Ir al contenido principal

EL HORROR, DICE, EL HORROR


"El horror, el horror". Esta es la frase final de "El corazón de las tinieblas", una de las mejores novelas de todos los tiempos y publicada en el último año del siglo XIX, y luego versionada mil veces y adaptada para el cine otras tantas.

En esta novela breve, Joseph Conrad no solo da una lección magistral de narrativa: también cuestiona la cultura, la civilización y la moral (la doble moral) de occidente. Ese corazón de las tinieblas, al final del relato, parece ser la Europa colonizadora y esclavista más que la profundidad selvática del Congo.

En esto he pensado hoy, viendo fotos al azar de gente que se presenta en las redes sociales: personas con fondos de ciudades que parecen todas la misma, como si el planeta estuviera cubierto por una capa urbanizada idéntica en todas partes, con esos bloques que podrían ser nichos de un cementerio global, uniforme como el dibujo de una colonia de bacterias en una placa de Petri.

Hay algo enfermizo en esa pulsión urbanizadora, pero también hay algo maligno en la contienda entre campo y ciudad, en esos tractores invadiendo ciudades como en un asedio de bárbaros contra la metrópolis del imperio. La eterna disputa entre civilización y barbarie, que tiene muchas lecturas a lo largo de la historia, también incluye el deseo de un imperio decadente por ser invadido y saqueado, como lo escribió Kavafis. O Coetzee, con esa espera tediosa del vigilante que asiste a la corrupción del viejo sistema mientras otea el horizonte esperando ver la polvareda del ejército invasor -que no llega nunca.

En nuestros días hay algo que augura el final del imperio, algo que revolotea, como las moscas en verano y las golondrinas en mayo. Algunos preveen el fin del capitalismo, ese sistema que solo crea desigualdad y dolor, y otros desean el fin de todo, el cometa sacrificial y depurativo que borrará el horror de una vez para siempre y que se llevará las cantatas de Bach pero también todas las atrocidades cometidas por la especie más despiadada. No colonizaremos Marte, mal que le sepa a Elon Musk: nuestro horror se quedará en la Tierra.

La especie que, a veces, escribía sobre la piedad en sus horas oscuras. La especie que escribía filosofía por la noche y durante el día estudiaba, con deleite, Administración de Empresas para sacar el máximo beneficio de una tierra extenuada. La especie que expoliaba la tierra y explotaba a sus semejantes mientras lanzaba sus migajas caritativas hacia abajo, hacia las bocas hambrientas, mientras les exigía contratos de  corresponsabilidad. Ningún atisbo de fraternidad, adiós a la igualdad. Y la libertad para los poderosos de cada región, de cada terruño, de cada nación histórica. El horror. 



 

Comentarios

  1. Yo creo que si, que colonizaremos Marte, la luna y todo lo que se ponga a tiro.
    Y que todo lo fastidiarnos.
    Somos así

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

DEAR MISTER VANCE

El candidat a vicepresident dels EUA al costat del senyor Trump és un home molt jove, o com a mínim molt jove per a la política nordamericana, ja m'entenen. D.J. Vance s'assembla a un home jove de qualsevol lloc del món occidental, un que podria seure al teu costat al transport públic, o a la taula del costat de la terrassa d'un bar del barri. S'explica d'ell que no va tenir una infantesa de nen ric, que ha viscut circumstàncies complexes, que s'ha guanyat el que té amb l'esforç. La cultura de l'esforç té molta predicació en el món educatiu actual, molt dominat per propostes juganeres. S'aprèn jugant? Segurament que el joc té un paper important en l'aprenentatge, un element que ens iguala a la resta dels mamífers. Però també deu fer falta entendre que alguna cosa ens diferencia de la resta dels animalons peluts. S'aprèn jugant: però no és el mateix jugar a l'escola i arribar a una casa d'un barri elegant on el pare és advocat i la mar

L'HEROI, EL TRAIDOR I EL PERIODISTA

Sobre la qüestió d'herois i traidors potser no s'ha escrit res millor que el conte d'en J.L. Borges que du aquests noms al títol. Algú pot participar d'ambues categories, ja sigui simultàniament o de forma consecutiva. Tot depèn de com es cantin les seves gestes, és allò que ara en diuen "el relat". En el cas de l'ex-presidemt Puigdemont, president d'una regió espanyola, l'home va transcórrer d'heroi a traidor en vuit segons de diferència. Això va passar el dia 10 d'octubre de 2017. Els qui encara el consideren heroi el continuen votant. Els qui el veuen traidor -cada cop més- han deixat de votar-lo. Acabem de saber que el mateix dia li havia encarregat a un subordinat fidel la tasca de buscar-li acolliment a la República de San Marino , aquell país diminut i muntanyós encabit al centre d'Itàlia. El petit president tenia preparada la fuga, tot i que es va saber guardar bé el secret. Als seus ministres els digué: demà aneu als vostres de

QUAN ÉS PROU CATALANA LA SANG?

  Sento el brogit al carrer. I els petards, clàxons, crits de joia. La final d'una competició europea que ha guanyat Espanya em troba mentre llegeixo la crònica d'un assassinat terrible, i em fa l'efecte d'estar vivint en un món estrany i obscur, incomprensible. La tragèdia m'arriba acompanyada d'un esclat d'alegria que circula pels carrers de nit.  L'home, després de matar la seva dona, es refugia en un pis del barri. Finalment, la policia el troba i el deté. Llavors, els veïns surten al carrer i calen foc al domicili on s'havia amagat. Recordo aquest barri, de casetes menudes i els carrers estrets, deixats, abonyegats. Pels pendents costeruts ronden de nit els gats entre les deixalles. Una vegada vaig veure una cabra que corria davant d'un home que em feia senyals perquè li atrapés l'animal. Sovint apareixia un cotxe cremat, aquell esquelet de sutge, el perfum pudent dels plàstics. L'incendi forma part de la vida quotidiana, les nits s&