Ir al contenido principal

UNA LLENGUA GRAPEJADA

Les autoritats polítiques i culturals catalanes fa anys que s'expremen el cervell: com és possible que l'ús del català retrocedeixi a grans gambades? A Catalunya, l'ús de la llengua (catalana) ha estat sempre el tòtem, l'indicador, el motiu de tot plegat, la bandera, la nineta dels seus ulls. 

Llavors, com és que quan el català té per primera vegada la màxima protecció legal de la seva història, decaigui en l'ús social? Cal explicar bé aquest punt: en tota la seva història, el català no havia estat mai llengua oficial (cooficial), protegida per la Constitució Espanyola, llengua obligatòria als plans d'estudi i llengua vehicular a les escoles. Mai no havia existit una immersió lingüística ni una Llei de Normalització lingüística ni un cos de funcionaris dedicats a la causa, ni un Consorci per la Normalització Lingüística ni un pressupost dedicat en exclusiva a salvar la llengua, a mantenir-la i, si cal, a imposar-la amb sancions.

Com és que l'ús del català decau quan per primer cop hi ha dos mitjans de comunicació públics, integralment en català i amb el pressupost més alt d'Espanya per a un canal de televisió regional?

Com pot ser?

Les respostes oficials son decebedores. S'acusa la ciutadania de doblegar-se davant del castellà, se'ns acusa a vostè i a mi no ser prou guerrers de la llengua, de passar-nos al castellà per una mescla de prejudicis, de mandra i de relaxament moral. És el pensament neoliberal: allò dolent que et passa es deu a la teva actitud. També han percebut, les autoritats, que a les xarxes socials el català no és sexy i per això s'engeguen campanyes (Provem-ho en català) que tenen un impacte nul.

A la darrera campanya electoral va aparèixer la qüestió i els partits nacionalistes van competir per veure qui té la millor fórmula, a veur qui la diu més grossa: crear la Conselleria del català, treure la promoció del català del Departament de Cultura i situar-la a Presidència, endurir les normatives...

Del bracet de les autoritats hi ha l'ONG més sorprenent del món: la Plataforma per la Llengua, magníficament subvencionada per la Generalitat, que emprèn iniciatives com ara vigilar els usos lingüístics als patis de les les escoles, investigar la llengua dels mestres a les aules i en les situacions no-formals, assenyalar els comerços on no s'és prou curós i engegar campanyes de denúncia i assetjament a les treballadores de bars i fleques que s'expressen en llengua castellana. Tot plegat, no cal dir-ho, crea una percepció del català com a llengua imposada pel poder inquisitorial. Lluny de fer-la amable, la fan antipàtica.

Sembla obvi que la caiguda en l'ús social del català es deu a factors complexos, entre els quals les xarxes socials hi tenen un paper preponderant. I això és una mala peça al teler: lluitar contra els fenòmens de la globalització cultural és, gairebé, pretende posar portes als camps.

Al cap i a la fi, vivim en un món i en un temps on les llibertats individuals s'han exacerbat per damunt del que proclamava Stuart Mill. Es promouen les identitats múltiples, els punts de vista i les opcions personals en tots els camps: com i perquè es podria imposar una llengua per damunt de les altres quan, al mateix temps, s'està fomentant l'ús il·limitat de les llibertats en la resta dels àmbits de la vida? Dit d'una altra manera: vostè es pot declarar home, dona o no-binari, pot decidir canviar de gènere i àdhuc de sexe i, no obstant, està obligat a comunicar-se en l'idioma que jo li diré (i que, casualment, és el meu).

Alguna cosa grinyola, no és cert?

Entre les coses que més grinyolen hi ha la tírria a la llengua castellana. Sembla que, en definitiva, hagin identificat el mal principal, el Doctor No que assota Catalunya i conspira sense aturador. La llengua castellana, que és oficial (cooficial) a Catalunya, que és la llengua materna de la meitat de la seva ciutadania, que és una llengua present a Catalunya -com a mínim- en els darrers 500 anys perquè era la llengua franca dels territoris de la península ibèrica. La llengua castellana du segles sent parlada i escrita a Catalunya: llibres, premsa i parlants estan documentats. És inviable tractar-la de leengua estrangera, de llengua forana. I impossible tractar-la de llengua enemiga. El problema rau en aquesta aberració de la llengua pròpia que acceptem sense parpellejar, sense qüestionar-nos què vol dir.

I tot això ens du a un factor que em sembla determinant quan es vol afrontar la caiguda en l'ús del català: quina responsabilitat hi té el "procés" independentista? Sense respondre a aquesta pregunta sempre ens faltaran dades.

En els anys més durs del procés es va produir un fenòmen letal: la llengua va esdevenir una llengua de part. Els bons catalans parlen en català, els bons catalans son independentistes. Els bons catalans rebutgen el castellà perquè és la llengua d'Espanya, de l'Espanya maligna que ens té oprimits. És un deliri i un error de grans proporcions, però sembla que no es vulgui admetre per una incapacitat en l'autocrítica que resulta també letal: allò que no s'analitza s'acaba podrint, allò que no s'avalua, empitjora.

