EL PROCÉS HO VA ESPATLLAR TOT

Escola d'un perifèria molt perifèrica, allà on la ciutat perd el nom i esdevé camp de runes i matoll sense botànica. Siluetes de polígons industrials, el so llunyà dels camions que venen d'Eslovènia i van a Polònia, alguns del quals encara lluen dibuixos metàl·lics de valquíries i amazones nues fets amb un antic aerògraf. No és fàcil descobrir el grup de cases que anomenen "el barri", en un pedent geperut més enllà de les naus industrials. És un grup de blocs de tres o quatre plantes, construït de pressa i corrents a finals dels setanta, tot i que les darreres construccions no tenen més de vint anys, aquells anys en què la construcció era l'esport nacional i havia consens: qualsevol pot fer-se ric si compra i després lloga, si compra i després ven.

A l'escola que hi ha al capdavall del barri no hi ha més de cent alumnes, però s'hi compten més de trenta nacionalitats. Divideixo els alumnes en grups de quatre per fer una activitat de llengua catalana i me n'adono que, en un dels grups hi ha: una cubana, una dominicana, un gambià i un magrebí. Per a cadascun d'ells la llengua catalana té la mateixa importància que per a mi la llengua dels apatxes. Perquè al barri ningú no parla català i el català és una llengua artificial -si no fos perquè és la llengua en la que reben notificacions, avisos i denúncies. La llengua d'una autoritat temuda, distant i freda, que exigeix, vigila i castiga.

La directora de l'escola em du a un apart i em diu: abans de tot això de la independència les llengües convivien millor, però des del procés que ara s'hi han posta de cul i no volen saber res del català. Les persones poden ser pobres, incultes, inmigrants. Però tothom s'adona de quan rep una agressió, i el procés era una agressió contra els qui no parlen prou el català. Tothom es va adonar del signe del procés: ai del qui no sigui prou bon català, ai del qui no parli català amb tothom i a tothora!

Recordo les amenaces d'aquells anys, que ara em diuen que me les vaig prendre massa seriosament, que només era una broma: bromes que parlaven d'expulsions, de deportacions, de camps de reeducació per a botiflers, de camps de refugiats al Monegros. Eren bromes, és clar, i per això cal ser indulgent ara.

Al barri no s'ho van prendre com una broma. Van entendre que allò no era una broma perquè només reien en un costat. Potser no en sabien prou de català, però van comprendre el to dels polítics i dels periodistes i van copsar l'amenaça. I van decidir que ja n'hi havia prou de jugar a la conviència quan el poderós ja no vol conviure amb el dèbil. I aquest és el quid de la qüestió del procés: que el poderós va decidir atacar el feble i ho va fer amb totes les eines que tenia: la Generalitat, els mitjans, els periodistes, el ajuntaments adherits a l'associació de municipis independentistes.

La paradoxa del procés no és que hagi empobrit Catalunya en tots els sentits, és que que ha trencat la convivència i ha deixat un erm allà on pretenia construir un jardí de flors i violes i romanins. Tardarem molts anys en refer-nos-en, si és que ens en refem algun dia. Caldria recordar-los, als independentistes, com de difícil és construir la pau i com de fàcil és trencar-la. N'hi ha prou amb un urna de plàstic i una bandereta al balcó. Mira quina gràcia que fa.