Ir al contenido principal

UNA LLENGUA MALTRACTADA

La llengua catalana està rodejada d'enemics, diuen els seus defensors apocalíptics. Mai no queda clar si l'enemic principal és el ciutadà català de parla castellana o el català de parla catalana però que cau en el bilingüisme i, finalment, transita fins al castellà per comoditat o per una sèrie de "conceptes mal entesos". Com qui diu, una heretgia, una desviació de la fe. Sembla que la sociolingüística catalana estigui fascinada pel desastre final i projecti una mirada religiosa sobre el fet social. 

Fa molts anys, quan jo estudiava secundària, ja es parlava de la desaparició imminent del català. Em van obligar a llegir "Bilingüisme i diglòssia", llibre del qual no recordo ni tan sols l'autor i que els meus companys castellanoparlants van rebre com un text incomprensible, que els plantejava problemes molt allunyats de les preocupacions d'un adolescent de la perifèria barcelonina (i després va tocar llegir "La plaça del Diamant", novel·la que mai no comprendré -però això és una altra qüestió).

Sempre he trobat moltes paradoxes en la preocupació (sovint obsessiva) per la salut i la supervivència de la llengua. Una d'elles és la despreocupació per la penetració de l'anglès, idioma contra el qual no hi tenen res però que, al capdavall, podria contribuir a l'empobriment accelerat del català. A mi m'han proposat: anem a fer unes birres after work? Tan sols preocupa la llengua castellana, a qui tracten de forastera i d'agressiva. I d'opressora. Atenció a la dada: les penetracions de l'anglès consten com a "anglicismes". Les del castellà, com a "barbarismes". 

També fa molt de temps, quan jo era un jove que pretenia ser escriptor, un escriptor consolidat i madur a qui vaig consultar em va demanar per les meves lectures preferides i jo li vaig citar uns quants autors llatinoamericans, que per llavors em tenien captivat: Borges, Cortázar, Mutis, García Márquez, Vargas Llosa. I llegeixes poesia? va demanar a continuació, visiblement irritat. Sí, li vaig respondre. Llegeixo poetes catalans: Gil de Biedma, Goytisolo, Cirlot. Vaig veure com el seu rostre empal·lidia i era atravessat per emocions tètriques. És clar que jo era conscient del que succeïa, i vaig gaudir amb aquesta tortura menuda a la qual sotmetia un escriptor reconegut. L'escriptor català em va amonestar: has de llegir els clàssics catalans i després els clàssics universals. Els universals eren Melville, Shakespeare, Faulkner i alguns altres. Els has de llegir en anglès per anar bé, va concloure. Ho han entès bé: Cervantes no era a la llista dels clàssics universals. Sempre hi ha hagut la creença que existeix una "literatura catalana" amb una entitat pròpia que no té res a veure (res de res en absolut) amb la literatura espanyola. Paradoxa: els qui creuen que existeix la "literatura catalana" neguen que existeixi la "literatura valenciana" i la "literatura balear" (Ausiàs March forma part de la catalana, així com Llorenç Villalonga o Ramon Llull), i molt menys encara la "literatura asturiana", per exemple. El mite dels països catalans no tan sols s'alimenta dels mapes meteorològics de Tv3, amb aquest disseny que gairebé pot valdre per a Transnístria.

Més paradoxes i més maltractament (de la llengua i de la realitat): els qui pateixen per l'ús estricte i fabrià de la llengua s'arrisquen a sofrir un cobriment de cor. M'explico: en l'ús del català als mitjans audiovisuals hi ha una caiguda vertical de la normativa de Fabra. Els pronoms febles van esvaïnt-se, engolits per un forat negre pendent de descobrir pel satèl·lit "Enxaneta". Les expressions col·loquials "genuïnes" li van al darrere. És molt visible a Tv3, a Catalunya Ràdio i a Rac 1. El locutor Jordi Basté n'és un exemple paradigmàtic. Els polítics nacionalistes usen una llengua excepcionalment pobre, curta de lèxic i molt sovint presa per la metàfora futbolística (serà culpa d'en Basté?). Les construccions sintàctiques del català es van substituint amb lentitud i amb seguretat per les del castellà. Les hores: els dos quarts de tres s'esmunyen i apareixen les dues i mitja fins i tot en ambients acadèmics. Deixo de banda la dicció i la prosòdia i aquestes coses, que ja no cal comentar. He vist, en una pissarra d'una escola catalana, com la mestra escriu "15 de septembre" o bé "adjactius", paraula de significat inadequat -si existís. En el mateix àmbit: és impossible llegir l'acta d'un Claustre del Professorat on no hi hagi faltes d'ortografia greus. Qui va escriure l'acta era votant d'ERC, admirador de Puigdemont, militant de la llengua i amb simpaties per la CUP. La Direcció del centre es comunica amb les famílies per informar-les que la "pressa" de decisions recau en el Consell Escolar.

