Ir al contenido principal

UNA LLENGUA PERVERTIDA

Fa anys que escric en castellà en aquest blog. Fou el fruit una decisió pensada, tot i que també el resultat d'una reacció. No obstant això, la meva llengua materna és el català. No tan sols això: el català és la llengua que intento ensenyar cada dia a l'alumnat, des de fa molts anys. La meva professió, allò al qual dedico hores i esforç. A un alumnat d'altres llengües maternes. I els asseguro que no és fàcil ni agraït. I no tan sols això: gairebé tot el que he publicat en paper ho he fet en llengua materna. Seria absurd imaginar que sento odi per l'idioma en què em parlava la mare. No odio el bressol. Si li trobo més o menys plaer a la vida és una altra qüestió, això tampoc no és fàcil en aquest món.

Però tenir el català com a llengua materna no m'identifica més que tenir els cabells negres (ara grisos), els ulls marrons o un lleuger dolor al genoll dret. M'ha tocat així i ho accepto i ho estimo en aquesta mesura. No aniria a una guerra dels que sentim dolor al genoll dret contra el qui senten dolor al colze esquerre, a l'espatlla dreta, a la tercera cervical.

Aquí comencen els meus problemes: el nacionalisme ha creat una vinculació espuria entre la llengua catalana i les essències i les idees patròtiques, sempre excloents. Entre les conseqüències més nocives del "procés" hi ha l'assimilació entre l'elecció d'una llengua per comunicar-se amb els altres i una opció política. Qui s'expressa en català és catalanista, independentista, dels nostres. Qui s'expressa en castellà és dels altres, traidor o botifler i, en darrera instància, un mal català. S'ha engegat un mecanisme pervers contra la ciutadania catalana que s'expressa en castellà, un aparell d'exclusió implacable. Un mecanisme que, en definitiva, destrueix la convivència i nega els valors de la pluralitat, de la tolerància i del respecte que son el darrer bastió abans de la barbàrie promesa que tenim a les portes d'Europa. El nostre bilingüisme de cada dia és, potser, el millor que ofereix la societat catalana. Aquest bilingüisme fluïd i fàcil entre dues llengües germanes o cosines, el pont més meravellós que podem transitar cada dia i que ens fa la vida més fàcil, una mica més amable.

La llengua catalana té serioses dificultats en el món d'avui, i no sembla una bona opció llatinitzar-la tal com es pretén, convertir-la en la llengua de les elits econòmiques i culturals o del poder: és una via equivocada. Cal protegir el català perquè és una llengua minoritària? És clar que sí, de la mateixa manera que cal protegir qualsevol minoria cultural. Però també cal ser respectuosos i conseqüents amb la realitat de la ciutadania catalana: no fos cas que la minoria oprimís la majoria i s'ocasionés un conflicte de mal pronòstic. Fins i tot Tocqueville adverteix d'aquesta possibilitat perversa, fa dos-cents anys.

La llengua catalana necessita una revisió urgent, tant en la seva política educativa i dels mitjans públics com també en la seva adequació normativa. Pompeu Fabra, vist des d'ara, és un problema més que una solució. Fabra ja estava imbuït d'ideologia quan va construir el seu model. I la realitat d'avui és que el locutors de TV3 usen una llengua pobríssima, trista i defectuosa. Ni els polítics més nacionalistes saben parlar el català de Fabra. Llavors ¿a què juguen? ¿Es pretén salvar una llengua davant l'embat de la globalització o es pretén imposar un pensament romàntic i caducat?

No se m'acut cap estratègia pitjor per salvar el català que convertir-lo en una llengua imposada i per tant antipàtica, vehicle d'una ideologia excloent. El mal que li han fet a la llengua de la meva mare els nacionalistes és immesurable. El meu cor no els ho perdona.

 

Comentarios

  1. Aquí comencen els meus problemes: el nacionalisme ha creat una vinculació espuria entre la llengua catalana i les essències i les idees patròtiques, sempre excloents.
    Ja som dos que pensem igual.
    Salut

    ResponderEliminar
  2. Dentro de poco, el problema solucionado, un dispositivo traductor oral, incrustado en boca. Hablas en castellano y de tu boca sale catalán del más puro y académico. Ya no se podrá utilizar el idioma políticamente. Ya existe en aplicación para móvil.
    Saludos.

