Ir al contenido principal

CRÒNICA DE L'AMNÈSIA

Els antics grecs pensaven que l'amnèsia era un regal dels déus: res millor que l'oblit del passat per sentir-se bé amb un mateix, tranquil i amb la consciència neta. D'això tracta el llibre de Geraldine Schwarz, néta d'alemanys que van simpatitzar amb Hitler i el nazisme o que, simplement, van mirar a una altra banda i al capdavall no eren jueus, tot allò no els afectava i fins i tot els podia beneficiar, no calia preocupar-se'n. Els indiferents, els tebis, els mitläufer en alemany. A molts els van anar bé les coses durant el període nazi i fins i tot després d'ell, fent-se l'orni o àdhuc negant cap mena de simpatia envers el règim, un cop derrotat per milions de bombes procedents dels països de la democràcia liberal i del sòviet.

El paper dels indiferents sembla clau per comprendre com pot existir i sobreviure un règim totalitari i brutal durant anys i mentre viola els drets humans sense cap contemplació. El franquisme, salvant les distàncies necessàries, sobrevisqué també per aquest motiu. Quantes famílies no van prosperar sota la dictadura de Franco? Quants negocis? Fins i tot grans indústries i entitats diverses, com ara Òmnium Cultural, van prosperar sota el règim de Franco.

Molts anys més tard, i altra vegada salvant distàncies, el "procés" ens va plantejar una proposta totalitària i xenòfoba, i molts s'hi van apuntar o, simplement, es van mostrar indiferents, equidistants, tebis. No veien cap problema en secundar idees supremacistes, en titllar de colons els andalusos o els murcians que viuen a Catalunya, en aplaudir les ocurrències de la deportació als Monegros, en aplaudir els insults als "botiflers", als qui, sent catalans, no ens apuntàvem a la barbàrie antidemocràtica i antiliberal que fou el procés independentista. TV3 es va omplir de tertulians i de "puta Espanya" i aquí no passa res, som molt democràtics i progressistes, no hi ha cap mal en reclamar la sobirania sota l'argument nacionalista, l'essencialisme és natural i legítim.

La democràcia no es mor quan apareix un líder totalitari: es mor quan hi ha una població que el tolera i l'admet, i troba normal que es divideixi i s'estigmatitzi el diferent, al qui s'acusa de tots els mals: Espanya ens roba, els immigrants ens odien i no volen aprendre el català ni volen ballar sardanes. Durant els anys més estrictes del "procés" els que inicialment eren indiferents es van anar decantant i van acabar a les files del sentiment nacionalista i reclamaven referèndums, o afirmaven que hi havia un 80% de la població favorable al referèndum. Part de les esquerres catalanes van aplaudir el procés i el trobaven progressista i bonic, i no dubtaven en qualificar-nos de fatxes o de feixistes als catalans que no volíem saber res d'un moviment autoritari, nacionalista, essencialista, excloent i antipàtic. En alguns mesos, si haguessin pogut, ens haurien deportat. I hi hauria hagut una majoria silenciosa que ho hauria tolerat sense gaire problemes. Els mitläufer catalans, que ara despengen les banderes estrellades i fan veure que allò no estava ben fet i que se'n desentenen, van estar a punt de col·laborar amb una atrocitat. Un cop més.







Comentarios

  1. No conozco ningún patriota que no tenga dinero en Suiza. La demostración más evidente la tenemos en toda la familia de ex-honorable.
    Salut

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

LA BRIGADA INFANTIL DE LA ULTRADERECHA

Las madres y los padres de mis alumnos son personas de entre 30 y 40 años, de modo que todos ellos (en especial los autóctonos) pasaron por la educación democrática, en la que se les educó en valores cívicos, en gestión de las emociones, en ciudadanía, en la importancia de la participación. Pero es evidente que este "background" contiene algunos errores o no es apreciable. Las madres y los padres suelen ser reivindicativos, pero solo para reivindicar los derechos de sus hijos e hijas y para cuestionar el trabajo de los docentes. Cabe concretar algo relevante: la mayoría de las familias inmigrantes suelen ser más empáticas y colaboradoras que las autóctonas. Suelen mostrar un mayor respeto por las instituciones como la escuela. Hasta cierto punto no me parece mal que la gente sea crítica: debemos ser analíticos y protestar cuando es necesario. Pero... Pero... tengo varios alumnos en la clase que han suspendido todas las evaluaciones hasta el día de hoy, todos los exámenes y, s...

VISCA LA NOSTRA TRIBU PURA I CATALANA!

La situació lamentable de l'educació pública (pels seus resultats tan baixos i pel malestar de docents i de famílies) porta alguns periodistes, pensadors i divulgadors a repensar l'escola catalana. En Gregorio Luri, al qui sempre recordo atent i agut en les seves crítiques i les seves propostes, qüestiona els models educatius des de la mirada del pedagog que analitza els canvis didàctics, les atzagaiades, les ocurrències que sovint ens cauen al damunt (l'educació emocional, Innovamat, i un etc molt llarg).  Però també hi ha qui, molt lluny de les reflexions pedagògiques dels pensadors com Luri, proposa altres solucions des d'una perspectiva més tribal, més essencialista. Fa pocs dies, un periodista de "Vilaweb", impasible el ademán , va fer una proposta que es veia venir: es tracta de crear dues línies paral·leles d'escola pública (tal com es fa al País Basc). Una línia d'escola en català, monolingüe, i una altra línea d'escola en castellà. I que c...

HISTORIA DEL NIÑO EN DIEZ PÁRRAFOS

Les voy a contar un relato breve sobre cosas que suceden en las aulas de primaria. Hoy, un niño de 12 años (¡12!) se presenta en el aula con su teléfono móvil colgando del cuello de un cordel azul, lo hace con ostentación, desafiando a las normas. Cuando el maestro le pide que le entregue el móvil, que será custodiado en el despacho de Dirección, tal como se especifica en la normativa, el niño (12 años) responde que ni hablar y aprovecha la situación para insultar al maestro y a la institución. El maestro le manda a discutir el asunto en el despacho de Dirección (hoy hay un examen muy importante y no se puede perder el tiempo), y al llegar allí el niño de 12 años insulta también al representante de la Dirección y a cuántos docentes se cruzan en su camino. Más tarde insulta de nuevo al maestro y le hace saber que desea su muerte (sic). En algún momento se consigue que el niño de 12 años rellene una "hoja de reflexión" en donde debe escribir cuál ha sido su conducta equivocada ...