Ir al contenido principal

ELS EXILIATS PRENEN EL SOL i BEUEN VI BLANC, CAMÍ D'ÍTACA

Fotografia extreta de El Confidencial, 29/6/2024

Al final de la guerra civil espanyola, centenars de milers d'espanyols (prop de 480.000) es van haver d'exiliar: si s'haguessin quedat a l'Espanya de Franco, molts d'ells haurien estat afusellats o, en el millor dels casos, internats en llòbrecs camps de presos, entre polls i malalties. Vae victus.

Però l'exili no fou fàcil: la majoria d'ells, a França, van quedar amuntegats en camps de refugiats que recorden molt (com dues gotes d'aigua) els camps que avui podem veure a Síria i a Palestina. Si algú té ganes de llegir un testimoni de primera mà, n'hi ha un d'estremidor: "El desgavell", d'en Ferran Planas, publicat el 1969. Fam, misèria, brutícia, humiliació: els gendarmes francesos que custodiaven els camps sentien poca empatia envers els espanyols republicans. Després de "A sangre y fuego" del Chaves Nogales, el text de Planes em sembla el millor que es pot llegir sobre la guerra d'Espanya.

El testimoni de Planes contrasta força amb les fotografies acabades de publicar, on s'hi veu un exiliat contemporani prenent el sol i una copa de vi blanc a l'assolellada coberta d'un veler que navega, plàcid, per les belles illes gregues. El contrast és tan gran que obliga a pensar si els termes "exili" i "exiliats" es poden aplicar a tots dos casos, si realment son homònimes la situació de Comín i la del meu avi, per posar un exemple: l'avi va morir de tuberculosi a França, el 1941, tan sols dos anys després d'exiliar-se obligatòriament -si volia salvar la vida: el seu càrrec de comissari de la presó de Montjuïc l'hagués dut a un afusellament immediat.

La premsa nacionalista (incloent-hi els mitjans públics catalans) no han parpallejat mai: sempre han tractat d'exiliats Comín, Puigdemont i els altres. Tal vegada els ho ha facilitat l'ús emocional i poc racional del llenguatge nacionalista, el seu gust pel discurs sentimentaloide. En la campanya per accedir a la presidència del Barça, Sandro Rossell va afirmar: el Barça, més que un club, és un sentiment. En Sandro, habilíssim home de negocis, sap que els sentiments es poden monetitzar: els exiliats s'ho van aprendre i van construir diversos artefactes monetitzadors de sentiments: el Consell per la República és un d'ells. L'Assemblea Nacional Catalana, un altre. De bona fe i amb el lliri a la mà, milers de ciutadans catalans -molts d'ells pensionistes- aporten cada mes la quota redemptora a una o a les dues entitats, com l'òbol a missa de dotze. Accedir al cel, així com constar a la nòmina dels bons catalans, exigeix un esforç econòmico-patriòtic.

Pel què sembla, les aportacions populars al Consell permeten un exili que va entre la plata i l'or. Els seus socis pagadors no guanyen per disgustos. Continuarem parlant d'exilis i de terribles reprimits quan ens referim al Comín que pren el sol i el vi blanc en un veler que solca les aigües gregues? Un reconegut predicador evangelista nord-americà ho va expressar amb estil brillant: si Nostre Senyor vol que jo viatgi en un Masseratti, qui sóc jo per oposar-m'hi?

El suposat exili dels polítics independentistes després del fiasco del procés recorda més la vida al Brasil dels atracadors del tren de Glasgow que no pas la dels refugiats de qualsevol conflicte del món. 

Les fotografies de Comín i Llach a bord del veler podrien constituir un escàndol majúscul i una catàstrofe entre les files independentistes, i la bancarrota del sistema tributari del l'independentisme de pagament, però l'independentisme també mostra una capacitat per digerir, perdonar i oblidar sorprenents: el propi xalet a Waterloo n'és una prova fefaent. El periodisme nacionalista ha obviat moltes qüestions. De veritat que comparteixen el xalet Puigdemont, Comín i Puig? Com s'organitzen les feines domèstiques? Qui renta els plats? S'ho reparteixen o han llogat una assistent filipina? En altres paraules: on és el reportatge de TV3 "Vida de tres represaliats"? Què sabem de la vida de Marta Rovira a Suïssa? Perquè no s'anomena mai el cas d'Anna Gabriel, que també viu exiliada a la progressista Suïssa malgrat que no té deutes amb la justícia? És molt estrany que cap periodista no es plantegi aquestes preguntes.

Em queda una darrera pregunta: Comín li ha explicat a Llach que l'illa grega és Ítaca i no Itaca?




