Ir al contenido principal

LA IMMERSIÓ NO FOU UN ÈXIT


"La llengua catalana és la llengua pròpia de Catalunya". Ho hem sentit tantes vegades que li donem categoria d'axioma. Facin un esforç: provin d'imaginar-se que algú diu: "la religió cristiana és la religió pròpia de Catalunya". Hi hauria un daltabaix, no és cert? I, no obstant això, les dues oracions responen a la mateixa lògica. De l'acceptació inqüestioada que Catalunya té una llengua pròpia se'n deriven decisions polítiques, una de les quals és la immersió lingüística als centres educatius.

Hem passat molts anys escoltant l'oració: la immersió lingüística és un model d'èxit, i per això no cal qüestionar-la. Potser era una pregària. En altres paraules: ara no toca qüestionar la immersió, ens diuen. Finalment, el model immersiu queda qüestionat pels resultats. Uns d'ells provenen de les proves PISA. Malgrat que les proves PISA son aquelles proves a les quals es presenten molts països i sempre guanya Corea. (Cal precisar: les proves PISA les promou l'OCDE i serveixen, també, per proposar un model educatiu més amable amb el capitalisme que amb el coneixement).

Els resultats objectius de l'alumnat català son molt tristos. Queda molt lluny el mite de la pedagogia catalana avançada, progressista i exemplar que envejava la resta d'Espanya i part de l'estranger. El model dels anys 70 s'ha esvaït. A poc a poc però amb seguretat, l'educació catalana s'enfanga i s'esmuny, i hom diria que hi ha una intenció indissimulada de suggerir que més val que matriculi els seus fills a l'escola privada. A Barcelona, per posar un exemple, l'alumnat està matriculat als centres privats (i privats concertats) en més del 50%. A la Conselleria d'Educació ningú no piula: senyal que ja els deu semblar bé.

Si la immersió era qüestionable amb un alumnat castellanoparlant, quan ha arribat l'alumnat amb altres llengües maternes o procedent dels països llatinoamericans s'ha destapat el desastre anunciat. Als qui hem anunciat el desastre ens han titllat de fatxes, i per això molts han preferit el silenci. Per raons que no es volen afrontar, les comunitats immigrades han escollit la llengua castellana com a llengua vehicular, com a llengua franca. La primera pregunta que caldria fer-se és: perquè han triat la castellana com a llengua comuna? Quina responsabilitat hi té la política lingüística de les autoritats regionals?. És fàcil denunciar complots de potències estrangeres, i ploriquejar. Però la realitat és la realitat, i cal reecordar que la Generalitat catalana té competències exclusives en política lingüistica i educativa no-universitària.

El fracàs de la llengua catalana en el medi educatiu explica els fracassos en la resta de les àrees, i aquesta és la premissa que cal contemplar. Algú podria dir: els números no tenen llengua i en canvi també suspenem en matemàtiques. Però els problemes lògicomatemàtics estan redactats en llengua catalana i son llegits per alumnat de cultures molt diverses, aquestes que han triat el castellà.

Les autoritats difonen algunes idees exculpatòries: la llei és bona, el que passa és que la docència és díscola, indolent o traidora. Diuen: hi ha mestres que es relaxen i empren el castellà en les interaccions que no son estrictament acadèmiques, parlen en castellà entre ells, no saben que els patis son horari lectiu, etc. Als qui fan aquestes acusacions jo els demanaria que passin un parell de dies a les aules de les escoles i dels intituts de l'Àrea Metropolitana, i que facin una parell d'hores de pati. Que provin de resoldre un conflicte entre alumnes de procedència magribina i de procedència llatina, i que després m'expliquin quin problema lingüístic han detectat. I els adverteixo que he triat l'exemple sense ànim segregador, perquè ja els adverteixo que succeirà el mateix quan els dos alumnes de la trifulca siguin nascuts aquí, de famílies d'aquí.

La immersió no fou un èxit i és una de les principals responsables del fracàs educatiu. No cal pensar tan sols en la supervivència de la llengua catalana, perquè aquest element passa a segon terme quan ens preguntem pel futur d'aquest alumnat, que son persones amb nom i cognom i DNI, persones que s'hauran d'enfrontar als ensenyaments post-obligatoris i, en definitiva, a un món laboral cruel. La immersió, en definitiva, podria estar garantint el fracàs de l'educació com a oportunitat de millora social. Aquesta és la tragèdia, més que no pas la disminució dels parlants d'una llengua. 