Festa de final de curs d'un Institut de la perifèria. Títol: danses tradicionals catalanes. L'alumnat, a partir d'un cert nivell, ha preparat les coreografies sobre les cançons "Reguetón lento" o "Limbo". Els prometo que això és així. Em pregunto on era la Plataforma per la Llengua, que els hauria d'haver exigit la sardana -millor que no pas la jota mallorquina. (Com poden veure, he emprat la doble negació -no pas- que es considera la forma més genuïna de negar en català. Jo, que no soc nacionalista).






Comentarios

  1. Salut, Lluis, molta salut.
    Esta semana he estado con Castillo y el Quintana. Uno es el que preside la ACEC, y el otro el de Sopa de Cabra.
    Los dos hablaron entre ellos de la lengua, y los dos, los tres, claro, hemos convenido en que se nace, se crece, se reproduce y se muere...y no pasa nada.
    Todo lo demás, intereses.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. A "Sopa de Cabra" les dijeron varias cosas por haber publicado algún LP en castellano, que creo que no les funcionó muy bien. Mi único reproche al Quintana es haberse subido al carro del "rock català" cuando estaba generosamente subvencionado y haber compuesto una música muy débil, sin trascendencia alguna. Por lo demás, de acuerdo: la vida es mucho más sencilla y mucho más compleja a la vez. Preocuparse por las esencias de un país imaginario parece una aberración, pero es lo que hay.

      Eliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

L'HEROI, EL TRAIDOR I EL PERIODISTA

Sobre la qüestió d'herois i traidors potser no s'ha escrit res millor que el conte d'en J.L. Borges que du aquests noms al títol. Algú pot participar d'ambues categories, ja sigui simultàniament o de forma consecutiva. Tot depèn de com es cantin les seves gestes, és allò que ara en diuen "el relat". En el cas de l'ex-presidemt Puigdemont, president d'una regió espanyola, l'home va transcórrer d'heroi a traidor en vuit segons de diferència. Això va passar el dia 10 d'octubre de 2017. Els qui encara el consideren heroi el continuen votant. Els qui el veuen traidor -cada cop més- han deixat de votar-lo. Acabem de saber que el mateix dia li havia encarregat a un subordinat fidel la tasca de buscar-li acolliment a la República de San Marino , aquell país diminut i muntanyós encabit al centre d'Itàlia. El petit president tenia preparada la fuga, tot i que es va saber guardar bé el secret. Als seus ministres els digué: demà aneu als vostres de

DEAR MISTER VANCE

El candidat a vicepresident dels EUA al costat del senyor Trump és un home molt jove, o com a mínim molt jove per a la política nordamericana, ja m'entenen. D.J. Vance s'assembla a un home jove de qualsevol lloc del món occidental, un que podria seure al teu costat al transport públic, o a la taula del costat de la terrassa d'un bar del barri. S'explica d'ell que no va tenir una infantesa de nen ric, que ha viscut circumstàncies complexes, que s'ha guanyat el que té amb l'esforç. La cultura de l'esforç té molta predicació en el món educatiu actual, molt dominat per propostes juganeres. S'aprèn jugant? Segurament que el joc té un paper important en l'aprenentatge, un element que ens iguala a la resta dels mamífers. Però també deu fer falta entendre que alguna cosa ens diferencia de la resta dels animalons peluts. S'aprèn jugant: però no és el mateix jugar a l'escola i arribar a una casa d'un barri elegant on el pare és advocat i la mar

QUAN ÉS PROU CATALANA LA SANG?

  Sento el brogit al carrer. I els petards, clàxons, crits de joia. La final d'una competició europea que ha guanyat Espanya em troba mentre llegeixo la crònica d'un assassinat terrible, i em fa l'efecte d'estar vivint en un món estrany i obscur, incomprensible. La tragèdia m'arriba acompanyada d'un esclat d'alegria que circula pels carrers de nit.  L'home, després de matar la seva dona, es refugia en un pis del barri. Finalment, la policia el troba i el deté. Llavors, els veïns surten al carrer i calen foc al domicili on s'havia amagat. Recordo aquest barri, de casetes menudes i els carrers estrets, deixats, abonyegats. Pels pendents costeruts ronden de nit els gats entre les deixalles. Una vegada vaig veure una cabra que corria davant d'un home que em feia senyals perquè li atrapés l'animal. Sovint apareixia un cotxe cremat, aquell esquelet de sutge, el perfum pudent dels plàstics. L'incendi forma part de la vida quotidiana, les nits s&