Comentarios

  1. "A sangre y fuego" del Chaves Nogales, es básica. La vida de esta gente es mediocre.
    Son simplemente estafadores emocionales, pero en el caso de Comin creo que te dejas un detalle. Lo de las camas en los pasillos cuando cobraba de Conseller de Sanitat.
    Como no había camas para tantos enfermos en los hospitales, nos dijo que los pasillos eran un buen punto desde de vista sanitario para tener los enfermos controlados...
    Su frase: "Desde el punto de vista profesional, el pasillo muchas veces es un espacio asistencial más..." ha hecho historia.
    https://totbarcelona.blogspot.com/2017/01/sr-conseller-de-sanitat-antoni-comin.html

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Una amiga mía, durante un viaje en metro, confundió a un pasajero con Antoni Comín, consejero de Sanidad. En la época de los pasillos. Estuvo a punto de arrearle un bofetón sin mediar palabra. A este impresentable le han votado ahora como eurodiputado. La historia de Cataluña es una caída sin final: hacia abajo no hay límites.

      Eliminar
    2. Pero ellos siguen escarbando, mira si no las declaraciones de la Nogueras conforme a los MENAS: "Nosotros ya tenemos bastantes".
      Un abrazo

      Eliminar
  2. También tienen derecho a disfrutar,después de tanto trabajo.Pero mira,me gusta la foto,es reconfortante que después de los graves sucesos,se vuelve a la normalidad.Peor sería fotos a las tumbas de los mártires, que no los hubo.
    Saludos.

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

DEAR MISTER VANCE

El candidat a vicepresident dels EUA al costat del senyor Trump és un home molt jove, o com a mínim molt jove per a la política nordamericana, ja m'entenen. D.J. Vance s'assembla a un home jove de qualsevol lloc del món occidental, un que podria seure al teu costat al transport públic, o a la taula del costat de la terrassa d'un bar del barri. S'explica d'ell que no va tenir una infantesa de nen ric, que ha viscut circumstàncies complexes, que s'ha guanyat el que té amb l'esforç. La cultura de l'esforç té molta predicació en el món educatiu actual, molt dominat per propostes juganeres. S'aprèn jugant? Segurament que el joc té un paper important en l'aprenentatge, un element que ens iguala a la resta dels mamífers. Però també deu fer falta entendre que alguna cosa ens diferencia de la resta dels animalons peluts. S'aprèn jugant: però no és el mateix jugar a l'escola i arribar a una casa d'un barri elegant on el pare és advocat i la mar

L'HEROI, EL TRAIDOR I EL PERIODISTA

Sobre la qüestió d'herois i traidors potser no s'ha escrit res millor que el conte d'en J.L. Borges que du aquests noms al títol. Algú pot participar d'ambues categories, ja sigui simultàniament o de forma consecutiva. Tot depèn de com es cantin les seves gestes, és allò que ara en diuen "el relat". En el cas de l'ex-presidemt Puigdemont, president d'una regió espanyola, l'home va transcórrer d'heroi a traidor en vuit segons de diferència. Això va passar el dia 10 d'octubre de 2017. Els qui encara el consideren heroi el continuen votant. Els qui el veuen traidor -cada cop més- han deixat de votar-lo. Acabem de saber que el mateix dia li havia encarregat a un subordinat fidel la tasca de buscar-li acolliment a la República de San Marino , aquell país diminut i muntanyós encabit al centre d'Itàlia. El petit president tenia preparada la fuga, tot i que es va saber guardar bé el secret. Als seus ministres els digué: demà aneu als vostres de

QUAN ÉS PROU CATALANA LA SANG?

  Sento el brogit al carrer. I els petards, clàxons, crits de joia. La final d'una competició europea que ha guanyat Espanya em troba mentre llegeixo la crònica d'un assassinat terrible, i em fa l'efecte d'estar vivint en un món estrany i obscur, incomprensible. La tragèdia m'arriba acompanyada d'un esclat d'alegria que circula pels carrers de nit.  L'home, després de matar la seva dona, es refugia en un pis del barri. Finalment, la policia el troba i el deté. Llavors, els veïns surten al carrer i calen foc al domicili on s'havia amagat. Recordo aquest barri, de casetes menudes i els carrers estrets, deixats, abonyegats. Pels pendents costeruts ronden de nit els gats entre les deixalles. Una vegada vaig veure una cabra que corria davant d'un home que em feia senyals perquè li atrapés l'animal. Sovint apareixia un cotxe cremat, aquell esquelet de sutge, el perfum pudent dels plàstics. L'incendi forma part de la vida quotidiana, les nits s&