Ir al contenido principal

L'HUMORISTA PUTAESPANYISTA


Sí que deu tenir límits l'humor: per dalt, els límits que l'enginy i la intel·ligència de l'humorista imposen. Per baix, tan sols es tracta de veure fins on d'avall es pot caure. Tenint en compte que cap avall no deu haver-hi límits, l'humorista es pot deixar anar pel pendent de la vulgaritat, l'insult més groller o la cacofonia fàcil. Com que fer riure és més difícil que fer plorar, l'humorista pot talentós té el recurs de buscar un humor facilot, pel broc gros, de riallada bruta i esdentegada. Humor de barra de bar a les hores petites. Hi ha un humor que apel·la la intel·ligència i la sensibilitat. I un altre que crida les vísceres.

Als nens i a les nenes els fan riure els acudits sobre pets i llufes i caques, i a l'infant que roman dintre nostre sempre el faran riure aquestes bromes escatològiques. De la mateixa manera, al preadolescent li fa molta gràcia que algunes paraules apareguin a l'acudit: especialment penis, vulva, puta i etc. El preadolescent comença a entrar al món adult, i riure d'aquestes parauletes abans prohibides el fa sentir bé perquè li confirma que ja s'ha fet gran i ja entén els codis dels adults.

Als mitjans de comunicació sempre hi ha hagut l'espai reservat a l'humor. Un diari tan seriós i solemne com La Vanguàrdia té l'espai per a l'humor. La premsa humorística i satírica ha tingut grans moments, publicacions històriques que continuen sent de referència. La premsa satírica, però, respòn a un marc conceptual de crítica al poder, és un crit de rebel·lia que s'arrisca i que pretén molestar el poderós, buscar-li les pessigolles, ridiculitzar-lo a la plaça major. La premsa satírica ha estat, històricament, una aposta perillosa: algunes publicacions eren censurades, prohibides, processades o fins i tot víctimes de la violència del poder.

A Catalunya Ràdio i a Tv3, però, les coses funcionen d'una altra manera. Als canals de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) hi campen uns humoristes sufragats amb generositat pel poder i pels cabals públics. El seu lema és simple: es tracta de cridar "Puta Espanya" al principi, durant o al final de la intervenció. Tan fàcil com grotesc. I algú deu riure i algú, també, protegeix un humor que es fonamenta en un nacionalisme infantilitzat, de traç gruixut, de taverna.

"Puta Espanya" que a vegades es transforma en "Puta nit i bona Espanya", o en combinacions similars: un alt nivell conceptual, tal com es pot comprendre, humor assequible a les sensibilitats més bàsiques. Aquests humoristes els estem mantenint amb els diners públics i qui sap si, tal vegada, amb alguna pessigada als Fons Next Generation, perquè pitjor coses hem vist. Si no vaig errat, els principals autors de tan selecta aportació a la cultura universal responen als noms de Peyu i de Jair Domínguez. En Peyu es veu que es diu Lluís Jutglar i tal vegada, de petit, va pensar que tenia alguna cosa de joglar, de poeta del poble. Va escollir el camí del putaespanyisme, un gènere poètic que mereix les atencions de les autoritats catalanes i que li permeten anar fent. Del Jair Domínguez en sabem que fa molts anys que corre per la Tv3.

Ningú no gosa posar-li límits a l'humorista puetaespanyista: no fos cas que em diguin que atempto contra la llibertat d'expressió, que no tinc sentit de l'humor o que no tolero la discrepància política. I per això la CCMA sufraga amb la generositat habitual en Peyu i en Jair sense qüestionar el seu gust escàs, la seva misèria intel·lectual.

Però ¿de veritat fa riure repetir el sintagma "puta Espanya" cada dia? ¿A qui fa riure l'estirabot infantil i groller? Un mitjà públic ¿ha de mantenir el putaespanyisme? No ho sabem. Però sí sabem què passaria si un altra mitjà públic, como ara Telemadrid, emetés diràriament un espai d'humor que comença amb un "Puta Cataluña" o un "Putas noches y buenas Cataluñas", que seria la versió culta i enginyosa. I què passaria si algun canal diés "Puta nit i bona Europa"? El nacionalisme és una dissonància cognitiva, com veure la palla a l'ull de l'altre i sentir-se'n satisfet.

Els tristos anys del procés ens han llegat un nacionalisme residual però rabiüt, maleducat i al nivell de la sola de la sabata. Se suposa que cada cop que dius "Puta Espanya" algú riu de l'ocurrència reiterada perquè algú sap que Catalunya és superior a Espanya i que, per tant, és apropiat dedicar-li un insult tan groller, masclista i brutal com aquest. I no cal pensar en els catalans que ens sentim espanyols perquè sabem que som espanyols -per sort!-, per als quals Espanya és l'estat que ens permet ser ciutadans de la Unió Europea i copartíceps dels valors il·lustrats que (de moment) encara son el sentit de la unió.

