Ir al contenido principal

CATALUNYA SEGONS ÉRIC VUILLARD

Éric Vuillard, escriptor francès que aprofito per recomanar amb totes les meves forces, nega el tòpic segons el qual la història l'escriuen els vencedors. La història l'escriuen els poderosos, corregeix Vuillard en una entrevista amb l'Albert Soler. Els poderosos son els qui tenen els mitjans, econòmics i culturals, que els permeten imposar la seva tesi, la seva veritat. El poderós i el vencedor no sempre coincideixen o, en tot cas, cal estar atent a la dialèctica entre les dues categories.

Posem un exemple: la història ens diu que Catalunya va perdre la guerra de Successió de 1714 i, per tant, el nacionalisme català es presenta com un perdedor des de bon començament. La derrota de 1714 és un dels mites preferits del nacionalisme, que també situa la creació llegendària de la seva bandera en la derrota del Comte Guifré: segons el mite, Guifré estampa els quatre dits tacats de sang tot just abans de morir. No és gens difícil trobar hisoriadors contemporanis, poetes i més poetes que també presenten la Guerra Civil com una guerra contra Catalunya, exhibint una falta de respecte desvergonyida envers totes les evidències documentades.

L'existència de Guifré és històrica, però resulta difícil de creure l'episodi de les quatre barres. I d'altra banda, la documentació de la que es disposa ens presenta un Guifré que signava els documents com a Wifredo o Wifredus, però enlloc com a Guifré. La traducció del nom, un cop més, en remet a l'època en què es va reescriure la història catalana. Que no és altra que l'època del romanticisme del segle XIX, quan es construeixen els mites nacionalistes de la vella Europa.

És en el romanticisme que va assolar l'Europa del segle XIX, i que va culminar amb la Gran Guerra, on es construeixen els relats de les nacions, sempre basats en mites medievals. El monstre va recórrer el continent i va recalar a Catalunya. Una legió de pseudohistoriadors, poetes i literats en general es van conjuminar per reescriure la història. La Guerra de Successió es va imaginar de nou com una guerra d'Espanya contra Catalunya i encara avui aquesta mirada sembla la preponderant, per més que totes les dades objectives desmenteixin el conte romàntic. El Fossar de les Moreres ja s'anomena poc perquè va quedar demostrat pels arqueòlegs que tot era fals, inventat per un dramaturg tan peculiar com Serafí Pitarra, el mateix que, d'altra banda, es burlava del mite de Jaume I amb una sàtira cruel.

Per motius diversos, Europa va prendre altres camins després del romanticisme: els valors il·lustrats i la democràcia es van imposar (no sense traves) als contes i a les llegendes. No obstant això, com a l'aldea gal·la d'Astèrix, a Catalunya el relat romàntic perviu i és reivindicat constantment, sense por al ridícul ni al tedi. Els eslògans del nacionalisme del segle XXI segueixen arrelats al romanticisme del XIX, com si 200 anys no fossin res: la llengua pròpia, el caràcter propi, els drets històrics, la preexistència d'una nació, etc.

El cas de Catalunya reforça la tesi de Vuillard: la història no l'escriuen els vencedors si no els poderosos. Catalunya es presenta com la perdedora de totes les guerres, però el relat nacionalista ha imposat el seu relat. Son els poders polítics i culturals catalans, per tant, el qui han reescrit la història. Per desgràcia, el relat escrit per aquests poderosos no aporta ni felicitat ni benestar a la ciutadania catalana, si no que la manté entotsolada, crispada i enfrontada a sí mateixa, en una mena de guerra civil catalana que no sembla tenir fi i que, a poc a poc, ens va ensorrant en la tristor i ens allunya del progrés. I ens distreu amb un espectacle crepuscular i estèril.

Comentarios

  1. Per desgràcia, el relat escrit per aquests poderosos no aporta ni felicitat ni benestar a la ciutadania catalana....Completamente de acuerdo.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Més aviat ens converteix en un territori ple de malestar injustificat. És el que vaig portar pitjor del procés, estar rodejat de gent amargada.

      podi-.

      Eliminar
  2. Es curioso, en los años cincuenta ,en la España del Nacionalcatolicismo en las escuelas a los niños, nos enseñaban el patriotismo de la Raza. Nos explicaban el significado del escudo del aguilucho, la parte más destacada eran las barras ensangrentadas, aquello nos recordaba las películas de espadachines, que eran las que nos gustaban.
    Saludos.

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

DEAR MISTER VANCE

El candidat a vicepresident dels EUA al costat del senyor Trump és un home molt jove, o com a mínim molt jove per a la política nordamericana, ja m'entenen. D.J. Vance s'assembla a un home jove de qualsevol lloc del món occidental, un que podria seure al teu costat al transport públic, o a la taula del costat de la terrassa d'un bar del barri. S'explica d'ell que no va tenir una infantesa de nen ric, que ha viscut circumstàncies complexes, que s'ha guanyat el que té amb l'esforç. La cultura de l'esforç té molta predicació en el món educatiu actual, molt dominat per propostes juganeres. S'aprèn jugant? Segurament que el joc té un paper important en l'aprenentatge, un element que ens iguala a la resta dels mamífers. Però també deu fer falta entendre que alguna cosa ens diferencia de la resta dels animalons peluts. S'aprèn jugant: però no és el mateix jugar a l'escola i arribar a una casa d'un barri elegant on el pare és advocat i la mar

L'HEROI, EL TRAIDOR I EL PERIODISTA

Sobre la qüestió d'herois i traidors potser no s'ha escrit res millor que el conte d'en J.L. Borges que du aquests noms al títol. Algú pot participar d'ambues categories, ja sigui simultàniament o de forma consecutiva. Tot depèn de com es cantin les seves gestes, és allò que ara en diuen "el relat". En el cas de l'ex-presidemt Puigdemont, president d'una regió espanyola, l'home va transcórrer d'heroi a traidor en vuit segons de diferència. Això va passar el dia 10 d'octubre de 2017. Els qui encara el consideren heroi el continuen votant. Els qui el veuen traidor -cada cop més- han deixat de votar-lo. Acabem de saber que el mateix dia li havia encarregat a un subordinat fidel la tasca de buscar-li acolliment a la República de San Marino , aquell país diminut i muntanyós encabit al centre d'Itàlia. El petit president tenia preparada la fuga, tot i que es va saber guardar bé el secret. Als seus ministres els digué: demà aneu als vostres de

QUAN ÉS PROU CATALANA LA SANG?

  Sento el brogit al carrer. I els petards, clàxons, crits de joia. La final d'una competició europea que ha guanyat Espanya em troba mentre llegeixo la crònica d'un assassinat terrible, i em fa l'efecte d'estar vivint en un món estrany i obscur, incomprensible. La tragèdia m'arriba acompanyada d'un esclat d'alegria que circula pels carrers de nit.  L'home, després de matar la seva dona, es refugia en un pis del barri. Finalment, la policia el troba i el deté. Llavors, els veïns surten al carrer i calen foc al domicili on s'havia amagat. Recordo aquest barri, de casetes menudes i els carrers estrets, deixats, abonyegats. Pels pendents costeruts ronden de nit els gats entre les deixalles. Una vegada vaig veure una cabra que corria davant d'un home que em feia senyals perquè li atrapés l'animal. Sovint apareixia un cotxe cremat, aquell esquelet de sutge, el perfum pudent dels plàstics. L'incendi forma part de la vida quotidiana, les nits s&