Abans de saber què ens convé als catalans caldria decidir si existim, és a dir, si es pot parlar d'un grup homogeni amb uns mateixos interessos, una sola cultura i qui sap si una unitat de destí en l'universal. Em fixo en la facilitat de molts polítics, generalment de la dreta nacionalista, per parlar en nom del poble català quan van a negociar (o a fer xantatge) al govern d'Espanya. És un tema molt vell: existeix una idiosincràcia catalana? És a dir: hi ha un fet diferencial català? (O espanyol, o eivissenc, o dels ciutadans de La Gomera?). Durant els anys del procés ens vam haver d'habituar a sentir parlar del "poble de Catalunya", expressió que sembla predemocràtica i rància, a no ser que ens referim a Sant Feliu de Boixalleu, que sí que és un poble català i, concretament, de la comarca (catalana) de La Selva. Em resultava molt difícil comprendre la fixació en parlar de "el poble", quan hauria de ser habitual parlar de ciutadania, que és l'úni...
Este es el diario de un catalán no nacionalista, lo que podríamos llamar, siguiendo a Habermas, un patriota constitucional, partidario de la igualdad en la diferencia.