Al final de la guerra civil espanyola, centenars de milers d'espanyols (prop de 480.000) es van haver d'exiliar: si s'haguessin quedat a l'Espanya de Franco, molts d'ells haurien estat afusellats o, en el millor dels casos, internats en llòbrecs camps de presos, entre polls i malalties. Vae victus.
Però l'exili no fou fàcil: la majoria d'ells, a França, van quedar amuntegats en camps de refugiats que recorden molt (com dues gotes d'aigua) els camps que avui podem veure a Síria i a Palestina. Si algú té ganes de llegir un testimoni de primera mà, n'hi ha un d'estremidor: "El desgavell", d'en Ferran Planas, publicat el 1969. Fam, misèria, brutícia, humiliació: els gendarmes francesos que custodiaven els camps sentien poca empatia envers els espanyols republicans. Després de "A sangre y fuego" del Chaves Nogales, el text de Planes em sembla el millor que es pot llegir sobre la guerra d'Espanya.
El testimoni de Planes contrasta força amb les fotografies acabades de publicar, on s'hi veu un exiliat contemporani prenent el sol i una copa de vi blanc a l'assolellada coberta d'un veler que navega, plàcid, per les belles illes gregues. El contrast és tan gran que obliga a pensar si els termes "exili" i "exiliats" es poden aplicar a tots dos casos, si realment son homònimes la situació de Comín i la del meu avi, per posar un exemple: l'avi va morir de tuberculosi a França, el 1941, tan sols dos anys després d'exiliar-se obligatòriament -si volia salvar la vida: el seu càrrec de comissari de la presó de Montjuïc l'hagués dut a un afusellament immediat.
La premsa nacionalista (incloent-hi els mitjans públics catalans) no han parpallejat mai: sempre han tractat d'exiliats Comín, Puigdemont i els altres. Tal vegada els ho ha facilitat l'ús emocional i poc racional del llenguatge nacionalista, el seu gust pel discurs sentimentaloide. En la campanya per accedir a la presidència del Barça, Sandro Rossell va afirmar: el Barça, més que un club, és un sentiment. En Sandro, habilíssim home de negocis, sap que els sentiments es poden monetitzar: els exiliats s'ho van aprendre i van construir diversos artefactes monetitzadors de sentiments: el Consell per la República és un d'ells. L'Assemblea Nacional Catalana, un altre. De bona fe i amb el lliri a la mà, milers de ciutadans catalans -molts d'ells pensionistes- aporten cada mes la quota redemptora a una o a les dues entitats, com l'òbol a missa de dotze. Accedir al cel, així com constar a la nòmina dels bons catalans, exigeix un esforç econòmico-patriòtic.
Pel què sembla, les aportacions populars al Consell permeten un exili que va entre la plata i l'or. Els seus socis pagadors no guanyen per disgustos. Continuarem parlant d'exilis i de terribles reprimits quan ens referim al Comín que pren el sol i el vi blanc en un veler que solca les aigües gregues? Un reconegut predicador evangelista nord-americà ho va expressar amb estil brillant: si Nostre Senyor vol que jo viatgi en un Masseratti, qui sóc jo per oposar-m'hi?
El suposat exili dels polítics independentistes després del fiasco del procés recorda més la vida al Brasil dels atracadors del tren de Glasgow que no pas la dels refugiats de qualsevol conflicte del món.
Les fotografies de Comín i Llach a bord del veler podrien constituir un escàndol majúscul i una catàstrofe entre les files independentistes, i la bancarrota del sistema tributari del l'independentisme de pagament, però l'independentisme també mostra una capacitat per digerir, perdonar i oblidar sorprenents: el propi xalet a Waterloo n'és una prova fefaent. El periodisme nacionalista ha obviat moltes qüestions. De veritat que comparteixen el xalet Puigdemont, Comín i Puig? Com s'organitzen les feines domèstiques? Qui renta els plats? S'ho reparteixen o han llogat una assistent filipina? En altres paraules: on és el reportatge de TV3 "Vida de tres represaliats"? Què sabem de la vida de Marta Rovira a Suïssa? Perquè no s'anomena mai el cas d'Anna Gabriel, que també viu exiliada a la progressista Suïssa malgrat que no té deutes amb la justícia? És molt estrany que cap periodista no es plantegi aquestes preguntes.
Em queda una darrera pregunta: Comín li ha explicat a Llach que l'illa grega és Ítaca i no Itaca?
"A sangre y fuego" del Chaves Nogales, es básica. La vida de esta gente es mediocre.
ResponderEliminarSon simplemente estafadores emocionales, pero en el caso de Comin creo que te dejas un detalle. Lo de las camas en los pasillos cuando cobraba de Conseller de Sanitat.
Como no había camas para tantos enfermos en los hospitales, nos dijo que los pasillos eran un buen punto desde de vista sanitario para tener los enfermos controlados...
Su frase: "Desde el punto de vista profesional, el pasillo muchas veces es un espacio asistencial más..." ha hecho historia.
https://totbarcelona.blogspot.com/2017/01/sr-conseller-de-sanitat-antoni-comin.html
Una amiga mía, durante un viaje en metro, confundió a un pasajero con Antoni Comín, consejero de Sanidad. En la época de los pasillos. Estuvo a punto de arrearle un bofetón sin mediar palabra. A este impresentable le han votado ahora como eurodiputado. La historia de Cataluña es una caída sin final: hacia abajo no hay límites.
EliminarPero ellos siguen escarbando, mira si no las declaraciones de la Nogueras conforme a los MENAS: "Nosotros ya tenemos bastantes".
EliminarUn abrazo
También tienen derecho a disfrutar,después de tanto trabajo.Pero mira,me gusta la foto,es reconfortante que después de los graves sucesos,se vuelve a la normalidad.Peor sería fotos a las tumbas de los mártires, que no los hubo.
ResponderEliminarSaludos.