Ir al contenido principal

VILAWEB TAMBÉ PARLA DEL PAPA

El respectable públic està sofrint un publireportatge catòlic massiu i inacabable. Cal reconèixer que l'església de Roma té la mà trencada en litúrgies que alhora son espectacles, amb un poder hipnòtic que resulta fascinant. Però tal vegada era innecessari dedicar 24 hores al dia durant diversos dies en informatius sobre el funeral al Vaticà, més encara si tenim en compte que la Constitució es declara aconfessional i que la ciutadania espanyola no es deleix per anar a missa.

Durant aquests dies, les editorials d'un dels digitals independentistes més combatiu, l'inefable Vilaweb, ha preferit demanar la dimissió de Salvador Illa per cometre el pecat d'espanyolitzar Catalunya (sic), però el mitjà ha tingut algun moment per parlar de Roma i els seus cardenals. I ho ha fet amb una entrevista a un senyor que es diu Vicenç Lozano, antic corresponsal al Vaticà de Tv3. L'aportació de Lozano entra en el camp de la conspiranoia i afirma que hi ha una conspiració ultradretana per manipular el conclau on s'escollirà el nou Papa. Vilaweb és fidel a la seva tradició, una versió catalana i nostrada del "Horizonte" de l'Iker Jiménez. 

Mai no he acabat d'entendre el concepte de periodisme que hi ha al cap del seu director, Vicenç Partal, un senyor valencià nascut a Bétera que va treballar a Televisió Espanyola abans de convertir-se a l'independentisme català més irredempt: durant anys ha afirmat que Catalunya era independent des de l'octubre de 2017 i que si algú ho dubta és perquè té un problema amb la percepció de la realitat. Tal com ho veuen: periodisme del bo en estat pur. El mateix periodista va afirmar, a l'agost de 2024, que Carles Puigdemont havia fet l'acte de desobediència civil més important de la història quan, en realitat, el senyor de Waterloo tan sols va emular Houdini i va perpetrar un nou sainet ridícul la irrellevància del qual dóna la mesura justa de la seva estupidesa i de la seva covardia. 

Vilaweb és un artefacte mediàtic que no pretén millorar la vida a Catalunya ni pretén aportar res al periodisme: es limita a catalitzar el conflicte, ampliar-lo i treure'n benefici.

Per aquests dies he pogut llegir un treball periodístic exemplar a càrrec d'Andrew Marantz, redactor de The New Yorker: "Antisocial. La extrema derecha y la libertad de expresión en internet" (Capitán Swing, 2021) que potser s'hauria de llegir la colla de Vilaweb si mai volen fer una reflexió sobre l'ofici del periodista. Marantz anomena -parlant dels canals digitals ultradretans als EUA- allò que defineix les editorials de Partal: la retòrica sobre l'estat profund i unes opinions políticament retrògrades, moralment deplorables i flagrantment enganyoses: un discurs antidemocràtic, que busca allò que crispa i que divideix una societat, a la recerca d'encendre els ànims i, segurament, els contenidors d'escombraries.

La darrera obsessió del senyor Partal és obligar Salvador Illa a dimitir per ser un mal català i per bilingüe, i creu que cal fer-lo dimitir amb manifestacions contínues als carrers. Partal equipara Carlos Mazón amb Salvador Illa sense cap mena de vergonya: creu que tots dos s'han de tractar de la mateixa manera. Partal vol encendre el foc sense tenir cap proposta sobre la societat que caldrà construir damunt de les cendres. Incapaç de comprendre el sentit de la democràcia i dels acords entre diferents i diversos, tan sols persegueix el conflicte amb arguments propis d'un il·luminat, nostàlgic dels dies nefastos i de la lamentable "batalla d'Urquinaona" que encara l'obnubila.

Els responsables dels mitjans digitals, emparats sempre en el dret a la llibertat d'expressió (i sempre obsedits en la llibertat com la senyora Díaz Ayuso), exerceixen una tasca profunda en el socavament dels valors democràtics alhora que venen el seu merchandising indepe: samarretes, penjolls, llibretes i banderes negres amb la creu de Sant Andreu -ara no hi son, però havia venut xancletes per anar a la platja amb la bandera estelada.

