Ir al contenido principal

CRÒNICA DE L'AMNÈSIA

Els antics grecs pensaven que l'amnèsia era un regal dels déus: res millor que l'oblit del passat per sentir-se bé amb un mateix, tranquil i amb la consciència neta. D'això tracta el llibre de Geraldine Schwarz, néta d'alemanys que van simpatitzar amb Hitler i el nazisme o que, simplement, van mirar a una altra banda i al capdavall no eren jueus, tot allò no els afectava i fins i tot els podia beneficiar, no calia preocupar-se'n. Els indiferents, els tebis, els mitläufer en alemany. A molts els van anar bé les coses durant el període nazi i fins i tot després d'ell, fent-se l'orni o àdhuc negant cap mena de simpatia envers el règim, un cop derrotat per milions de bombes procedents dels països de la democràcia liberal i del sòviet.

El paper dels indiferents sembla clau per comprendre com pot existir i sobreviure un règim totalitari i brutal durant anys i mentre viola els drets humans sense cap contemplació. El franquisme, salvant les distàncies necessàries, sobrevisqué també per aquest motiu. Quantes famílies no van prosperar sota la dictadura de Franco? Quants negocis? Fins i tot grans indústries i entitats diverses, com ara Òmnium Cultural, van prosperar sota el règim de Franco.

Molts anys més tard, i altra vegada salvant distàncies, el "procés" ens va plantejar una proposta totalitària i xenòfoba, i molts s'hi van apuntar o, simplement, es van mostrar indiferents, equidistants, tebis. No veien cap problema en secundar idees supremacistes, en titllar de colons els andalusos o els murcians que viuen a Catalunya, en aplaudir les ocurrències de la deportació als Monegros, en aplaudir els insults als "botiflers", als qui, sent catalans, no ens apuntàvem a la barbàrie antidemocràtica i antiliberal que fou el procés independentista. TV3 es va omplir de tertulians i de "puta Espanya" i aquí no passa res, som molt democràtics i progressistes, no hi ha cap mal en reclamar la sobirania sota l'argument nacionalista, l'essencialisme és natural i legítim.

La democràcia no es mor quan apareix un líder totalitari: es mor quan hi ha una població que el tolera i l'admet, i troba normal que es divideixi i s'estigmatitzi el diferent, al qui s'acusa de tots els mals: Espanya ens roba, els immigrants ens odien i no volen aprendre el català ni volen ballar sardanes. Durant els anys més estrictes del "procés" els que inicialment eren indiferents es van anar decantant i van acabar a les files del sentiment nacionalista i reclamaven referèndums, o afirmaven que hi havia un 80% de la població favorable al referèndum. Part de les esquerres catalanes van aplaudir el procés i el trobaven progressista i bonic, i no dubtaven en qualificar-nos de fatxes o de feixistes als catalans que no volíem saber res d'un moviment autoritari, nacionalista, essencialista, excloent i antipàtic. En alguns mesos, si haguessin pogut, ens haurien deportat. I hi hauria hagut una majoria silenciosa que ho hauria tolerat sense gaire problemes. Els mitläufer catalans, que ara despengen les banderes estrellades i fan veure que allò no estava ben fet i que se'n desentenen, van estar a punt de col·laborar amb una atrocitat. Un cop més.







Comentarios

  1. No conozco ningún patriota que no tenga dinero en Suiza. La demostración más evidente la tenemos en toda la familia de ex-honorable.
    Salut

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

VISCA LA NOSTRA TRIBU PURA I CATALANA! (UNA RESPOSTA A L'ANDREU BARNILS DE VILAWEB)

La situació lamentable de l'educació pública (pels seus resultats tan baixos i pel malestar de docents i de famílies) porta alguns periodistes, pensadors i divulgadors a repensar l'escola catalana. En Gregorio Luri, al qui sempre recordo atent i agut en les seves crítiques i les seves propostes, qüestiona els models educatius des de la mirada del pedagog que analitza els canvis didàctics, les atzagaiades, les ocurrències que sovint ens cauen al damunt (l'educació emocional, Innovamat, i un etc molt llarg).  Però també hi ha qui, molt lluny de les reflexions pedagògiques dels pensadors com Luri, proposa altres solucions des d'una perspectiva més tribal, més essencialista. Fa pocs dies, un periodista de "Vilaweb", impasible el ademán , va fer una proposta que es veia venir: es tracta de crear dues línies paral·leles d'escola pública (tal com es fa al País Basc). Una línia d'escola en català, monolingüe, i una altra línea d'escola en castellà. I que c...

LEVIATÁN EN SAN COSME

En el título he nombrado a San Cosme (el barrio) como podría haber nombrado los barrios del Singuerlín, San Roc o algun suburbio de l'Hospitalet. Parece que el Leviatán se ceba más y mejor con los pobres, se manifiesta con mayor energía en esas calles por donde la pobreza campa a sus anchas. Hay, en esos barrios, un aire de hartazgo y de desesperación. Del mismo modo que Trump arrasó en los distritos pobres de los Estados Unidos, también los movimientos antisistema podrían triunfar en esos barrios que se sienten abandonados por la socialdemocracia. El malestar es el monstruo que nadie puede saciar, como aquel dragón medieval que asolaba los pueblos y al que dio muerte un caballero medio guerrero y medio ángel llamado San Jorge. La salvación recae en el milagro, en la intervención divina. Parece que nadie confía en la acción humana ni en las políticas. También debería precisar lo del Leviatán, que es un asunto complejo. El Leviatán bíblico (un concepto oscuro y tortuoso como tantos ...

LOS MAESTROS TRABAJAN POCO Y MAL (EN LA ESCUELA PÚBLICA)

El malestar en la docencia catalana (así como en otras partes de España) se ha manifestado con las continuas huelgas, protestas y reivindicaciones que arrecian des de principios de 2026. A día de hoy todavía no se sabe si se ha firmado la paz con la Conselleria d'Educació, depende de algo tan etéreo como el referéndum que el sindicato corporativo USTEC ha organizado y cuyo resultado se sabrá el jueves 4 de junio. En el caso de que no haya pacto, el curso terminará con huelgas amén de otras posibles formas de presión. Dicen los docentes que se han hartado de los sueldos bajos (un docente catalán cobra menos que un docente de la inmensa mayoría de las demás comunidades autónomas), de la cantidad tan elevada de alumnado en el aula, del exceso de burocracia y de la concreción del Decreto de Escuela Inclusiva (por decirlo en pocas palabras). Lo de la escuela inclusiva significa, para simplificar, la incorporación a la escuela ordinaria de alumnado con necesidades educativas especiales. ...