Comentarios

  1. No sé, pero mi hija que pasa de cuarenta,fue de las primeras que en colegio público, de aquéllos que empezaron como prueba del sistema de inmersión, tiene hoy día un catalán perfecto escrito y hablado.Le costó mucho trabajo,pero hoy está contenta.Uno de mis nietos desde guardería, tiene como inmersión el alemán y se me abren las carnes,cuando lo oigo hablar en alemán, con otros compañeros del Colegio Alemán. Ya sé, que tiene sus problemas,pero entiendo que el sacrificio tiene su recompensa.
    Saludos

    ResponderEliminar
  2. Mira, Lluis. En la plaza España están los Mossos de Escuadra, tienen allí una central. Cuando paso con Mayte procuro caminar despacio para escuchar en que idioma hablan entre compañeros. Habré pasado quinientas veces, y creo que, les he escuchado hablar en catalán, entre ellos, contadas las veces con los dedos de una mano. Es que lo que me extraña, ahora, es ver una pareja de este cuerpo hablando catalán, ya ves.
    ¿Quée quiero decir?, que seguro para entrar en ese cuerpo han tenido que pasar el nivel C, y, sin embargo, ya ves, mis registros dicen que allí, la lengua materna es el castellano, que es el idioma que hablan entre ellos, y eso ¿qué quiere decir?, que seguro hablan el castellano en casa con sus hijos.
    Tal como suena.
    Salut

    ResponderEliminar
  3. A los niños hay que darles armas para el día de mañana,en Cataluña el castellano,catalán e inglés esenciales.Lo que hablen en casa,con sus amigos no importa,pero que lo pueda hacer siempre,en cualquiera de los tres
    Saludos.

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

LAMINE YAMAL, EL EJEMPLO

Llevo toda la vida escuchando que el Barça es más que un club, que transmite unos grandes valores a sus deportistas y que, por lo tanto, son ejemplo para pequeños y mayores. Una cantinela repetitiva y aburrida. Creo recordar algo sobre la cultura del esfuerzo, como si el albañil que curra a 40 grados en la esquina arreglando la tapadera de la cloaca no fuese un ejemplo de esfuerzo (y el albañil tiene mucha más utilidad social que un balonpedista). Nos hemos hartado de escuchar que el Barça representa a una nación y a una cultura, y que es una vía de integración social y cultural y etcétera.  Es cierto que los futbolistas ejercen una gran influencia sobre la infancia, aunque también deberíamos analizar esa influencia y convenir que quizás no sea la mejor posible. Los niños de la clase admiran a los jugadores por el dinero que tienen, sus coches, sus chalés y sus fiestuquis. Jamás he escuchado a un niño contando lo de la cultura del esfuerzo, ni de la superación ni nada de eso. Ellos...

I SI ALGÚ DIU "PUTA CATALUNYA"?

La broma de dir "Puta Espanya" ha durat anys als canals de la Corporació Catalana de Mitjans, i es veu que agradava molt. No hi a haver queixes, tot i que potser en Pau Vidal hauria preferit que, enlloc de "puta", s'emprés "barjaula", un mot més genuí. Quan van començar amb el "Puta Espanya" jo ja havia deixat de sintonitzar Tv3 i Catalunya Ràdio pel seu biaix independentista, de manera que, tot i que lamento que un mitjà públic usi aquest llenguatge, lamento molt més que decidissin abandonar el periodisme per passar-se a la propaganda. En qualsevol cas, n'hi ha prou amb abandonar la sintonia. Però aquestes bromes patriòtiques no poden amagar que el nacionalisme tolera molt malament l'humor quan se li aplica a ell, de la mateixa manera que les religions: qualsevol ironia contra la ideologia és vista com un atac de catalanofòbia insostenible i que cal denunciar. I això és el que li ha passat a l'obra teatral "Esas latinas...

RERE LES PETJADES DEL FRONT NACIONAL DE CATALUNYA

El meu pare, quan era molt jove i encara no era pare, va militar en un partit que s'anomenava Front Nacional de Catalunya. El lema del qual era "Per una Catalunya independent i socialista". Quan jo era petit, ell encara militava en aquella organització, i no sabria dir fins quan ho va fer. Recordo fragments dispersos: el líder del grup duia un nom que no recordo, i el cognom era Cornudella, que es veu que és el cognom d'una família molt catalana, d'aquestes de sempre de la Catalunya vella. El meu pare explicava anècdotes de l'època clandestina, quan jo encara no havi anadscut i en Franco era viu, com aquella de quan en Cornudella li va demanar que anés a repartir pamflets catalanistes i socialistes i li va donar una pistola, que ell es va guardar a la gavardina i es veu que una nit es va topar amb un sereno i enlloc de treure la pistola, va apuntar el sereno amb el dit per dins de la butxaca, de manera que el sereno va fugir amb el talons tocant-li el cul, enm...