Suposo que cap agència de notícies respectable contractaria Partal i per això s'ha conjuminat el seu mitjà, mentre també ofereix els seus podcasts i el seu canal de Youtube, tot amb l'aparença d'una radicalitat quasi llibertària, flirtejant amb una clandestinitat heroica i inventada: Vilaweb va rebre ajudes públiques de la Generalitat de Catalunya per valor de 99.816,27 euros l'any 2024, tal com explica la Secretaria de Mitjans de Comunicació i Difusió, encara que s'entesti a proclamar que viu de les subscripcions. La veritat no és el plat fort de Vilaweb: ni Catalunya és una república independent ni el mitjà sobreviu a dures penes gràcies als subscriptors. 

Comentarios

  1. Siempre nos quedará el obispo de Solsona, el Xaviel Novell, aunque claro, tendría que dar la misa con sus gemelas a pie de sacristía.
    Salut

    ResponderEliminar
  2. Sorprende desde luego,cada vez que muere un Papa,las horas de información que se le dedica de información. Igual las 200 000 personas de la misa funeral.No te digo nada de la cantidad de mandatarios que asisten.Me ha sorprendido,que al acabar la misa,cuando el oficiante,dice la frase:"podéis daros la paz".Muchos,de ideas diferentes,enfrentados se han dado la mano,se han abrazado,por ejemplo Trump con Macron.El mundo tiene deseos de paz.Ante eso lo que diga ese personaje,tan local,no tiene la menor importancia,afortunadamente. Si es feliz,sintiéndose independiente, muy bien.

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

VISCA LA NOSTRA TRIBU PURA I CATALANA! (UNA RESPOSTA A L'ANDREU BARNILS DE VILAWEB)

La situació lamentable de l'educació pública (pels seus resultats tan baixos i pel malestar de docents i de famílies) porta alguns periodistes, pensadors i divulgadors a repensar l'escola catalana. En Gregorio Luri, al qui sempre recordo atent i agut en les seves crítiques i les seves propostes, qüestiona els models educatius des de la mirada del pedagog que analitza els canvis didàctics, les atzagaiades, les ocurrències que sovint ens cauen al damunt (l'educació emocional, Innovamat, i un etc molt llarg).  Però també hi ha qui, molt lluny de les reflexions pedagògiques dels pensadors com Luri, proposa altres solucions des d'una perspectiva més tribal, més essencialista. Fa pocs dies, un periodista de "Vilaweb", impasible el ademán , va fer una proposta que es veia venir: es tracta de crear dues línies paral·leles d'escola pública (tal com es fa al País Basc). Una línia d'escola en català, monolingüe, i una altra línea d'escola en castellà. I que c...

LA BRIGADA INFANTIL DE LA ULTRADERECHA

Las madres y los padres de mis alumnos son personas de entre 30 y 40 años, de modo que todos ellos (en especial los autóctonos) pasaron por la educación democrática, en la que se les educó en valores cívicos, en gestión de las emociones, en ciudadanía, en la importancia de la participación. Pero es evidente que este "background" contiene algunos errores o no es apreciable. Las madres y los padres suelen ser reivindicativos, pero solo para reivindicar los derechos de sus hijos e hijas y para cuestionar el trabajo de los docentes. Cabe concretar algo relevante: la mayoría de las familias inmigrantes suelen ser más empáticas y colaboradoras que las autóctonas. Suelen mostrar un mayor respeto por las instituciones como la escuela. Hasta cierto punto no me parece mal que la gente sea crítica: debemos ser analíticos y protestar cuando es necesario. Pero... Pero... tengo varios alumnos en la clase que han suspendido todas las evaluaciones hasta el día de hoy, todos los exámenes y, s...

LOS VÍNCULOS DÉBILES (A NOELIA CASTILLO)

Los sociólogos y los psicólogos hablan de la importancia de los vínculos débiles: aquéllas personas con quienes tenemos una relación que no es de una gran amistad ni de amor ni de parentesco. Conocidos, vecinos, compañeros de trabajo. Estas relaciones, a pesar de su debilidad, nos permiten funcionar en el día a día, resolver pequeños asuntos y llevar una buena vida. A veces me pregunto si mis alumnos y alumnas forman parte de estas relaciones débiles y tiendo a creer que así es: afectan a mi vida cotidiana durante varias horas al día, hay multitud de interacciones más o menos funcionales por ambas partes y, sin embargo, el vínculo es débil en el sentido de que, en cuánto yo deje de ser su profesor, a final de curso, el vínculo se desvanecerá. Lo opuesto a los vínculos débiles son los poderosos, los familiares, de los que no podemos desprendernos si no es mediante un acto abrupto y más o menos violento pero que, aún así, siempre siguen ahí. Estoy pensando en el caso de Noelia Castillo, ...