Ir al contenido principal

L'Esther Niubó es complica la vida

A l'Esther l'han nomenat Consellera d'Educació i Formació Professional. No m'agradaria estar a la seva pell. Malgrat que gairebé tots els nous càrrecs ho tenen complicat, l'Esther ho té difícil. Son molts anys de deixadesa i mol·lície. No es tracta tan sols dels pèssims resultats a les proves PISA, que cal valorar sempre amb perspectiva: al cap i a la fi, aquestes proves se les va inventar l'OCDE i no responen als criteris polítics. No estracta tan sols d'això: es tracta d'un sector essencial per a la ciutadania que s'ha anat degradant per falta d'interès i de pressupost.

Fa poc, en una xerrada a docents, se'ns va renyar i ens van dir que els docents ens instal·lem a la cultura de la queixa: ens queixem de la manca de recursos humans i econòmics i, en conseqüència, abaixem els braços perquè li donem les culpes al de dalt. Això és fals, però alhora em pregunto què fan els de dalt, què han fet fins ara: és que potser no son ells qui han abraçat la queixa com a excusa perfecta? La culpa és de Madrid, no tenim diners, etc. La principal feina de la nova Consellera és aconseguir els màxims recursos per a la seva conselleria, augmentar-ne el pressupost.

El sistema educatiu públic català té tants reptes que resulta una tasca feixuga prioritzar-los. N'apunto 10, per la mania del sistema decimal que tant ens agrada i perquè tenim cinc dits a cada mà.

1- Què fem amb l'escola concertada després de tants anys de subvencionar-la i d'afavorir-la? De veritat que, en nom de la llibertat (sempre la cançoneta de la llibertat), cal continuar amb el règim del concert en perjudici del públic?

2- Què fem amb el fracàs escolar i l'abandonament, que continuen en xifres escandaloses?

3- Què fem amb l'esgotament i la desmotivació de la docència, entotsolada en aules massa poblades i enfrontada al descrèdit social? Què fem amb aquesta fatiga crònica que arrossega una docència que veu com la seva vocacionalitat topa amb el desinterès del governant?

4- Què fem amb les baixes (o baixíssimes) espectatives de futur d'un alumnat que, des d'edats petites, intueix l'avaria de l'ascensor social que abans oferia l'educació? Què fem amb una població graduada que mira més enllà de les fronteres quan vol prosperar o que es planteja que més valdria fer-se influencer i cotitzar a Andorra?

5- Què fem amb la disjuntiva entre competències i coneixements? Com es transmet el valor del coneixement i de la cultura, com s'augmenta aquell accés a la cultura que abans la classe treballadora considerava una millora personal i col·lectiva i que ens feia millors persones?

6- Què fem amb el masclisme reactiu i els conflictes de gènere que ha retornat a les generacions més joves per conseqüencia d'unes iniciatives mal enfocades i elaborades des de despatxos que estan a anys llum de les aules?

7- Què fem amb la segregació escolar i amb els centres guetto de les perifèries? Què fem amb els centres premium dels barris més benestants? 

8- El model de la immersió lingüística és realment un model d'èxit? No caldria un estudi una mica més seriós i una aproximació a la realitat real de l'opció lingüística que es va aprovar fa 25 anys, quan la societat era molt diferent de l'actual? Quan toca fer un estudi científic de veritat sobre els seus resultats?

9- Què fem amb el model d'oposició al cos docent, inspirat en esquemes que semblen més propis del segle XIX?

10- Què fem amb el desgavell de propostes metodològiques que assolen l'educació i que plantegen una oferta pública dispersa i caòtica? L'autonomia dels centres i el decret de plantilles eren bones idees?

L'Esther ho té complicat i hi ha persones interessades en què no se'n surti. Però està bé que sàpiga que hi ha qui hi confia, i qui espera el retorn dels valors de la socialdemocràcia després de molts anys de nacionalisme estèril i d'abandonament deliberat. La ciutadania, per més reàcia que sigui a un govern que no és del seu gust pels motius que siguin (patriòtics o de classe) sabrà valorar les reformes i l'acceptació dels reptes que té davant seu. 

Esther: quan d'aquí a quatre anys et plantis davant del mirall i li preguntis: Jo vaig fer una millor educació per a la ciutadania? espero que el mirall et respongui: Vas fer tot el que vas poder.





Comentarios

  1. Ufffff,cuantas cosas,como no me apetece,sólo decirte que dejemos en paz a la enseñanza subvencionada,donde fui director un tiempo,con muchos problemas.Tambien como profe de instituto por oposición y muchos años,como ya estoy jubilado, no entro,es todo complicado en los tiempos que corre.Si ha aceptado,es porque piensa hacerlo bien,que tenga suerte
    Saludos

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. El asunto de la escuela concertada es complejo, en efecto. Pero la ley establecía que la escuela concertada era una opción provisional mientras lo público no se pudiese desarrollar. Tantos años más tarde ¿es comprensible la permanencia de un modelo transitorio? Si el estado se declara aconfesional y la educación es laica, ¿se puede mantener la subvención tan generosa a un modelo religioso? Solo la dejadez de la que hablo puede responder a estas preguntas. La dejadez y la sumisión de la administración pública ante la iglesia católica. Hay que mirar la opción de los estados nórdicos que siempre han admirado por aquí, en donde no existe la "concertación" y hay un número mínimo de centros privados, pero nunca concertados.

