Ir al contenido principal

11 DE SETEMBRE. DECÀLEG DEL CATALÀ DE DEBÒ


Comença el setembre i la canalla tornarà a l'escola, a aprendre català i educació emocional (en català). De la mateixa manera, els catalans comencem el curs de catalanitat el proper dia 11, en què cal renovar la nostra fe en la pàtria malmesa amb la samarreta nova, més que mai, i que el món, quan ens miri, ens vegi llustrosos i ufanosos. Cal que Catalunya torni a ser gran i rica i plena, i per això recordem com és un veritable català. Evitem la fluixera! Endarrera aquesta gent!

1- El català de debò prefereix la sardana al reguetón, la coca de recapte a la pizza, els fideus a la cassola als espaguetis, la ratafia a l'orujo, en Lluís Llach a en Juan Manuel Serrat, en Guerau de Liost a en García Márquez, la Pilar Rahola a en Vargas Llosa i la botifarra negra a la morcilla.

2- El català de debò no demana hamburgueses, que fan de bastaix, sinó un entrepà de pà d'hòstia de carn picada de vaca nostrada, de les valls pirenaiques o ripolleses. Sempre amb allioli i una rodanxa de tomàquet empordanès, i unes gotes d'oli de les Garrigues. La fa baixar amb un caldo del Priorat o, si és abstemi, amb una ampolleta de sarsaparrella. El català de debò mai no compra morcillas ni chistorras, sinó fuet de Vic i bisbe. Si per alguna raó estima la chistorra i no se'n pot estar, la demanarà amb pronúncia èuskara i dirà "txistorra" tot aixecant el puny a la manera abertzale.

3- El català de debò té una imatge de la moreneta en un lloc preeminent de casa seva i mai no adora verges forasteres, ni pilaricas ni macarenas. Si el català no és del tot creient, tindrà una fotografia de l'avi Macià, d'en Prat de la Riba o d'en Pompeu ben visible, al menjador. És recomanable tenir alguna imatge al dormitori i a l'excusat per si la feblesa ens assalta en aquests llocs. Jo mateix tinc una fotografia d'en Joan Rigol al dispensador del paper higiènic.

4- El català de debò demana "cafè amb llet" o "cafè amb gel" sense defallir quan acut a un establiment de restauració i, si el cambrer no l'entén prou bé, li ho explica amb exemples didàctics o esquemes en un paper però mai no tradueix a l'espanyol. Quan vol un gelat, exigeix ser atès en català o agafa una rabieta i posa una denuncia a la Plataforma per la Llengua o exigeix la ràpida intervenció dels escamots de "Nosaltres Sols", que acudiran a l'establiment i adoctrinaran els seus treballadors tal com cal, amb un bon cop de diccionari normatiu al cap.

5- El català de debò sap que a Catalunya ho tenim tot, i que les nostres platges son iguals o millors que les de Bali o de Cancún, que els nostres cims no desmereixen dels Alps ni dels Andes ni de l'Annapurna, que la fageda d'en Jordà supera en bellesa les selves amazòniques, que Montserrat és única al món, que Rupit és el pobe més bell del planeta (seguit de Camprodon i de Cadaqués), que la Sagrada Família és l'església més bonica i que no hi ha enlloc volcans més exuberants que els d'Olot, ni planes més planes que la de Vic, ni porcs més saborosos que els de Manlleu. Ni millor bisbe que el de Solsona.

6- El català de debò sap que el català és la llengua central de la cristiandat, i que el valencià i el balear i l'alguerès son dialectes del català, i que el català de l'Alguer és una llengua viva i vibrant, la llengua de les millors persones alguereses, i que a Nàpols hi ha una resistència lingüística catalana molt notable, i que a Neopàtria lloen el català i adoren en Roger de Llúria i els almogàvers, i que en Colom era català i les naus van sortir del port de Pals i no del port de Palos, que Tartessos era a Tortosa tal com el seu nom indica i que en Miguel de Cervantes es deia Miquel Sirvent.

