Ir al contenido principal

CRÒNICA DE L'AMNÈSIA

Els antics grecs pensaven que l'amnèsia era un regal dels déus: res millor que l'oblit del passat per sentir-se bé amb un mateix, tranquil i amb la consciència neta. D'això tracta el llibre de Geraldine Schwarz, néta d'alemanys que van simpatitzar amb Hitler i el nazisme o que, simplement, van mirar a una altra banda i al capdavall no eren jueus, tot allò no els afectava i fins i tot els podia beneficiar, no calia preocupar-se'n. Els indiferents, els tebis, els mitläufer en alemany. A molts els van anar bé les coses durant el període nazi i fins i tot després d'ell, fent-se l'orni o àdhuc negant cap mena de simpatia envers el règim, un cop derrotat per milions de bombes procedents dels països de la democràcia liberal i del sòviet.

El paper dels indiferents sembla clau per comprendre com pot existir i sobreviure un règim totalitari i brutal durant anys i mentre viola els drets humans sense cap contemplació. El franquisme, salvant les distàncies necessàries, sobrevisqué també per aquest motiu. Quantes famílies no van prosperar sota la dictadura de Franco? Quants negocis? Fins i tot grans indústries i entitats diverses, com ara Òmnium Cultural, van prosperar sota el règim de Franco.

Molts anys més tard, i altra vegada salvant distàncies, el "procés" ens va plantejar una proposta totalitària i xenòfoba, i molts s'hi van apuntar o, simplement, es van mostrar indiferents, equidistants, tebis. No veien cap problema en secundar idees supremacistes, en titllar de colons els andalusos o els murcians que viuen a Catalunya, en aplaudir les ocurrències de la deportació als Monegros, en aplaudir els insults als "botiflers", als qui, sent catalans, no ens apuntàvem a la barbàrie antidemocràtica i antiliberal que fou el procés independentista. TV3 es va omplir de tertulians i de "puta Espanya" i aquí no passa res, som molt democràtics i progressistes, no hi ha cap mal en reclamar la sobirania sota l'argument nacionalista, l'essencialisme és natural i legítim.

La democràcia no es mor quan apareix un líder totalitari: es mor quan hi ha una població que el tolera i l'admet, i troba normal que es divideixi i s'estigmatitzi el diferent, al qui s'acusa de tots els mals: Espanya ens roba, els immigrants ens odien i no volen aprendre el català ni volen ballar sardanes. Durant els anys més estrictes del "procés" els que inicialment eren indiferents es van anar decantant i van acabar a les files del sentiment nacionalista i reclamaven referèndums, o afirmaven que hi havia un 80% de la població favorable al referèndum. Part de les esquerres catalanes van aplaudir el procés i el trobaven progressista i bonic, i no dubtaven en qualificar-nos de fatxes o de feixistes als catalans que no volíem saber res d'un moviment autoritari, nacionalista, essencialista, excloent i antipàtic. En alguns mesos, si haguessin pogut, ens haurien deportat. I hi hauria hagut una majoria silenciosa que ho hauria tolerat sense gaire problemes. Els mitläufer catalans, que ara despengen les banderes estrellades i fan veure que allò no estava ben fet i que se'n desentenen, van estar a punt de col·laborar amb una atrocitat. Un cop més.







Comentarios

  1. No conozco ningún patriota que no tenga dinero en Suiza. La demostración más evidente la tenemos en toda la familia de ex-honorable.
    Salut

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

LA NOSTRA SÍLVIA, NA SÍLVIA ORRIOLS

Imagen generada por una IA Fa temps que segueixo les aventures i desventures de la senyora Orriols, Sívia Orriols. La batllessa de Ripoll malgrat tots els entrebancs. Cal admetre que és una figura única del panorama polític català, amb una imatge cuidada d' outsider i àdhuc de víctima del sistema, completament fora del relat oficial que comparteixen la majoria dels partits convencionals (excepte Vox). Cal aturar-se un instant en el seu verb: prosòdia exquisida, lèxic més aviat anacrònic, cert gust per la floritura poètica i per l'adjectiu inesperat. Parla amb un to seriós molt proper a la ira, com si en qualsevol moment anés a explotar. Llenguatge duríssim i immisericorde contra allò que combat: la mesquinesa dels partits i, especialment, el perill de la pèrdua d'identitat cultural catalana enfront de les onades immigrades. En aquest sentit, tan sols seria una versió patriòtica de Vox, amb qui diu compartir gran part del programa exceptuant la qüestió catalana. Orriols irr...

LEER A ROUSSEAU EN CEUTA

Imagen de Jean Jacques Rousseau en la Playa del Tarajal de Ceuta generada por Chat GPT Se cuenta que el joven Jean Jacques Rousseau se tendió, una tarde, bajo la sombra de un árbol para pegarse una siesta. Como el sol brillaba demasiado, dispuso una hoja del periódico encima de su cabeza. Cuando despertó, leió el periódico que le había ayudado a la siesta. Allí encontró la convocatoria de un concurso literario convocado por la Academia de Dijon dedicado al ensayo, cuyo tema debía ser la respuesta a la pregunta: "¿Cuál es el origen de la desigualdad entre los hombres, y si es respaldada por la ley natural?". Jean Jacques escribió entonces el Discurso sobre el origen y los fundamentos de la desigualdad entre los hombres , que le convirtió enseguida en una celebrity en toda Europa. Para Rousseau, la sociedad civil es una trampa perpetuada por los poderosos sobre los débiles, de modo que puedan conservar su poder y riqueza. Muchas veces creo que se debería releer a Rousseau, sobr...

EL MAESTRO SE DISUELVE

Un maestro jubilado, que tendrá unos diez años más que yo, intenta contarme porqué los maestros cometen tantas faltas de ortografía. Esto sucede durante una charla de verano que pretendía ser consecuente con el verano y, por lo tanto, liviana. Antes -me cuenta- y antes significa en los años 60 y 70, quienes iban a estudiar Magisterio eran generalmente gente idealista, muy vocacional y a menudo muy ideológica Eran gente que creía firmemente en el ascensor social que proporciona la educación y tenían en una alta estima a la educación pública. Se podría decir que más allá de la vocación, había algo de militancia educativa. Yo estudié Magisterio en los 80 y creo recordar que todavía había algo de esta militancia entre mis compañeras (y escribo compañeras para destacar que, el alumnado de la Facultad de Ciencias de la Educación era muy mayoritariamente femenino). Una de ellas estudiaba Ciencias Exactas por la mañana y Magisterio por las tardes, era un cerebro prodigioso y, a la vez, una per...