Situar la llengua catalana en el debat independentista fou una espifiada monumental, i ara se n'estan pagant les conseqüencies. TV3, obsedidament partidària de la independència sense sentit de la democràcia, va començar a perdre audiència de forma preocupant. La quantitat de persones que es van sentir empeses a parlar en castellà per raó d'aquesta pressió errònia és enorme. Als centres educatius hi va haver una fisura. Milers de docents i d'activistes socials que havien abraçat la causa del català dècades enrere van decidir abandonar-la, vist que ara el català era propietat exclusiva d'una opció política indefugiblement burgesa, nacionalista i autoritària. Es van sentir traïts i maltractats. Van proliferar les associacions culturals que van abandonar el bilingüisme, es van produir cismes irresolubles en entitats que havien viscut en un bilingüisme fluïd i natural.

La llengua catalana patirà durant molt de temps els errors del procés independentista que va decidir tirar pel dret, trencar els consensos i arriscar la convivència en una partida mal planejada i amb excés de prepotència. El seu cavall guanyador era coix.


Comentarios

  1. Curiosidades,por si no lo sabías,en los partidos de fútbol los jugadores de cualquier país, cuando dicen un taco a otro por una entrada violenta, lo hacen en castellano.No sé si es porque suena más fuerte o porque abundan los sudamericanos.Un "hijo de p....." es contundente frente a "fill de..." que resulta más dulce.
    Saludos

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. La percepción de que el catalán es una lengua "blanda" es un tema a tratar, sin duda. La literatura y los medios han tenido una actitud puritana que a veces se intenta enmendar: hay por lo menos dos libros que promueven los insultos en catalán. Pero es cierto que no han encontrado el equivalente para "gilipollas", palabra que ya forma parte del vocabulario común en catalán le pese a quien le pese.

      Eliminar
  2. A toda acción, reacción. Y es lo que ha pasado. Como la lengua la han situado al lado del prosses como cabeza de puente, ahora que todo ha revenido, la misma lengua lo hace en la misma proporción. Y sea por revancha, por desidia, por cuestión parental, el catalán se habla poco y se lee menos que antes del prosses.
    Los datos no son míos, son de TVEN3.
    salut

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

DEAR MISTER VANCE

El candidat a vicepresident dels EUA al costat del senyor Trump és un home molt jove, o com a mínim molt jove per a la política nordamericana, ja m'entenen. D.J. Vance s'assembla a un home jove de qualsevol lloc del món occidental, un que podria seure al teu costat al transport públic, o a la taula del costat de la terrassa d'un bar del barri. S'explica d'ell que no va tenir una infantesa de nen ric, que ha viscut circumstàncies complexes, que s'ha guanyat el que té amb l'esforç. La cultura de l'esforç té molta predicació en el món educatiu actual, molt dominat per propostes juganeres. S'aprèn jugant? Segurament que el joc té un paper important en l'aprenentatge, un element que ens iguala a la resta dels mamífers. Però també deu fer falta entendre que alguna cosa ens diferencia de la resta dels animalons peluts. S'aprèn jugant: però no és el mateix jugar a l'escola i arribar a una casa d'un barri elegant on el pare és advocat i la mar

L'HEROI, EL TRAIDOR I EL PERIODISTA

Sobre la qüestió d'herois i traidors potser no s'ha escrit res millor que el conte d'en J.L. Borges que du aquests noms al títol. Algú pot participar d'ambues categories, ja sigui simultàniament o de forma consecutiva. Tot depèn de com es cantin les seves gestes, és allò que ara en diuen "el relat". En el cas de l'ex-presidemt Puigdemont, president d'una regió espanyola, l'home va transcórrer d'heroi a traidor en vuit segons de diferència. Això va passar el dia 10 d'octubre de 2017. Els qui encara el consideren heroi el continuen votant. Els qui el veuen traidor -cada cop més- han deixat de votar-lo. Acabem de saber que el mateix dia li havia encarregat a un subordinat fidel la tasca de buscar-li acolliment a la República de San Marino , aquell país diminut i muntanyós encabit al centre d'Itàlia. El petit president tenia preparada la fuga, tot i que es va saber guardar bé el secret. Als seus ministres els digué: demà aneu als vostres de

QUAN ÉS PROU CATALANA LA SANG?

  Sento el brogit al carrer. I els petards, clàxons, crits de joia. La final d'una competició europea que ha guanyat Espanya em troba mentre llegeixo la crònica d'un assassinat terrible, i em fa l'efecte d'estar vivint en un món estrany i obscur, incomprensible. La tragèdia m'arriba acompanyada d'un esclat d'alegria que circula pels carrers de nit.  L'home, després de matar la seva dona, es refugia en un pis del barri. Finalment, la policia el troba i el deté. Llavors, els veïns surten al carrer i calen foc al domicili on s'havia amagat. Recordo aquest barri, de casetes menudes i els carrers estrets, deixats, abonyegats. Pels pendents costeruts ronden de nit els gats entre les deixalles. Una vegada vaig veure una cabra que corria davant d'un home que em feia senyals perquè li atrapés l'animal. Sovint apareixia un cotxe cremat, aquell esquelet de sutge, el perfum pudent dels plàstics. L'incendi forma part de la vida quotidiana, les nits s&