7- El català de debò sap que la democràcia és un invent català i no pas dels grecs, i que els catalans han estat des de sempre democràtics: sap que la democràcia és a l'arrel de les principals institucions del país: el Consell de Cent, les Bases de Manresa, els 155 presidents de la Generalitat i etc. Per això, el català de debò té a casa seva una urna de plàstic, en miniatura, commemorativa del referèndum de l'octubre de 2017, dipositada aprop de la Moreneta i no la fa servir amb usos espuris, com per exemple guardar-hi euros espanyols, caramels aragonesos, borra extreta del melic o les dents de llet que li van caure a la néta xarnegueta.

8- El català de debò admet que en Jordi Pujol fou una mica corrupte, però és el nostre corrupte. Sap que la seva obra de govern i de construcció nacional i de la Generalitat supera de llarg les corrupteles, i admet que potser estava una mica sonat però que fou un boig nostrat, que els seus fills tenen tota la pinta de ser uns mafiosos de manual però que parlen en català i això és el que compta, que el forat de Banca Catalana i els milers d'estafats és greu però molt més greu és el que feu en Bin Laden, per no parlar de n'Al Capone o d'en Ted Bundy.

9- El bon català no vol saber res de les corridas de toros perquè li sembla que és un maltractament animal indigne i propi d'espanyols subdesenvolupats, però creu que els bous embolats de l'Ebre son una tradició catalana respectable que cal mantenir. També creu que els castellers son una expressió de la idisoncràcia catalana perquè una massa d'homes adults encimbellen un tipus baixet al capdamunt, i passen per alt que hi hagi desenes de lesions medul·lars i desenes d'ex castellers en cadira de rodes. Si la Tv3 no ha fet cap 30 minuts sobre els castellers paraplègics és perquè no existeixen.

10- El bon català sap que na Sílvia Orriols és una mica fatxa, però és la nostra fatxa i se la veu bona persona, com la veïna del pis de dalt o la tieta que va a missa. De manera que no deu ser tan fatxa i tal vegada només pateix per la supervivència de la sardana i les Homilies d'Organyà i és mare de cinc fills. Cap mare de cinc fills pot ser feixista, perquè si les mares catalanes de debò fessin com ella no aniríem de corcoll ni ens farien falta tants estrangers. A veure si, finalment, no serà que la Sílvia és la millor catalana de totes les catalanes (amb permís de la Marta, que al cel d'Andorra sigui). Preneu-ne exemple, joves pubilles catalanes! I parleu en el bell llemosí de na Sílvia fins i tot quan demaneu un gelat de ratafia!

Comentarios

  1. I el bon català sempre explica l'acudit del català de N.Y.

    Resulta que un catalán muy catalán va de viaje a NY. Al bajar las escaleras ve un cartel enorme:
    L'Empordà, el millor restaurant català de Nova York. V Avinguda.
    Ni corto ni perezoso coge un taxi y le indica que le lleve al restaurante. Al entrar le recibe un xinès con barretina:
    -què voldrà el senyor?, tenim les millors mongetes amb botifarra i el millor vi del Priorat.
    -Molt bé, molt bé això, vull això¡¡
    cuando acaba de comer le dice al camarero :
    -Si us plau que vingui l'amo
    Viene el dueño del restaurante azorado, y le pregunta:
    -Qué vol?
    -Home, felicitar-lo, no m'hauria imaginat mai que enmig de NY hi hagués aquest restaurant català amb un xinès que ho parlés tan perfecte.
    -Pssss¡¡¡¡ Silenci ¡¡¡ No digui res, que amb el rotllo que li dic que li estic ensenyant anglès em treballa gratis.

    Salut

    ResponderEliminar
  2. El Barça, noi, el Barça. T'has oblidat del Barça. Imperdonable.

    ResponderEliminar
  3. Y a mi que me gusta toda la comida catalana,la ratafia(la buena) es mi debilidad, je je,seré un buen catalán. Después de 60 años en este país.