    ResponderEliminar
  3. Jo parlo i escric en català i en castellà amb tota naturalitat, segons Que publico al bloc en català ho Deixo en castellà, sobretot si és poesia o texts escrits per sud-americans que crec perden molt de la seva essència en traduir-los. I això és elm que el nacionalisme exacerbat no ha entès, en voler imposar si o si la llengua.
    En el meu cas publico quasi el mateix en el bloc de castellà que en el de català, però la gent diàriament s'hi passa i comenta ho fa pel de català, cert es que he incorporat un traductor, però abans ja hi passàven. I és gent de Vigo, Valladolid, Córdoba. Madrid,. Saragossa, o Aruca.
    Per cert, un dilema, que és més correcte escriure Saragossa o Zaragoza?. Ho dic perque com s'exigeix des d'aquí que es digui Girona, Lleida o Catalunya, semblaria més correcte escriure Zaragoza.
    Salut, i cuida l'artrosi que es molt punyetera.

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

DEAR MISTER VANCE

El candidat a vicepresident dels EUA al costat del senyor Trump és un home molt jove, o com a mínim molt jove per a la política nordamericana, ja m'entenen. D.J. Vance s'assembla a un home jove de qualsevol lloc del món occidental, un que podria seure al teu costat al transport públic, o a la taula del costat de la terrassa d'un bar del barri. S'explica d'ell que no va tenir una infantesa de nen ric, que ha viscut circumstàncies complexes, que s'ha guanyat el que té amb l'esforç. La cultura de l'esforç té molta predicació en el món educatiu actual, molt dominat per propostes juganeres. S'aprèn jugant? Segurament que el joc té un paper important en l'aprenentatge, un element que ens iguala a la resta dels mamífers. Però també deu fer falta entendre que alguna cosa ens diferencia de la resta dels animalons peluts. S'aprèn jugant: però no és el mateix jugar a l'escola i arribar a una casa d'un barri elegant on el pare és advocat i la mar

L'HEROI, EL TRAIDOR I EL PERIODISTA

Sobre la qüestió d'herois i traidors potser no s'ha escrit res millor que el conte d'en J.L. Borges que du aquests noms al títol. Algú pot participar d'ambues categories, ja sigui simultàniament o de forma consecutiva. Tot depèn de com es cantin les seves gestes, és allò que ara en diuen "el relat". En el cas de l'ex-presidemt Puigdemont, president d'una regió espanyola, l'home va transcórrer d'heroi a traidor en vuit segons de diferència. Això va passar el dia 10 d'octubre de 2017. Els qui encara el consideren heroi el continuen votant. Els qui el veuen traidor -cada cop més- han deixat de votar-lo. Acabem de saber que el mateix dia li havia encarregat a un subordinat fidel la tasca de buscar-li acolliment a la República de San Marino , aquell país diminut i muntanyós encabit al centre d'Itàlia. El petit president tenia preparada la fuga, tot i que es va saber guardar bé el secret. Als seus ministres els digué: demà aneu als vostres de

QUAN ÉS PROU CATALANA LA SANG?

  Sento el brogit al carrer. I els petards, clàxons, crits de joia. La final d'una competició europea que ha guanyat Espanya em troba mentre llegeixo la crònica d'un assassinat terrible, i em fa l'efecte d'estar vivint en un món estrany i obscur, incomprensible. La tragèdia m'arriba acompanyada d'un esclat d'alegria que circula pels carrers de nit.  L'home, després de matar la seva dona, es refugia en un pis del barri. Finalment, la policia el troba i el deté. Llavors, els veïns surten al carrer i calen foc al domicili on s'havia amagat. Recordo aquest barri, de casetes menudes i els carrers estrets, deixats, abonyegats. Pels pendents costeruts ronden de nit els gats entre les deixalles. Una vegada vaig veure una cabra que corria davant d'un home que em feia senyals perquè li atrapés l'animal. Sovint apareixia un cotxe cremat, aquell esquelet de sutge, el perfum pudent dels plàstics. L'incendi forma part de la vida quotidiana, les nits s&