EL DESIG DE SER VASSALLS

Al meu poble hi ha festa major i tendeixo a recloure'm a casa, a l'espera que passi, com el poruc s'aixopluga durant la tempesta. Malgrat tot  he de sortir a comprar al súper i per tant em topo colles de diables, de trabucaires, de castellers. Mai no he entès la cosa dels castells i menys encara després de saber que una nena enxaneta ha estat uns quants dies a l'hospital per una caiguda esgarrifosa. Em temo que ser enxaneta deu ser el càstig que s'imposa a la canalla que es porta malament a casa o que treu males notes a l'escola.

Diables i trabucaires es vesteixen amb robes d'abans de la Il·lustració i així reivindiquen aquell passat feudal que tant agrada per aquestes terres nostàlgiques, quan érem vassalls del senyor comte o del bisbe d'Urgell. És el desig de ser vassall, que es fa incomprensible al segle XXI però que es manifesta cada any. Aquest estiu, al poble de Talamanca, han reeditat la performance lamentable que reviu la batalla, i hom es disfressa de miquelet per defensar els vells privilegis del senyor feudal. Hi ha acudit amb il·lusió el senyor Junqueras, i l'Artur Mas en va ser un habitual.

En un dels moments àlgids del procés, un tuit li reclamava a Puigdemont, ja exiliat: President, doni les ordres i sortirem al carrer. Doni les ordres, que les obeïrem. Volem obeir. Fa pocs dies, l'articulista de Vilaweb Joan Minguet Batllori va publicar l'article "Si manessin els meus", un text que cau en el lirisme amb un llenguatge entre arcaic i farcit de localismes, com si busqués lectors de gran puresa lingüística. No conec de res el senyor Minguet Batllori, però reconec que em va sobtar la prosa enardida i críptica, amb to de poesia recargolada. Em fixo en el títol: "Si manessin els meus". Minguet parla dels qui manen, que és diferent dels qui governen. Governar sona a exercici democràtic, manar és una altra cosa. El qui mana, mana per algun designi que no prové de les urnes si no per designi de la sang. O diví. Qui mana no governa, qui governa no mana. Per això al senyor Minguet li agradaria ser manat.

És lícit preguntar-se què hi ha de nostàlgia del feudalisme en el paisatge català. La fascinació del passat medieval és una constant en els moviments nacionalistes de l'Europa del segle XIX: la pintura prerrafaelita, les òperes de Wagner que entusiasmaven Joan Maragall, les novel·les de Walter Scott, el Comte Arnau de Verdaguer. És fàcil deixar-se seduir per fantasies de cavallers, princeses i dracs. No és per casualitat que El senyor dels Anells o Jocs de Trons encara captin nous admiradors de quan gairebé tots érem vassalls i uns quants, molt poquets, senyors. Els senyors manaven i els vassalls obeïen. Senyor Comte, doni l'ordre d'atacar l'enemic. Som al segle XXI, però a Catalunya intentem emergir del XIX i no ens en sortim.  

Sembla fàcil deixar-se seduir per un món anterior a la il·lustració i a la democràcia i als drets civils. Sempre que hom no sàpiga res de la il·lustració, de la democràcia o dels drets civils. O que faci veure que no en sap res. O pitjor encara: que malgrat saber-ho, s'estima més el passat i prefereix viure fora del present, en una nació il·lusòria i antiga de privilegis senyorials i de misèria, ignorància i obscurantisme. Les dones que desfilen vestides de trabuicaires pels carrers del segle XXI, saben com es tractava les dones del segle XVII?