El qui riu del crit troglodític del "Putaespanya" deu ser el mateix que pensa que catalans i espanyols som distingibles, el qui creu que els catalans som descendents d'un simi diferent, més llest i més guapo i, sobretot, molt més democràtic. El qui riu del crit primitiu i testosterònic del "putaespanya" deu riure des de la seva butaca superior, convençut de la sort del seu destí que l'ha fet néixer aquí i no allà i que, per això, té dret a insultar el qui ha nascut allà i no aquí.

L'humorista que crida "putaespanya" possiblement només menysprea la seva pròpia manca de talent, transmutada en un sentiment de superioritat absurd i fa de la seva misèria intel·lectual una exhibició d'impotència que deu resultar graciosa als ulls d'un patriotisme mesquí i miop. 

Tot això no tindria cap interès si no fos que els humoristes "putaespanyistes" perceben salaris procedents dels fons públics tal com els metges, les infermeres o les mestres que traballen pel bé comú i pel benestar de la majoria. Tot això no tindria cap interès si no fos que el govern de Catalunya, que és qui els valida d'alguna manera i els paga de manera fefaent, no es definís com in govern de "tothom" i per a "tothom", ja siguin nacionalistes d'una nació o d'una altra o fins i tot dels qui sentim que les pàtries no ens incumbeixen. 


Comentarios

  1. A mi me suena igual que en andaluz, joputa. También el put# delante de todo :puto trabajo. Una más putaespaña, para cualquier cosa, perderá su interés inicial
    Saludos

    ResponderEliminar
  2. És el agafador fàcil per continuar cobrant la mesnada. No només els anomenats humoristes, sinó també aporten el seu gra de sorra els/les escriptors. Em ve a la memòria l'Empar Moliner de la mà de Pilar Rahola, que tan bon punt poden tiren merda sobre tot el que representi el nom d'Espanya, menys els bous d'Amposta i el dels San Fermins, que aquests són tradició.
    salut

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

THE BEST IS YET TO COME

The best is yet to come. Lo mejor está por venir. Lo dice un hombre de 80 años, de modo que no debe hablar sobre él, ya que en este caso el pobre no sabe lo que se dice. La frase suena a tópico populista o quizás a amenaza para los que no sean de su palo. Me deja perplejo esa soberbia en alguien que, tan mayor, debería haber aprendido algo. Estoy hablando del señor Trump, por supuesto, y ese tema ya es aburrido. Este pobre hombre solo es un reflejo deformado, un reflejo espérpentico de nuestro tiempo y sus ideas. Veni, vidi, perdidi. Este podría ser el resumen, escueto y en latín, de cualquier historia personal, o incluso un buen epitafio. Para epitafio, me gusta el epitafio del hipocondríaco: "Te lo dije". Hay quien vive 80 y 90 años con su hipocondría, aunque al final, más bien tarde, su manía le da la razón y la profecía se sumple. Vivir con hipocondría hasta los 90 es algo así como una larguísima derrota, una maldición tan eficaz como lenta. Quizás sea por eso que cualqui...

DEL AMOR A LOS NIÑOS (SI SON RICOS)

Aún siendo España un país cálido y mediterráneo, esos calores extremos no nos sientan nada bien. Y prepárense, porque cada año nos amenazan con que este será el verano más fresquito de los que vendrán. Los calores sacan a la gente de quicio, y el sujeto mediterráneo también es sanguíneo y de poca paciencia. Así que quizás nos acercamos a un país más crispado. El bloque de pisos en donde vivo linda con el patio de una escuela, y es uno de esos patios que el Ayuntamiento decidió abrir al barrio para que los niños accedan a él y jueguen en una zona protegida, con monitores y cierta seguridad. Sin embargo, pronto surgieron los problemas. Hubo una reunión de vecinos y decidieron redactar una queja al consistorio, para pedirle que cierren este patio y que abran otro, si lo quieren, pero en otro lugar. No en mi patio, dicen los vecinos. Es algo que ya se había visto, un cierto patrón de conducta. Todo el mundo está a favor de la energía fotovoltaica, pero nadie quiere placas fotovoltaicas al ...

EN VENEZUELA HAY NIÑOS QUE QUIEREN VIVIR

En Venezuela hay niños que han resistido decenas de horas bajo los escombros, decenas y decenas de horas luchando sin desfallecer por seguir vivos y con la esperanza de salir de ese sepulcro en el que pretendió enterrarles un terremoto. Son imágenes escalofriantes y a la vez muy poderosas, que nos hablan del impulso vital y de la energía que la vida desarrolla para seguir ahí. El deseo de seguir vivo emociona y conmueve, ya que nos remite al impulso vital de cualquier animalito, de cualquier planta para resistir, florecer, permanecer. Este planeta es el único planeta con vida en todo el universo conocido. Por lo visto, el planeta ha resistido varios cataclismos y extinciones masivas de los seres vivos. En el mismo día en el que por la mañana veo en las noticias las imágenes de esos niños rescatados después de varios días entre las ruinas de lo que fue su casa, en la oscuridad, sin agua y sin comida, me hablan del suicidio infantil y juvenil en España. Me lo cuenta alguien que, por su t...