Ir al contenido principal

LA FUNDACIÓ REEIXIDA O ELS TREBALLS INÚTILS


La Fundació Reeixida no se'n surt, això podria ser un títol fàcil. Si he sabut de l'existència d'aquesta Fundació ha estat perquè han entrevistat el seu líder Oriol Falguera al pòdcast d'en Jordi Graupera, Ensems, vinculat al partit Alhora, el de la Clara Ponsatí. Gràcies al canal de Youtube he sabut que un dissenyador de la Fundació Reeixida va divulgar la bandera de Sant Andreu, blanc sobre negre, amb l'estrelleta a la banda. Vès per on.

La Fundació, a la seva web, diu que té el suport de la Generalitat de Catalunya (Departament de la Presidència),  i del Memorial Democràtic, i diu que està adherida al cens d'entitats de foment de la llengua catalana. Vol dir, això, que reben diners públics? Al seu document de transparència de 2022 hi apareixen 8.000 euros en concepte de subvencions de la Generalitat, però no hi ha dades posteriors a 2022. Allà també diu que hi ha una persona assalariada, és a dir: algú s'emporta uns euros per fer alguna activitat que no se sap ben bé quina utilitat pública té, tot i que ningú no s'ha d'enfadar gaire per 8.000 euros.

El senyor que s'entrevista al pòdcast d'en Jordi Graupera és l'Oriol Falguera, de nom i cognom indestructiblement catalans, vehement i il·lusionat i que reivindica els seus mites, com l'inefable Daniel Cardona (Barcelona, 20 d'agost de 1890 - Sant Just Desvern, 7 de març de 1943), el referent del nacionalisme que també admira na Sílvia Orriols, batllessa de Ripoll. Al final, tot lliga. O tal vegada tot fa olor de resclosit i de ranci. Tot i que si algú sap què feia i què deia en Daniel Cardona (personatge que també admira en Quim Torra) més aviat es posarà dels nervis, perquè Cardona fou un dels nacionalistes partidaris de l'apropament als moviments feixistes europeus de l'època i practicava un nacionalisme racialista. Un racialisme que ara retorna. El racisme també fa una reeixida.

Tal vegada algú dirà: Cardona va morir a Sant Just Desvern el 1943? Doncs sí, així fou. El franquisme va tolerar el retorn de Cardona o més aviat el va obviar, tot i que la Fundació Reeixida no diu res d'aquest petit detall. I cal dir que la Fundació creu que la veritable lluita contra Franco no la van fer els comunistes ni els anarquistes, sinó els bons patriotes com Cardona.

Des de la fi del procés tenim el postprocessisme dur dels patriotes més ferms i més incombustibles, els que va decebre Puigdemont i la colla de l'amnistia, que reculen fins a 100 anys enrere per prendre embranzida cap a no se sap on. Cap on? Els resultats electorals de la ciutadania els haurien de fer pensar, però pensar és una molèstia quan pots quedar-te en la nostàlgia romàntica, que és una forma de l'esperança i de l'absurd segons l'Albert Camus. Et pots quedar somiant en una Catalunya de fa 100 anys i en les figurotes centenàries del nacionalisme de 1930, i qualsevol podria dir-los que aquella Catalunya ja no existeix ni té els mateixos problemes que la ciutadania catalana d'avui, però tal vegada això els importa un bledo i allò que els interessa de debò és retornar als discursos racistes i supremacistes de llavors, i començar a conjuminar una Make Catalunya Great Again, o una Fes una Catalunya rica altra volta (FUCRAV).

La possibilitat de què ens trobem amb uns resultats electorals favorables a la suma dels diversos grups que admiren un individu tan discutible com Daniel Cardona no estan gaire lluny. Avui per avui semblen petits grups dispersos, gairebé ridículs, però això podria ser un efecte òptic que ens enganya, un trompe l'oeil que un dia, oh meravella, prendrà sentit i ens deixarà garratibats mentre encara pensem en els valors de la socialdemocràcia i en els drets humans i en els valors de la Il·lustració. Al partit de Junts no li falta gaire temps per reivindicar a Daniel Cardona si li sembla que això és el que ara toca.

A mi no em duran mai al pòdcast d'en Jordi Graupera, que juga a il·lustrat i a culte i a tolerant, però que només vol veure una Catalunya petiteta i irredempta, nostàlgica, una mena de revisió catalana del llogaret d'Àsterix i la poció màgica. A en Jordi Graupera li puc dir que sí, que té raó: a Catalunya hi hagut independentistes de de fa 150 anys, des dels temps del romanticisme. Però també ha de saber que sempre han fet el ridícul i que el seguiran fent. I que si un dia l'independentisme guanya unes eleccions, aquell dia Catalunya haurà votat retornar a l'època medieval, a l'obscurantisme dels bisbes de Solsona i dels comtes d'Urgell i a la patuleia de feixistes aficionats, com en Daniel Cardona.


Comentarios

  1. Realment admirat, crec que ja tinc partida política a la qual adherir-me, almenys una estrella que ressorgeix de les cendres e dóna renom e pundonor a uns fets esdevinguts en lo 1714 que ens llevà nostra raó d'ésser e de viure.

