Ir al contenido principal

LA IMMERSIÓ NO FOU UN ÈXIT


"La llengua catalana és la llengua pròpia de Catalunya". Ho hem sentit tantes vegades que li donem categoria d'axioma. Facin un esforç: provin d'imaginar-se que algú diu: "la religió cristiana és la religió pròpia de Catalunya". Hi hauria un daltabaix, no és cert? I, no obstant això, les dues oracions responen a la mateixa lògica. De l'acceptació inqüestioada que Catalunya té una llengua pròpia se'n deriven decisions polítiques, una de les quals és la immersió lingüística als centres educatius.

Hem passat molts anys escoltant l'oració: la immersió lingüística és un model d'èxit, i per això no cal qüestionar-la. Potser era una pregària. En altres paraules: ara no toca qüestionar la immersió, ens diuen. Finalment, el model immersiu queda qüestionat pels resultats. Uns d'ells provenen de les proves PISA. Malgrat que les proves PISA son aquelles proves a les quals es presenten molts països i sempre guanya Corea. (Cal precisar: les proves PISA les promou l'OCDE i serveixen, també, per proposar un model educatiu més amable amb el capitalisme que amb el coneixement).

Els resultats objectius de l'alumnat català son molt tristos. Queda molt lluny el mite de la pedagogia catalana avançada, progressista i exemplar que envejava la resta d'Espanya i part de l'estranger. El model dels anys 70 s'ha esvaït. A poc a poc però amb seguretat, l'educació catalana s'enfanga i s'esmuny, i hom diria que hi ha una intenció indissimulada de suggerir que més val que matriculi els seus fills a l'escola privada. A Barcelona, per posar un exemple, l'alumnat està matriculat als centres privats (i privats concertats) en més del 50%. A la Conselleria d'Educació ningú no piula: senyal que ja els deu semblar bé.

Si la immersió era qüestionable amb un alumnat castellanoparlant, quan ha arribat l'alumnat amb altres llengües maternes o procedent dels països llatinoamericans s'ha destapat el desastre anunciat. Als qui hem anunciat el desastre ens han titllat de fatxes, i per això molts han preferit el silenci. Per raons que no es volen afrontar, les comunitats immigrades han escollit la llengua castellana com a llengua vehicular, com a llengua franca. La primera pregunta que caldria fer-se és: perquè han triat la castellana com a llengua comuna? Quina responsabilitat hi té la política lingüística de les autoritats regionals?. És fàcil denunciar complots de potències estrangeres, i ploriquejar. Però la realitat és la realitat, i cal reecordar que la Generalitat catalana té competències exclusives en política lingüistica i educativa no-universitària.

El fracàs de la llengua catalana en el medi educatiu explica els fracassos en la resta de les àrees, i aquesta és la premissa que cal contemplar. Algú podria dir: els números no tenen llengua i en canvi també suspenem en matemàtiques. Però els problemes lògicomatemàtics estan redactats en llengua catalana i son llegits per alumnat de cultures molt diverses, aquestes que han triat el castellà.

Les autoritats difonen algunes idees exculpatòries: la llei és bona, el que passa és que la docència és díscola, indolent o traidora. Diuen: hi ha mestres que es relaxen i empren el castellà en les interaccions que no son estrictament acadèmiques, parlen en castellà entre ells, no saben que els patis son horari lectiu, etc. Als qui fan aquestes acusacions jo els demanaria que passin un parell de dies a les aules de les escoles i dels intituts de l'Àrea Metropolitana, i que facin una parell d'hores de pati. Que provin de resoldre un conflicte entre alumnes de procedència magribina i de procedència llatina, i que després m'expliquin quin problema lingüístic han detectat. I els adverteixo que he triat l'exemple sense ànim segregador, perquè ja els adverteixo que succeirà el mateix quan els dos alumnes de la trifulca siguin nascuts aquí, de famílies d'aquí.

La immersió no fou un èxit i és una de les principals responsables del fracàs educatiu. No cal pensar tan sols en la supervivència de la llengua catalana, perquè aquest element passa a segon terme quan ens preguntem pel futur d'aquest alumnat, que son persones amb nom i cognom i DNI, persones que s'hauran d'enfrontar als ensenyaments post-obligatoris i, en definitiva, a un món laboral cruel. La immersió, en definitiva, podria estar garantint el fracàs de l'educació com a oportunitat de millora social. Aquesta és la tragèdia, més que no pas la disminució dels parlants d'una llengua. 



