Ir al contenido principal

CATALUNYA SEGONS ÉRIC VUILLARD

Éric Vuillard, escriptor francès que aprofito per recomanar amb totes les meves forces, nega el tòpic segons el qual la història l'escriuen els vencedors. La història l'escriuen els poderosos, corregeix Vuillard en una entrevista amb l'Albert Soler. Els poderosos son els qui tenen els mitjans, econòmics i culturals, que els permeten imposar la seva tesi, la seva veritat. El poderós i el vencedor no sempre coincideixen o, en tot cas, cal estar atent a la dialèctica entre les dues categories.

Posem un exemple: la història ens diu que Catalunya va perdre la guerra de Successió de 1714 i, per tant, el nacionalisme català es presenta com un perdedor des de bon començament. La derrota de 1714 és un dels mites preferits del nacionalisme, que també situa la creació llegendària de la seva bandera en la derrota del Comte Guifré: segons el mite, Guifré estampa els quatre dits tacats de sang tot just abans de morir. No és gens difícil trobar hisoriadors contemporanis, poetes i més poetes que també presenten la Guerra Civil com una guerra contra Catalunya, exhibint una falta de respecte desvergonyida envers totes les evidències documentades.

L'existència de Guifré és històrica, però resulta difícil de creure l'episodi de les quatre barres. I d'altra banda, la documentació de la que es disposa ens presenta un Guifré que signava els documents com a Wifredo o Wifredus, però enlloc com a Guifré. La traducció del nom, un cop més, en remet a l'època en què es va reescriure la història catalana. Que no és altra que l'època del romanticisme del segle XIX, quan es construeixen els mites nacionalistes de la vella Europa.

És en el romanticisme que va assolar l'Europa del segle XIX, i que va culminar amb la Gran Guerra, on es construeixen els relats de les nacions, sempre basats en mites medievals. El monstre va recórrer el continent i va recalar a Catalunya. Una legió de pseudohistoriadors, poetes i literats en general es van conjuminar per reescriure la història. La Guerra de Successió es va imaginar de nou com una guerra d'Espanya contra Catalunya i encara avui aquesta mirada sembla la preponderant, per més que totes les dades objectives desmenteixin el conte romàntic. El Fossar de les Moreres ja s'anomena poc perquè va quedar demostrat pels arqueòlegs que tot era fals, inventat per un dramaturg tan peculiar com Serafí Pitarra, el mateix que, d'altra banda, es burlava del mite de Jaume I amb una sàtira cruel.

Per motius diversos, Europa va prendre altres camins després del romanticisme: els valors il·lustrats i la democràcia es van imposar (no sense traves) als contes i a les llegendes. No obstant això, com a l'aldea gal·la d'Astèrix, a Catalunya el relat romàntic perviu i és reivindicat constantment, sense por al ridícul ni al tedi. Els eslògans del nacionalisme del segle XXI segueixen arrelats al romanticisme del XIX, com si 200 anys no fossin res: la llengua pròpia, el caràcter propi, els drets històrics, la preexistència d'una nació, etc.

El cas de Catalunya reforça la tesi de Vuillard: la història no l'escriuen els vencedors si no els poderosos. Catalunya es presenta com la perdedora de totes les guerres, però el relat nacionalista ha imposat el seu relat. Son els poders polítics i culturals catalans, per tant, el qui han reescrit la història. Per desgràcia, el relat escrit per aquests poderosos no aporta ni felicitat ni benestar a la ciutadania catalana, si no que la manté entotsolada, crispada i enfrontada a sí mateixa, en una mena de guerra civil catalana que no sembla tenir fi i que, a poc a poc, ens va ensorrant en la tristor i ens allunya del progrés. I ens distreu amb un espectacle crepuscular i estèril.

Comentarios

  1. Per desgràcia, el relat escrit per aquests poderosos no aporta ni felicitat ni benestar a la ciutadania catalana....Completamente de acuerdo.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Més aviat ens converteix en un territori ple de malestar injustificat. És el que vaig portar pitjor del procés, estar rodejat de gent amargada.

      podi-.

      Eliminar
  2. Es curioso, en los años cincuenta ,en la España del Nacionalcatolicismo en las escuelas a los niños, nos enseñaban el patriotismo de la Raza. Nos explicaban el significado del escudo del aguilucho, la parte más destacada eran las barras ensangrentadas, aquello nos recordaba las películas de espadachines, que eran las que nos gustaban.
    Saludos.

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

EL COLOR ZANAHORIA DE MIS SUEÑOS

Un señor color zanahoria ha ganado las elecciones en un país lejano que, por ser tan lejano, se parece mucho al mío. El señor zanahoria viene con ganas de lío y parece un tipo rencoroso. Aunque provecto y a la vez pueril, las ganas no le abandonan. Debe de tomar alguna variante de la Viagra para comerciantes filibusteros. El señor zanahoria promete un nuevo desorden mundial, generoso y a raudales, una eyaculación masiva de libertades para los ricos. Y los demás que se jodan. El mundo que promete el señor zanahoria ya no es mi mundo y además me fatiga imaginar lo que se nos viene encima, ya no me quedan fuerzas para resistir. Los pobres han votado al multimillonario, es eso lo que me fastidia y lo que me fatiga. Los pobres han decidido que su monarca sea un ricachón, como en una comedia griega. El señor zanahoria... ¿es una comedia de Aristófanes? me pregunta una vocecita en la madrugada gris, borrasca de levante, soliloquio de nubes. Muros altos, negocios fáciles, sálvese quien pueda y

EL PROCÉS HO VA ESPATLLAR TOT

Escola d'un perifèria molt perifèrica, allà on la ciutat perd el nom i esdevé camp de runes i matoll sense botànica. Siluetes de polígons industrials, el so llunyà dels camions que venen d'Eslovènia i van a Polònia, alguns del quals encara lluen dibuixos metàl·lics de valquíries i amazones nues fets amb un antic aerògraf. No és fàcil descobrir el grup de cases que anomenen "el barri", en un pedent geperut més enllà de les naus industrials. És un grup de blocs de tres o quatre plantes, construït de pressa i corrents a finals dels setanta, tot i que les darreres construccions no tenen més de vint anys, aquells anys en què la construcció era l'esport nacional i havia consens: qualsevol pot fer-se ric si compra i després lloga, si compra i després ven. A l'escola que hi ha al capdavall del barri no hi ha més de cent alumnes, però s'hi compten més de trenta nacionalitats. Divideixo els alumnes en grups de quatre per fer una activitat de llengua catalana i me n&

EL DESIG DE SER VASSALLS

Al meu poble hi ha festa major i tendeixo a recloure'm a casa, a l'espera que passi, com el poruc s'aixopluga durant la tempesta. Malgrat tot  he de sortir a comprar al súper i per tant em topo colles de diables, de trabucaires, de castellers. Mai no he entès la cosa dels castells i menys encara després de saber que una nena enxaneta ha estat uns quants dies a l'hospital per una caiguda esgarrifosa. Em temo que ser enxaneta deu ser el càstig que s'imposa a la canalla que es porta malament a casa o que treu males notes a l'escola. Diables i trabucaires es vesteixen amb robes d'abans de la Il·lustració i així reivindiquen aquell passat feudal que tant agrada per aquestes terres nostàlgiques, quan érem vassalls del senyor comte o del bisbe d'Urgell. És el desig de ser vassall, que es fa incomprensible al segle XXI però que es manifesta cada any. Aquest estiu, al poble de Talamanca, han reeditat la performance lamentable que reviu la batalla, i hom es disfre