Diu, la senyora Rahola, que Mario Vargas Llosa fou un bon escriptor i una mala persona (detestable, en concret). Quan la senyora Rahola es mori, Déu no ho vulgui, no podrem dir el mateix d'ella, car Rahola fou tan mala persona com mala escriptora. El seu valor, per tant, haurà estat la simetria.
Hom es pregunta perquè Rahola s'afanya tant a jutjar el mort acabat d'estrenar, encara tebi. De nou la incontinència verbal de la dama de Cadaqués li juga una mala passada, perquè el primer en què hom pensa quan la sent opinar és en l'enorme tresor del silenci. Abans de parlar, assegura't que allò que diràs és millor que el silenci. Aquesta màxima tan encertada és una guia excel·lent per a opinadors, tertulians i bocamolls en general. El passat tertulià de na Pilar, tertuliana a Tele5, Tv3 i 8Tv (i segurament em deixo algun canal) la fa parlar fora de test i quan la seva opinió no ens interessa, com és el cas: què aporta la seva opinió a la figura del qui deu haver estat el millor escriptor en llengua castellana del segle?
Recordo que anys enrere algú tractava la senyora Rahola i Martínez de peixatera pel seu to de veu alt, rude i xabacà, impropi d'una senyora de casa bona i nissaga tan distingida. Mai no he acabat de comprendre quina relació té la vulgaritat de Rahola amb la venda de peixos, puix que les venedores de peix que he conegut son persones molt més elegants i educades que la xarona princesa de Cadaqués, per més que les venedores de peix no solen dur els fills a una escola d'elit suïssa.
Despotricar de Vargas Llosa ha estat sempre l'actitud del nacionalisme català, ja sigui per enveja o perquè Vargas mai no va veure amb bons ulls el nacionalisme, tal com ho fem centenars de milers de catalans, tant peixaters com àdhuc escriptors. El nacionalisme és hipersensible a aquestes qüestions, i la seva pell fina, sempre a punt d'ofendre's, mira abans que res si el finat havia malparlat de la nacionalitat catalana algun cop: Javier Cercas o Javier Pérez Andújar ja saben què dirà d'ells la senyora de la Casa Rahola de Cadaqués quan, Déu no ho vulgui, siguin cridats al més enllà.
Se'm podria acusar de criticar l'obra de na Pilar sense haver-ne llegit una sola línia, i seria una crítica correcta. Els llibres per llegir se m'acumulen a la taula i no queda cap més remei que escollir: per això em refio de vegades de la intuïció i, sovint, de les ressenyes: ambdós procediments em diuen que les novel·les i assajos de Rahola i Martínez son prescindibles o que fins i tot és preferible per a la salut no llegir-los. Observo que l'escriptora prescindible de Cadaqués acaba de fer un viatge a l'Argentina (admira Milei, com és previsible) i allà ha fet unes xerrades o conferències o tertúlies per parlar d'Israel, de Palestina, de la qüestió jueva en general. Em pregunto el perquè de la croada sionista de Rahola però, la veritat, m'és igual.
Se puede juzgar la figura pública, sus acciones, sus ideas.Pero a la persona, me parece imposible porque no fue familiar,ni amigo,supongo.Ella no puede saber de su intimidad como persona ,si era mala o buena.
ResponderEliminarNo la conozco como persona,no puedo juzgarla,de personaje televisivo al principio me hacía reír, pero luego antipática.
Saludos
La puta mania de barrejar vida i obra dels artistes. La Rahola calladeta està més mona, per cert, que ara em sembla que ja no surt a cap mitjà, almenys als que sortia abans.
ResponderEliminarPer cert, tenim un cafè pendent.
Salut.
Fue a la Argentina porque allí hay el agrupamiento israelí más grande de América del Sur.
ResponderEliminarSu posicionamiento a favor de la causa sionista es clarísima, y es evidente que está junto a Trump, que es quien apoya al presidente de Israel.
No sé si la señora Pilar es buena o mala persona, si sé que es mala escritora, muy mala, y una cronista parcial de la que no puedes sacar conclusiones porque su parcialidad lo impide.
Hay un dicho de Cattiaux que a la señora Pilar le viene como anillo al dedo: "Quien sabe poco y quien sabe mucho saben callar, pero el que está instruido a medias no puede evitar hablar".
Un abrazo