Comentarios

  1. No sé, pero mi hija que pasa de cuarenta,fue de las primeras que en colegio público, de aquéllos que empezaron como prueba del sistema de inmersión, tiene hoy día un catalán perfecto escrito y hablado.Le costó mucho trabajo,pero hoy está contenta.Uno de mis nietos desde guardería, tiene como inmersión el alemán y se me abren las carnes,cuando lo oigo hablar en alemán, con otros compañeros del Colegio Alemán. Ya sé, que tiene sus problemas,pero entiendo que el sacrificio tiene su recompensa.
    Saludos

    ResponderEliminar
  2. Mira, Lluis. En la plaza España están los Mossos de Escuadra, tienen allí una central. Cuando paso con Mayte procuro caminar despacio para escuchar en que idioma hablan entre compañeros. Habré pasado quinientas veces, y creo que, les he escuchado hablar en catalán, entre ellos, contadas las veces con los dedos de una mano. Es que lo que me extraña, ahora, es ver una pareja de este cuerpo hablando catalán, ya ves.
    ¿Quée quiero decir?, que seguro para entrar en ese cuerpo han tenido que pasar el nivel C, y, sin embargo, ya ves, mis registros dicen que allí, la lengua materna es el castellano, que es el idioma que hablan entre ellos, y eso ¿qué quiere decir?, que seguro hablan el castellano en casa con sus hijos.
    Tal como suena.
    Salut

    ResponderEliminar
  3. A los niños hay que darles armas para el día de mañana,en Cataluña el castellano,catalán e inglés esenciales.Lo que hablen en casa,con sus amigos no importa,pero que lo pueda hacer siempre,en cualquiera de los tres
    Saludos.

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

DEAR MISTER VANCE

El candidat a vicepresident dels EUA al costat del senyor Trump és un home molt jove, o com a mínim molt jove per a la política nordamericana, ja m'entenen. D.J. Vance s'assembla a un home jove de qualsevol lloc del món occidental, un que podria seure al teu costat al transport públic, o a la taula del costat de la terrassa d'un bar del barri. S'explica d'ell que no va tenir una infantesa de nen ric, que ha viscut circumstàncies complexes, que s'ha guanyat el que té amb l'esforç. La cultura de l'esforç té molta predicació en el món educatiu actual, molt dominat per propostes juganeres. S'aprèn jugant? Segurament que el joc té un paper important en l'aprenentatge, un element que ens iguala a la resta dels mamífers. Però també deu fer falta entendre que alguna cosa ens diferencia de la resta dels animalons peluts. S'aprèn jugant: però no és el mateix jugar a l'escola i arribar a una casa d'un barri elegant on el pare és advocat i la mar

L'HEROI, EL TRAIDOR I EL PERIODISTA

Sobre la qüestió d'herois i traidors potser no s'ha escrit res millor que el conte d'en J.L. Borges que du aquests noms al títol. Algú pot participar d'ambues categories, ja sigui simultàniament o de forma consecutiva. Tot depèn de com es cantin les seves gestes, és allò que ara en diuen "el relat". En el cas de l'ex-presidemt Puigdemont, president d'una regió espanyola, l'home va transcórrer d'heroi a traidor en vuit segons de diferència. Això va passar el dia 10 d'octubre de 2017. Els qui encara el consideren heroi el continuen votant. Els qui el veuen traidor -cada cop més- han deixat de votar-lo. Acabem de saber que el mateix dia li havia encarregat a un subordinat fidel la tasca de buscar-li acolliment a la República de San Marino , aquell país diminut i muntanyós encabit al centre d'Itàlia. El petit president tenia preparada la fuga, tot i que es va saber guardar bé el secret. Als seus ministres els digué: demà aneu als vostres de

QUAN ÉS PROU CATALANA LA SANG?

  Sento el brogit al carrer. I els petards, clàxons, crits de joia. La final d'una competició europea que ha guanyat Espanya em troba mentre llegeixo la crònica d'un assassinat terrible, i em fa l'efecte d'estar vivint en un món estrany i obscur, incomprensible. La tragèdia m'arriba acompanyada d'un esclat d'alegria que circula pels carrers de nit.  L'home, després de matar la seva dona, es refugia en un pis del barri. Finalment, la policia el troba i el deté. Llavors, els veïns surten al carrer i calen foc al domicili on s'havia amagat. Recordo aquest barri, de casetes menudes i els carrers estrets, deixats, abonyegats. Pels pendents costeruts ronden de nit els gats entre les deixalles. Una vegada vaig veure una cabra que corria davant d'un home que em feia senyals perquè li atrapés l'animal. Sovint apareixia un cotxe cremat, aquell esquelet de sutge, el perfum pudent dels plàstics. L'incendi forma part de la vida quotidiana, les nits s&