Ir al contenido principal

DE FORA VINGUEREN I DE CASA ENS TRAGUEREN


El mal sempre ve de fora: el fill es va casar amb una noia del poble del costat i des de llavors tota va anar malament. Les bruixes son de la comarca veïna. Els virus venen de la Xina, les tradicions dolentes son americanes, les males amistats van dur el meu fill a la perdició. Les nostres arrels es perden.

Ho explica l'artista Frederic Perers: la llengua catalana es va perdre pel contagi del castellà i els castellanismes la van malmetre. El somni de la puresa es va trencar i en Frederic es dedica a caçar castellanismes com el doctor Van Helsing caça vampirs amb la seva estaca pura, símbol fàl·lic i punxegut que ens deslliura del mal. 

La llengua catalana té mala peça al teler, i s'empitjora quan adopta el to censor i suspicaç que promouen artistes com el senyor Perers, entotsolats a la recerca del mal en segles antics, il·luminats per un foc pàl·lidque els desvetlla a la nit. Ho tenim malament i això ningú no ho dubta: la meva llengua materna ha estat víctima dels segles i de la miopia dels legisladors lingüístics catalans, obsedits en fer del català un idioma antipàtic, ple de tics repressius. No ens va ajudar gaire l'integrisme de Fabra, home fascinat per l'estètica nacionalista alemanya, i encara menys ens van ajudar els seus deixebles, i els insuportables quadernets d'en Ruaix que pretenien fer de la gramàtica catalana un garbuix inintel·ligible de normes i contranormes més enravessades que la física quàntica.

La vida és el contagi i la consanguinitat és la decadència. Fins i tot els cadàvers son contaminats pels insectes, que retornen la matèria morta a la vida per seguir existint. La puresa és un deliri, el deliri feixista. L'àvia de la Dolores va venir des de Jaén amb una maleta de cordes i ara l'acusen per les xarxes de genocida cultural perquè no parla en català, i l'acusen de col·laborar amb Franco. L'àvia de la Dolores, per fugir de la misèria andalusa va anar a raure a la misèria que els catalans li van imposar: primer barraca i després pis de protecció oficial a Sant Cosme. Parlar en castellà és una ofensa: com és que no ha après la llengua de Guerau de Liost, com és que no balla sardanes, com és que no admira Núria Feliu? Quin greuge tan gran ens ha infringit l'àvia de la Dolores... és que no està prou agraïda?

No cal ser massa llest per admetre que la supervivència de la llengua catalana passarà pel mestissatge amb la llengua castellana i això no tan sols és inevitable si no que l'única opció que té. Que es posi tranquil l'artista Frederic, i que es dediqui a l'art del Giotto o de Piero della Francesca. O de Fra Angelico.

Comentarios

  1. Homeeeeeeeeeeee...si hom volgués ésser un artífex del trecento italià, fóra millor que ho fos a imatge e semblança de la ploma magnífica, sagaç, neta, intel·ligent e visionària de na Pilar Rahola.
    Car ella, com els grans mestres d'aquella època, ha sabut rompre amb les convencions e crear una obra pròpia e influent. Així com Giotto revolucionà la pintura amb sa naturalitat e luminositat, na Rahola ha revolucionat l'anàlisi política amb sa agudesa e clarividència. E com Piero, qui excel·lí en l'art de plasmar detalls e expressions, ella ha sabut captar les subtileses de la societat en sos escrits. En veritat, na Rahola és com un Fra Angelico de les lletres, car ha sabut prescindir dels fons daurats de la tradició per a crear una obra original e plena de matisos.
    Una dolça e forta abraçada.

    ResponderEliminar
  2. Ese nuevo idioma,mestizaje, cómo se llamará. Puede ser catacastella o castellacatala,uf que largo y odioso.La realidad es que cada uno se apaña como puede,al menos en mi entorno metropolitano,no digo nada en familia,que además se añade el alemán de los nietos,si estoy con dos copas añado el "quillo" andaluz de mi niñez.Mira que bonito:"quillo tía pa lla,que está mamao to el día...".A mi vejez me ha dado por ver telenovelas de 60 capítulos, como mínimo colombianas,con lo cual he enriquecido el idioma.Te diría estas hecho un berraco(con cariño,en colombiano).
    Saludos

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

LA CUCARACHA PATRIOTA

Imagen generada por IA A veces la vida te permite sonreir y, aunque la realidad suele ser penosa cuando no lúgubre, tiene sus momentos cómicos. Nos aferramos a ellos para convencernos de que la cosa no está tan mal y de que quizás al fin y al cabo todo sea la broma pesada de alguien o de algo. La política catalana siempre se ha movido entre el extremo trágico y el cómico: el mismísimo Pujol era un ser maligno y a la vez un personajillo grotesco, como esos títeres ridículos que tan bien trata el teatro de marionetas checo. Quizás ustedes conozcan a Spejbel y a su familia. Luego vino el procés, con su larga ristra de fantoches a cual más rocambolesco y retorcido. Recordarán ustedes la lista de conspiranoicos, iluminados y fantasiosos que ubicaban Tartessos en Tortosa (como su nombre indica), afirmaban que la democracia no se inventó en Grecia si no en Cataluña, que Aristóteles debería ser borrado de los libros de filosofía para poner en su lugar al Abate Oliva o que, como el mismísimo Or...

L'OR NO EMBRUTA LES MANS

Diuen que l'or no embruta les mans perquè qui té les mans plenes d'or ja les duia brutes d'abans de tenir or. Fa anys vaig treballar en una escola de l'extrarradi d'una ciutat, on l'alumnat era de classe molt baixa i, naturalment, es guanyaven la vida com podien. Algunes de les famílies havien fet fortuna pels circuits alternatius o diguem que il·legals, que és el que faria jo mateix si ningú no em donés una feina digna al mercat legal. I que consti que no estic parlant d'estrangers, no fos cas. Una vegada, una d'aquelles alumnes em va convidar a casa seva i jo vaig acceptar, cosa que més val no fer però que, a la vegada, de vegades cal fer. Vaig arribar davant d'una caseta humil, una planta baixa amb un pati minúscul on s'hi apilaven mobles vells, roba, joguines trencades, alguna bicicleta desballestada i peces de motors, rovellades i plenes de sutge. Quan hom passa pel carrer pel davant d'aquesta casa sap que a l'interior hi viu una fam...

EL MESTRE I MARGARIDA (O BULGÀKOV SEGONS RIGOLA)

Reconec que tornar a comprar entrades per al teatre en català suposa un acte de fe. Després de veure alguns ridículs estrepitosos al Teatre Nacional, amb actors i actrius procedents de les sèries de Tv3 que declamen com si fóssim cent anys enrere, no m'era fàcil comprar les entrades per a "El Mestre i Margarida" al Lliure. Si m'hi vaig decidir és, sobretot, perquè l'obra és una adaptació de Mikhail Bulgàkov, l'autor de "El Mestre i Margarida", un text fàustic i fascinant. Una de les millors novel·les del segle XX que he llegit i un dels autors més fascinants no tan sols de la literatura russa si no de la universal. La novel·la de Bulgàkov, escrita el 1941, no es va publicar fins al 1967. No era un autor ben vist a la URSS i, de fet, escriure i agradar al poder no ha estat mai una tasca fàcil (si exceptuem els autors indepes que, com la senyora Rahola i tants d'altres, publicaven obres agradables per a les autoritats). En altres textos, Bulgàkov p...