Ir al contenido principal

EL MESTRE I MARGARIDA (O BULGÀKOV SEGONS RIGOLA)

Reconec que tornar a comprar entrades per al teatre en català suposa un acte de fe. Després de veure alguns ridículs estrepitosos al Teatre Nacional, amb actors i actrius procedents de les sèries de Tv3 que declamen com si fóssim cent anys enrere, no m'era fàcil comprar les entrades per a "El Mestre i Margarida" al Lliure. Si m'hi vaig decidir és, sobretot, perquè l'obra és una adaptació de Mikhail Bulgàkov, l'autor de "El Mestre i Margarida", un text fàustic i fascinant. Una de les millors novel·les del segle XX que he llegit i un dels autors més fascinants no tan sols de la literatura russa si no de la universal.

La novel·la de Bulgàkov, escrita el 1941, no es va publicar fins al 1967. No era un autor ben vist a la URSS i, de fet, escriure i agradar al poder no ha estat mai una tasca fàcil (si exceptuem els autors indepes que, com la senyora Rahola i tants d'altres, publicaven obres agradables per a les autoritats). En altres textos, Bulgàkov practicava un humor salvatge i kafkià, una ciència ficció estrambòtica i una crítica inclement envers el totalitarisme. El Mestre i Margarida és la seva obra més important i més extensa (unes 450 pàgines en l'edició de La Magrana que vaig comprar el 1985, traduïda per Manuel de Seabra). És un text dens, complexe, amb diversos nivells de lectura. Tot això diria jo que dificulta molt una adaptació teatral i, a priori, diries que l'aventura no pot acabar bé de cap de les maneres.

Però vet aquí que, oh sorpresa, Àlex Rigola ha creat una peça divertida i molt teatral, respectuosa i fidel amb el text de Bulgàkov i alhora lliure, contemporània, gamberra, amb elements de la cultura pop, desenfadada i alhora profunda. Una festa teatral que ens presenten uns actors que saben parlar el català d'avui sense amaneraments ni aquelles diccions antiquades i grotesques amb les quals el pobre Àngel Llàcer va malmetre el text de J.B. Priestley en el seu muntatge de "El temps i els Conway" al grandiós i molt nacional Teatre Nacional no fa gaire.

Rigola, a mes a més, gosa posar damunt l'escenari Ieixuà Ha-Notsrí, el procurador Ponç Pilat i Leví Mateu en temps d'integrisme cristià i de descreïment, i ho fa amb elegància, i aconsegueix dur un text escrit a la Rússia de Stalin fins als nostres dies com si fos la cosa més senzilla del món, tal com només ho pot fer qui ha fet una lectura atenta i intel·ligent del geni nascut a Kíev el 1891 i que escrivia en idioma rus. Rigola no ha intentat dur la novel·la al teatre: ha fet una versió per al teatre en la qual aconsegueix atrapar l'essència de Bulgàkov entre anacronismes i bromes i poesia i mística tot junt i sense que grinyoli res.

El muntatge de Rigola té una virtut afegida: ha usat una escenografia gairebé mínima i ell mateix explica que ha preferit gastar-se el pressupost en nòmines: 14 actrius i actors a l'escenari, i sembla ser que ben pagats. Res a veure amb les escenografies barroques i exagerades del Nacional que, al capdavall, només enmascaren unes actuacions lamentables. 

Reconec que sento una debilitat per l'Àlex Rigola des que el 2001 vaig veure el seu Woyzeck, on ja hi havia tot l'ofici que avui ens mostra. El director, que se'n va a anar a dirigir els Teatros del Canal a Madrid el 2016, ha tornat al Teatre Lliure amb una proposta excel·lent que m'ha fet recuperar la confiança en el teatre català, que no passa per un bon moment. Felicitats al Rigola i al Francesc Garrido, un actor impressionant. Una flor no fa estiu, però ha de ser benvinguda i celebrada.


Comentarios

  1. Me has dado dentera¡
    Me queda cerca de El Prat (con autobus)
    https://www.teatrelliure.com/ca/el-mestre-i-margarita
    Gracias.

    ResponderEliminar
  2. Es que de siempre, lo bueno es bueno y merece la pena, me alegro

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

TOROS Y FLAMENCO

Dice el Emérito que no le gusta el término Emérito, y que se deberían buscar otro. Son las cosas de la sangre azul: a caprichos no les gana nadie. Mientras voy pensando en otras esdrújulas que le puedan definir, descubro que ha contado, en una cadena de la TV francesa, que lo que más echa de menos de España son los toros y el flamenco. Y olé. Quizás no se pueda ser más rancio ni más tópico (rancio es llana, pero tópico sí es esdrújula). Quizás nadie trabaja, en España, con más ahínco por la república (¡esdrújula!) que el emigrante que también se queja de no cobrar una pensión sin caer en la cuenta de que para ello es necesario cotizar. Es difícil encontrar motivos mejores para promover la tercera república que ese triste personaje, residente en un siniestro país árabe, y su historia. He visto algunas escenas de la lúgubre entrevista francesa. Lo que primero se me vino a la mente es lo mucho que se parece al Carlos IV de España, el apodado "el Cazador" (curiosamente). Recordé ...

EL BARÇA ES UN FRAUDE

Tardísimo y mal, ha empezado el juicio al clan de los Pujol. La justicia se ha quitado las pilas ante ese caso, del mismo modo que se las puso -aunque quizás algo torcidas- para procesar al fiscal que no les gusta. Entre las razones que explican la tardanza en el caso Pujol, está el larguísimo silencio de la prensa durante los muchos años de abusos, estafas, mordidas y degradación moral de la política catalana. El silencio cómplice -o culpable- de la prensa permitió no solo la duración del delito sino también su profundidad. Los Pujol, como el Monasterio de Montserrat o la mismísima Moreneta, eran intocables y esa intocabilidad significaba no decir nada de ellos. Los pocos periodistas que lo intentaron -que se lo pregunten a los redactores de "El Triangle"- tuvieron que vérselas no solo con infinitas demandas de parte del clan si no con su invisibilización, desprecio y ninguneo por parte del resto de los agentes periodísticos. La conocida y siempre eficaz omertá . Tras este l...

FUERA SUDACAS

La Asociación de Escritores en Lengua Catalana (AELC) no quiere escritores sudacas en Cataluña. La AELC ha protestado vivamente ante la iniciativa del Ayuntamiento de Barcelona, que promueve una beca de 80.000 euritos para la residencia anual de escritores de Hispanoamérica en Barcelona. Se sienten ofendidos aunque, según los datos que ellos mismos facilitan en su portal de transparencia, la AELC ha percibido subvenciones por un importe de 450.000 eurazos, que no está nada mal. La Asociación ha redactado una queja (por algo son escritores y de pluma fácil) en la que exponen su ofensa por la discriminación de la lengua catalana y, además, por las lenguas mesoamericanas que no son el español. El escrito tiene el habitual tono victimista y pasivo agresivo tan común en el nacionalismo. Ya se sabe que los nacionalistas de aquí son muy solidarios con las lengua minoritarias del mundo aunque a ellos les gustaría que la castellana fuese minoritaria en Cataluña para poderla  desterrar defin...