d'una altra manera: vostè es pot declarar home, dona o no-binari, pot decidir canviar de gènere i àdhuc de sexe i, no obstant, està obligat a comunicar-se en l'idioma que jo li diré (i que, casualment, és el meu).
Alguna cosa grinyola, no és cert?
Entre les coses que més grinyolen hi ha la tírria a la llengua castellana. Sembla que, en definitiva, hagin identificat el mal principal, el Doctor No que assota Catalunya i conspira sense aturador. La llengua castellana, que és oficial (cooficial) a Catalunya, que és la llengua materna de la meitat de la seva ciutadania, que és una llengua present a Catalunya -com a mínim- en els darrers 500 anys perquè era la llengua franca dels territoris de la península ibèrica. La llengua castellana du segles sent parlada i escrita a Catalunya: llibres, premsa i parlants estan documentats. És inviable tractar-la de leengua estrangera, de llengua forana. I impossible tractar-la de llengua enemiga. El problema rau en aquesta aberració de la llengua pròpia que acceptem sense parpellejar, sense qüestionar-nos què vol dir.
I tot això ens du a un factor que em sembla determinant quan es vol afrontar la caiguda en l'ús del català: quina responsabilitat hi té el "procés" independentista? Sense respondre a aquesta pregunta sempre ens faltaran dades.
En els anys més durs del procés es va produir un fenòmen letal: la llengua va esdevenir una llengua de part. Els bons catalans parlen en català, els bons catalans son independentistes. Els bons catalans rebutgen el castellà perquè és la llengua d'Espanya, de l'Espanya maligna que ens té oprimits. És un deliri i un error de grans proporcions, però sembla que no es vulgui admetre per una incapacitat en l'autocrítica que resulta també letal: allò que no s'analitza s'acaba podrint, allò que no s'avalua, empitjora.
Situar la llengua catalana en el debat independentista fou una espifiada monumental, i ara se n'estan pagant les conseqüencies. TV3, obsedidament partidària de la independència sense sentit de la democràcia, va començar a perdre audiència de forma preocupant. La quantitat de persones que es van sentir empeses a parlar en castellà per raó d'aquesta pressió errònia és enorme. Als centres educatius hi va haver una fisura. Milers de docents i d'activistes socials que havien abraçat la causa del català dècades enrere van decidir abandonar-la, vist que ara el català era propietat exclusiva d'una opció política indefugiblement burgesa, nacionalista i autoritària. Es van sentir traïts i maltractats. Van proliferar les associacions culturals que van abandonar el bilingüisme, es van produir cismes irresolubles en entitats que havien viscut en un bilingüisme fluïd i natural.
La llengua catalana patirà durant molt de temps els errors del procés independentista que va decidir tirar pel dret, trencar els consensos i arriscar la convivència en una partida mal planejada i amb excés de prepotència. El seu cavall guanyador era coix.
Curiosidades,por si no lo sabías,en los partidos de fútbol los jugadores de cualquier país, cuando dicen un taco a otro por una entrada violenta, lo hacen en castellano.No sé si es porque suena más fuerte o porque abundan los sudamericanos.Un "hijo de p....." es contundente frente a "fill de..." que resulta más dulce.
ResponderEliminarSaludos
La percepción de que el catalán es una lengua "blanda" es un tema a tratar, sin duda. La literatura y los medios han tenido una actitud puritana que a veces se intenta enmendar: hay por lo menos dos libros que promueven los insultos en catalán. Pero es cierto que no han encontrado el equivalente para "gilipollas", palabra que ya forma parte del vocabulario común en catalán le pese a quien le pese.
EliminarA toda acción, reacción. Y es lo que ha pasado. Como la lengua la han situado al lado del prosses como cabeza de puente, ahora que todo ha revenido, la misma lengua lo hace en la misma proporción. Y sea por revancha, por desidia, por cuestión parental, el catalán se habla poco y se lee menos que antes del prosses.
ResponderEliminarLos datos no son míos, son de TVEN3.
salut