ESPADALER I LA MEMÒRIA DE LA MEDIOCRITAT

Quan Convergència i Unió es va descompondre, la part anomenada Unió es va fondre en el no res, com quan una botiga de barri abaixa la persiana per sorpresa i desapareix i mai més no s'ha vist l'amo, i el dependent encara el busca perquè li deu els dos darrers mesos del salari. Cal recordar els casos Pallerols i Pretòria, que tenen alguna cosa a veure amb la putrefacció d'aquell partit menut i capgròs ara ja, afortunadament, difunt. Unió no tenia apenes afiliats, tan sols tenia dirigents. Afiliar-se a Unió significava ascendir vertiginosament i, amb moltes probabilitats, aconseguir un carguito al govern regional. Com a mínim, una discreta Direcció General o un Cap de Departament. 

A França, per aconseguir un càrrec públic de certa rellevància cal haver passat pels estudis de l'Escola d'Administració. A Catalunya n'hi havia prou amb el carnet d'Unió, que era la via més directa.

La veritat és que Unió Democràtica de Catalunya sempre va ser un ens ambigu i estrany, com ara un objecte misteriós que es desplaça pel cel, posem que pel cel damunt la muntanya de Montserrat o de qualsevol altre santuari català. Mai no es podrà entendre com un partit que aportava tres o quatre vots a la coalició de la burgesia nacionalista de Pujol podia arribar a gaudir de tants càrrecs, alts, baixos i mitjans. Núria de Gispert, Antoni Duran i Lleida, Joan Rigol, Miquel Coll, Josep Maria Pelegrí, Joana Ortega, Joaquim Xicoy i etc: tots ells alts càrrecs de la Generalitat Per quina estranya raó aconseguien tant de poder en els governs de Pujol? La resposta deu estar en algun lobby i no és gens estrany pensar en algun lobby cristià. Del mateix Duran i Lleida es deia que era cristià de cintura en amunt i demòcrata de cintura cap avall.

Unió Democràtica de Catalunya es va evaporar, però un dels seus prínceps va transitar cap al socialisme del PSC i heus ací que, abracadabra pata de cabra, ara mateix és Conseller de Justícia. Ramon Espadaler va aterrar al PSC i hi va caure dret, com els gats: de bell antuvi, tercer a les llistes i així es reeditava l'enigma: perquè ocupa un lloc tan alt i té una conselleria un senyor que deu aportar tres o quatre vots al partit? Tal vegada la resposta està insinuada ja al currículum oficial que presenta la pròpia Generalitat: Espadaler té estudis de sociologia (atenció al sintagma ambigu que revela sense dir-ho que no té cap títol) però, això sí, un Màster: és Màster en doctrina social de l'Església a la Universitat Pontifícia de Salamanca. Ergo: a la Universitat Pontifícia de Salamanca et pots treure un màster sense tenir cap llicenciatura prèvia i tothom s'imagina que, pagant, Sant Pere Pontifici canta màsters.

El senyor Espadaler ha acompanyat el senyor Illa a Roma, i allà s'han vist amb el Sant Pare. Un privilegi a l'abast de poca gent. Tot i que la història recent ens exposa el cas dels cristians d'esquerres, dels capellans obrers i de l'església de barri compromesa amb els menys afavorits, res no sembla indicar que aquest sigui el lloc d'on en brolla Ramon Espadaler, que per altra banda s'esforça en un perfil baix, una gran voluntat de discreció i un enorme apreci per aparèixer més aviat gris i mediocre. La humilitat a la qual l'obliga el seu cristianisme?

Tal vegada com a penitència per tant alt càrrec, la Direcció General de la Memòria Democràtica i el seu germanet el Memorial Democràtic (per fer un símil bíblic, Caïm i Abel) han estat assignats al Departament de Justicia. Al senyor Espadaler no li deu fer massa il·lusió encarregar-se de la qüestió dels morts comunistes, anarquistes i republicans en general que, com tothom sap, no eren gaire de missa i més aviat eren uns menjacapellans. Tot fa preveure que tant la Memòria Democràtica com el Memorial periclitaran suaument per desinterès del jefe. Podria passar el mateix que va passar quan la jefa era la senyora Joana Ortega, també d'Unió i en els tristos temps de l'Artur Mas, quan va deixar sense pressupost la cosa de la memòria democràtica. 

A canvi de la molèstia de la Memòria Democràtica, al seyoret Espadaler li han donat la Direcció General d'Afers religiosos, una direcció general que, entre bambalines i sotto voce, ja anomenen la Direcció general d'afers cristians perquè ja només tracta amb el clergat catòlic i s'ha oblidat de la resta de les confessions.

És probable que quan vostè llegeixi aquestes línies, el senyor Espadaler i el senyor Illa estiguin a Roma, entre cardenals i cardenals primats, monges i guàrdia suïssa, en la seva salsa beata. Es preveu una nit d'alt voltatge a Roma, quan Illa i Espadaler surtin de l'audiència i se'n vagin de farra pel Trastevere. És una llàstima que l'estimat Paolo Sorrentino no els dediqui alguna escena en una propera pel·lícula on hi surtin un parell de catalans molt de missa comprant souvenirs pietosos a les botigues del merchandising catòlic.

La grisor i la mediocritat son bons aliats per prosperar en la política catalana, i això ho ha entès a la perfecció el senyor Espadaler, que ha aconseguit una meravella: els votants del PSC l'han passat per alt i han votat la llista on hi anava l'antic delfí de Duran i de Núria de Gispert que, no se sap com, ara és proper al socialisme i, sobretot, a mantenir una quota de poder en nom del lobby cristià. En Salvador, que també és un home molt de missa, no hauria aconseguit ser rebut pel Papa de Roma sense la intervenció miraculosa del mediocre Ramon. Que així sigui, amén, aneu-vos-en en pau.