Ir al contenido principal

LA PLURALITAT CATALANA SEGONS PUIGDEMONT

El senyor Puigdemont es queixa. Segons ell, el govern actual no reflecteix la pluralitat catalana. Puigdemont es queixa de què el govern regional, la Diputació de Barcelona, l'ajuntament de Barcelona i molts serveis comarcals estiguin en mans del PSC. Al senyor Puigdemont no se li han posat bé les urnes i el molesta que el PSC gestioni tant de pressupost. Al capdavall això sempre ha estat una qüestió de calers i de res més que de calers. El nacionalisme es mesura per euros i per càrrecs, que son euros.

La menció a la pluralitat de la ciutadania de Catalunya és entendridora. Quina pluralitat van tenir en compte els governs secessionistes dels darrers deu anys? Quan i com van tenir en compte que Catalunya és plural i que l'independentisme només representava una part del cens? Quan admetrà que el seu temps ha caducat?

Els anys del procés han fet un dibuix abstracte de la ciutadania, segons el qual només importava la independència, la solució meravellosa per a tots els mals. Però a la ciutadania li interessaven altres qüestions i per això ha canviat d'opinió. I de vot. El vot ha estat més plural i ha negat la majoria a l'independentisme. Aquell independentisme que només es refiava de les urnes ara malfia de les urnes perquè no li agrada el que diuen les urnes.

La democràcia fracassa un cop més en una societat sense valors democràtics: el nacionalisme sempre és predemocràtic i del Tercio de Montserrat i de les muntanyes carlistes -d'un altre Carles. El nacionalisme sempre és retrògrad i nostàlgic d'un temps medieval. La nostàlgia d'un passat medieval de senyors i vassalls: de senyors que es neguen a deixar de ser senyorets i de vassalls que volen ser súbdits. Sota una bandera estrellada ben gran i de seda que oneja al vent i cobreix d'ombra la meitat de la ciutadania catalana. 

Ara ens trobem la proposta del cens del poble català, una proposta estrictament nazi i segregadora impulsada per l'independentisme furiós que emergeix des del Waterloo enrabiat per una Generalitat plural que no es manifesta independentista.

En realitat, la pluralitat no li ha interesat mai al govern independentista i els escarafalls del senyor Puigdemont semblen còmics o grotescos quan ell la reclama ara, com qui ha descobert la sopa d'all. Vivim en un món cruel en el qual tothom veu els defectes en l'altre però no sap posar-se davant del mirall durant més de tres segons. I tot això passa mentre a Catalunya ens ofeguem en la desigualtat, els abusos en els lloguers, l'anunci d'un nou barraquisme i d'una misèria imminent. I detots aquells problemes que la dècada independentista va obviar en nom d'una independència tan imminent com màgica que ho havia de resoldre tot i ens havia de donar gelat de postres, gratis, cada dia.

Gelat de postres cada dia en una Catalunya desigual i fragmentada, empobrida i entotsolada. Vet aquí la proposta independentista.




Comentarios

  1. El censo lo sacaron de la tarjeta de la Seguridad Social que se inventaron en Cat. Salut. Es para el Gobierno de la Generalitat lo más aproximado a un DNI, lo más fiable.
    Salut

    ResponderEliminar
  2. Casi los tengo olvidados, casi no veo a mis vecinos independentistas, casi....Pero cuando leo estas cosas, de censo de catalanes "pata negra", puros arios en 4 generaciones anteriores, ya me pongo otra vez nervioso, a la defensiva.
    Saludos

    ResponderEliminar
  3. No tenia ni idea de l'existència del cens del poble català, he vist el vídeo que hi ha a la seva web i he quedat impressionat. La seva referència és Estonia, un país que quan va aconseguir la independència va quedar en mans d'un dictador (Kontstantin Päts) i que durant la segona guerra mundial va estar del costat dels nazis.
    També pels requeriments, aquestes dates que consideren vàlides perquè en aquell moment es considerava que els catalans eren autèntics catalans semblen acudits però en realitat són malsons si en algun moment aquesta gent manés.
    En fi, gràcies per informar de l'existència d'aquests projectes que ens ajuden a conèixer una mica millor l'independentisme i qui el mou.

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

APRENDIENDO ESTOICISMO

Ser un eterno aprendiz es una buena opción vital. Así lo hicieron muchas de las personas que admiro. Del mismo modo que detesto a quienes se pretenden sabios, expertos o muy listos. Parafraseando a un filósofo mítico, a medida que uno envejece solo tiene una certeza: que cada vez sabe menos, que solo sabe que desconoce, que duda, que no hay más certezas que la anterior. Es más bien una actitud, una forma de actuar. Al fin y al cabo, solo conocemos actos y son ellos quienes mejor nos definen, más allá de las supercherías psicológicas. No es por casualidad que lo que más me gusta de la Bíblia sean los "Hechos de los apóstoles". Creo que el libro que les reseño trata de eso: de personas (o de personajes) que hacen cosas, que escriben, que cometen atrocidades o bondades atroces. Como el diablo de Goethe, algunos hacen el bien queriendo hacer el mal. Y a veces sucede lo peor: que algunos hacen el mal queriendo hacer el bien, que ya tiene narices. Son relatos desenfadados, gozosos,...

TRES ESCENAS SOBRE LA CONSAGRACIÓN DEL BOCHORNO

La eterna pregunta: ¿los medios le dan a la opinión púbica lo que pide o los medios crean la opinión pública? Seguramente ambas opciones conviven. He intentado ver las noticias en TVE y solo he visto al Papa de Roma con su faldita blanca para aquí y para allá, tratado como una estrella del rock de las de antaño. Llena estadios como Bad Bunny, ese es el mensaje. El despliegue mediático y propagandístico es apabullante. Decorados, música pop... uno diría que el espectáculo no debe terminar. Me temo que, para alguien que viva la religión en su sentido íntimo, más bien místico, ese derroche de colores y sonidos es una aberración capaz de hacerte perder la fe. El heredero de Pedro... ¿era eso? Me susurran que el Vaticano, celoso de su enemigo el evangelismo americano, le ha copiado las formas y convierte en show el paseo de Su Santidad, que se presta con bastante convicción a la trasmutación en estrella mediática. Puesto que el señor Prevost está tan expuesto a las cámaras, he intentado enc...

Y LUIS RUBIALES LE HIZO UN FAVOR A ESPAÑA

El señor Rubiales, sin quererlo y sin ni tan siquiera saberlo, ha mejorado a España. Lo suyo es un sacrificio encomiable, por el que será recordado. Su testarudez, su actitud bovina (más de buey que de vaca) muestra el rostro más triste y más profundo de un machismo antiguo y grotesco que quiere permanecer, justificarse y enquistarse en una España que ya no es como él piensa. Y también abre la pregunta: ¿no será que el problema es el fútbol?. O dicho de otra forma: ¿no es el fútbol una reserva espiritual del machismo español? La pregunta es pertinente: no se me ocurre otro ámbito de la sociedad en la que este tipo de actitudes se puedan dar con tanta desfachatez. Y a la vez: quien afirma que los medios han magnificado el caso, y que eso es un linchamiento público, deberían reflexionar sobre la dimensión exagerada que esos medios le dan a un deporte. Poco a poco, el origen del problema se diluye como el azucarillo en el café: aquél beso forzado se convierte en detalle, quizás exagerado ...