    Alhora, Graupera, Falguera y Cardona, resonen en ma ment com paraules sincronitzades que donaran al meu esperit el benestar que necessita.

    Gràcies, Lluis Bosch, tu sí que ets un amic.

    Visca la nostra raó de ser¡

    ResponderEliminar
  2. La Cruz de San Andrés, era la bandera de los ejércitos españoles, pero sin estrella. Es curioso

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Si no ando equivocado, la cruz de San Andrés significa luchar hasta el final sin rendirse y hay que rastrearla por distintos lugares y momentos de la historia. La aviación militar española la lleva des de los tiempos de Franco (si no me equivoco, la aviación republicana no la llevaba).

      Eliminar
  3. Anda y supéramelo ¡
    Ya tenemos otro Ente y otra embajada¡¡¡ oleeee¡¡¡
    El president de la Generalitat, Salvador Illa, ha iniciado su viaje a China donde se ha reunido esta mañana con el vicepresidente de la Asamblea Popular Nacional, Weihua Wu en el Gran Salón del Pueblo y más tarde con uno de los miembros del partido comunista y secretario del comité municipal del partido, Yi Lin, a quienes les comunicó la intención de la Generalitat de abrir una delegación del Govern, posiblemente en Pekín.

    Ahora la Generalitat dispone de tres oficinas de ACCIÓ, Pekín, Shanghai y Hong Kong y también presencia de la Agència Catalana de Turisme. En Asia, hasta ahora solo había delegación en Japón y Corea del Sur. Según explicaron fuentes de la Generalitat, hasta ahora no había una relación estable para disponer de una representación estable en el país asiático.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Una nueva embajada catalana ¡qué bien! Supongo que la nueva coyuntura comercial mundial obliga a llegar a buenos tratos con China, pero la verdad es que eso de las embajadas catalanas pensaba que iba a desaparecer con el PSC... ¡me equivoqué otra vez!

      Eliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

ESPAÑA Y LOS JUGUETES ROTOS

El bar está en los bajos de un enorme bloque de pisos de estética franquista, aunque esos bloques para familias obreras también están en los suburbios de Bucarest, de Sofía, de Vílnius, de  Riga. Los vi en Milán y en Saint-Denis y en Badia del Vallès. Son las 10 y media de la mañana, el local está silencioso y en penumbra. Hay una mujer de unos cincuenta años echándole monedas a la tragaperras y luego, más al fondo, dos hombres, posiblemente jubilados y más bien resquebrajados, cada uno en su mesita. Uno de ellos tiene un cortado enfrente, el otro una mediana. Ambos contemplan la enorme pantalla del televisor, en donde retumba la tertulia matinal de Antena 3. En la pantalla hay tres mujeres rubias. Una de ellas es consejera de la Comunidad de Madrid y las otras dos, tertulianas o periodistas. Todas rubias y bronceadas. Ayer hubo una agresión sexual contra la trabajadora de un centro de menores y la culpa la tiene Pedro Sánchez, conclusión que todo el mundo aplaude en la pantalla. E...

11 DE SETEMBRE. DECÀLEG DEL CATALÀ DE DEBÒ

Comença el setembre i la canalla tornarà a l'escola, a aprendre català i educació emocional (en català). De la mateixa manera, els catalans comencem el curs de catalanitat el proper dia 11, en què cal renovar la nostra fe en la pàtria malmesa amb la samarreta nova, més que mai, i que el món, quan ens miri, ens vegi llustrosos i ufanosos. Cal que Catalunya torni a ser gran i rica i plena, i per això recordem com és un veritable català. Evitem la fluixera! Endarrera aquesta gent! 1- El català de debò prefereix la sardana al reguetón, la coca de recapte a la pizza, els fideus a la cassola als espaguetis, la ratafia a l'orujo, en Lluís Llach a en Juan Manuel Serrat, en Guerau de Liost a en García Márquez, la Pilar Rahola a en Vargas Llosa i la botifarra negra a la morcilla. 2- El català de debò no demana hamburgueses, que fan de bastaix, sinó un entrepà de pà d'hòstia de carn picada de vaca nostrada, de les valls pirenaiques o ripolleses. Sempre amb allioli i una rodanxa de tom...

ALBÀ BUFÓ

Gairebé tothom sap alguna cosa dels somnis malmesos i les promeses trencades. Toni Albà també en deu saber. Recordo l'Opération Fu el 1992, a la Sala Villarroel (si no vaig equivocat), un teatre divertit i nou a Catalunya que s'apropava a l'obra de Philipe Genty i a d'altres creadors contemporanis. Albà havia estudiat pantomima a França i sembla que alguna cosa va aprendre. Eren els temps de les promeses i dels somriures. Deu anys després, Albà ja duia el seu petit espectacle d'imitació del Rei Juan Carlos per les festes majors dels pobles, un monòleg l'única virtut del qual era la imitació, que és un dels nivells més baixos de l'art del teatre. No obstant la debilitat del petit espectacle per a consum ràpid i fàcil, li devia obrir la porta al Polònia, el programa d'humor de Tv3 caríssim per a l'erari públic que no passa de fer unes bromes més o menys apanyades sobre política catalana i que té una capacitat enorme per destruir l'imaginari del tea...