      Eliminar
  2. El que el estado sea aconfesional,no quiere decir que no proteja a una serie de instituciones,como el caso de de los centros con ideario religioso u otro tipo de ideario,aprobado.Entra dentro de la Constitución,que puede cambiar, pero por ahora es así.Economicamente,no resulta doloso,ya que cubre las necesidades de un grupo de alumnado ,con gasto equivalente al público. Cada país tiene sus particulares normas sobre el asunto.No olvides,que la legalidad actual tiene su origen en la Transición y no en la segunda República, eso es esencial.
    También he vivido las filiales de institutos,en este caso si que fueron transitorias,ya han desaparecido, no es el caso de los centros subvencionados.
    Saludos

    ResponderEliminar
  3. Con tu permiso, mañana intentaré traducir la entrada lo mejor que pueda, no es facil, y la colgaré en Tot.
    Espero tu autorización, a no ser que tengas a bien traducirla tu y darme el permiso..
    Creo que es muy buena y de una lógica aplastante.
    Gracias

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Estás autorizado, pero no debes pedirme permiso: esto es público en todos los sentidos.

      Eliminar
    2. Gracias, pero es lo mínimo, por educación, que uno debe hacer.
      Un abrazo

      Eliminar
  4. Al punto 9,oposición. Es difícil, porque si se presentan 100 personas para 10 plazas a un puesto fijo y bien pagado,ya me dirás cómo lo haces.Aunque este año han entrado por vía secundaria,bastante docentes ,como valor sus años de experiencia,les ha tocado la lotería de la tranquilidad,aunque hay que reconocer,que muchos ya están próximos a la jubilación
    Saludos

    ResponderEliminar
  5. Sobre el punto 3:hace tiempo que estoy jubilado, pero mi hija profe de instituto, por oposiciones, me dice que hay muchas clases desdobladas, que incluso algún alumno viene con acompañamiento(nunca había visto esto)de profesional adecuado. Todo eso gasto público, necesario desde luego, pero al final a sumar a la Deuda Pública,que ya está crecidita.
    Saludos

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Hay una normativa más bien restrictiva al respecto. Los alumnos que tienen ayudas de cualquier tipo las reciben en función de la legislación y, por lo tanto, con un presupuesto. Y hay que recordar que el presupuesto en educación, en Cataluña, es de los más bajos de todas las comunidades autónomas.

      Eliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

LES COSES DE LES ROSES

Vaig a la farmàcia a comprar aigua oxigenada (3,90 euros el mig litre) i la senyora em regala una rosa minúscula, blanca i lila. Li dic que moltes gràcies, senyora, que se la guardi, que ja vindran altres senyors que apreciaran millor el detall, millor que no pas jo. Després passo pel súper per un parell coses que em feien falta (plàtans de Canàries i olives farcides d'anxova, 7,57 euros) i la caixera diposita una rosa fúcsia al damunt de la compra sense dir ni ase ni bèstia -ni tan sols no em mira. És Sant Jordi i toca la cosa de la rosa, de la mateixa manera avorrida i protocol.lària que toca el dia del Dòmund o el Dia del Caudillo el 18 de juliol. Deixo la rosa a una banda, li dic que no tinc targeta de client, pago i marxo. Quan era molt jove em dedicava a la pintura i feia exposicions de quadres pels bars i els restaurants. Passava algunes tardes al local i em convidaven a cerveses i de vegades venia alguna pintura. Després, ja més maduret, vaig posar-me a escriure i em van pu...

VILAWEB TAMBÉ PARLA DEL PAPA

El respectable públic està sofrint un publireportatge catòlic massiu i inacabable. Cal reconèixer que l'església de Roma té la mà trencada en litúrgies que alhora son espectacles, amb un poder hipnòtic que resulta fascinant. Però tal vegada era innecessari dedicar 24 hores al dia durant diversos dies en informatius sobre el funeral al Vaticà, més encara si tenim en compte que la Constitució es declara aconfessional i que la ciutadania espanyola no es deleix per anar a missa. Durant aquests dies, les editorials d'un dels digitals independentistes més combatiu, l'inefable Vilaweb, ha preferit demanar la dimissió de Salvador Illa per cometre el pecat d'espanyolitzar Catalunya (sic), però el mitjà ha tingut algun moment per parlar de Roma i els seus cardenals. I ho ha fet amb una entrevista a un senyor que es diu Vicenç Lozano, antic corresponsal al Vaticà de Tv3. L'aportació de Lozano entra en el camp de la conspiranoia i afirma que hi ha una conspiració ultradretana p...

LA PÀTRIA ÉS LA LLENGUA (CATALANA)

Fa molts anys vaig fer una visita a Alemanya i recordo haver vist uns adhesius on es podia llegir "In Deutschland, Deustch". Sembla que hi havia patriotes alemanys que no volien saber res de l'anglès. La qüestió de l'idioma, a Alemanya, és complexa. El nazisme va decidir que els territoris on es parla alemany eren Alemanya i aquest fou l'argument per annexionar-se, més o menys per força, Àustria i parts d'altres països. Catalunya, per fortuna, s'annexiona altres territoris de forma molt més naïf i es limita a imprimir plànols dels països catalans: el seu annexionisme és una postal de colors on no hi pot faltar l'Alguer, aquell poblet de Sardenya que tant els agrada, malgrat que allà coneix el català un 15% de la població. Però una vegada i una altra es repeteix que Catalunya té una llengua pròpia i s'insinua que el veritable bon català parla en català i, no cal dir-ho, escriu en català. Per aquest motiu, personalitats de la política i dels mitjans ...