    ResponderEliminar
  4. Ostres que bo, et felicito fill. Un incís només. Del Bisbe o Bull també sen diu Paltruc, i dels llardons, rostillons, dos conceptes encara més nostrats.
    Salut.

    ResponderEliminar
  5. Buen decalogo, solo falta añadir que deberia escuchar cada hora "El Meu País " de lluis Llach, todos los dias de la semana sin excepción.

    Los de "Nosaltres Sols" deberian preocuparse, porque igual los irlandeses del "Sinn Fein" les ponen un pleito por apropiación ilicita del nombre.

    Y es que son un plagio plagiado de otro plagio. Hasta la "estelada" es una copia bastarda de la bandera cubana.

    Saludos

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

LA SANTA CODICIA, O EL BBVA SE QUIERE ZAMPAR AL SABADELL

Mientras el Partido Popular se atraganta con eso del aborto, Trump le concede una prórroga al colonialismo en Palestina y se acerca el extraño cometa 3I Atlas, el BBVA sigue intentando comerse al Banco de Sabadell. Las trifulcas y los sinsabores de la banca me interesan menos que el fútbol, que ya es decir, pero lo cierto es que las campañas de ambos bancos promueven muchas risas. Ambos se empeñan en mostrarnos sus buenas obras y maneras, las ventajas de estar a su lado y lo bonito que es tener acciones en las empresas del asunto financiero. La usura se presenta como un bello cuerpo bondadoso y deseable. Definitivamente: nuestra sociedad perdió cualquier atisbo de valores cristianos por más que alguien afirme que Europa se construyó sobre los restos del cristianismo. Eso del banco grande que pretende comerse al pequeño me entusiasma: aflora un sinfín de eslóganes etéreos o incluso metafísicos para convencer a los accionistas, y por otra parte, el cantautor Albert Pla, que nació en Saba...

LA IGNORANCIA ESTÁ DE ENHORABUENA

Unos días atrás, en la terraza de una bar de barrio pobre en donde suelo parar de camino a casa después del trabajo escuché la conversación entre dos obreros jubilados, a día de hoy más preocupados por las cosas de su salud que por las de España. Uno de ellos le contó al otro que el "motobolismo" de  las personas mayores es más lento que el de los jóvenes. Sonreí para mis adentros pero no me reí de ellos: uno ha aprendido que se debe ser comprensivo con esas gentes que nacieron en la España triste y cruel de Franco y que no tuvieron más oportunidades que una sola: la de trabajar de peones en cualquier fábrica o taller, sin haber recibido una educación digna. A esas gentes se lo negaron casi todo cuendo fureon niños y jóvenes, aunque sí les dieron la opción de ir a los toros o al fútbol. Por la misma razón por la que es inmoral reirse de la ignorancia de esa generación y de esos hombres de barrio bajo, construído para sacar las familias de las chabolas, se debe acusar a esas v...

EL MESTRE I MARGARIDA (O BULGÀKOV SEGONS RIGOLA)

Reconec que tornar a comprar entrades per al teatre en català suposa un acte de fe. Després de veure alguns ridículs estrepitosos al Teatre Nacional, amb actors i actrius procedents de les sèries de Tv3 que declamen com si fóssim cent anys enrere, no m'era fàcil comprar les entrades per a "El Mestre i Margarida" al Lliure. Si m'hi vaig decidir és, sobretot, perquè l'obra és una adaptació de Mikhail Bulgàkov, l'autor de "El Mestre i Margarida", un text fàustic i fascinant. Una de les millors novel·les del segle XX que he llegit i un dels autors més fascinants no tan sols de la literatura russa si no de la universal. La novel·la de Bulgàkov, escrita el 1941, no es va publicar fins al 1967. No era un autor ben vist a la URSS i, de fet, escriure i agradar al poder no ha estat mai una tasca fàcil (si exceptuem els autors indepes que, com la senyora Rahola i tants d'altres, publicaven obres agradables per a les autoritats). En altres textos, Bulgàkov p...