Ir al contenido principal

EL PROCÉS HO VA ESPATLLAR TOT


Escola d'un perifèria molt perifèrica, allà on la ciutat perd el nom i esdevé camp de runes i matoll sense botànica. Siluetes de polígons industrials, el so llunyà dels camions que venen d'Eslovènia i van a Polònia, alguns del quals encara lluen dibuixos metàl·lics de valquíries i amazones nues fets amb un antic aerògraf. No és fàcil descobrir el grup de cases que anomenen "el barri", en un pedent geperut més enllà de les naus industrials. És un grup de blocs de tres o quatre plantes, construït de pressa i corrents a finals dels setanta, tot i que les darreres construccions no tenen més de vint anys, aquells anys en què la construcció era l'esport nacional i havia consens: qualsevol pot fer-se ric si compra i després lloga, si compra i després ven.

A l'escola que hi ha al capdavall del barri no hi ha més de cent alumnes, però s'hi compten més de trenta nacionalitats. Divideixo els alumnes en grups de quatre per fer una activitat de llengua catalana i me n'adono que, en un dels grups hi ha: una cubana, una dominicana, un gambià i un magrebí. Per a cadascun d'ells la llengua catalana té la mateixa importància que per a mi la llengua dels apatxes. Perquè al barri ningú no parla català i el català és una llengua artificial -si no fos perquè és la llengua en la que reben notificacions, avisos i denúncies. La llengua d'una autoritat temuda, distant i freda, que exigeix, vigila i castiga.

La directora de l'escola em du a un apart i em diu: abans de tot això de la independència les llengües convivien millor, però des del procés que ara s'hi han posta de cul i no volen saber res del català. Les persones poden ser pobres, incultes, inmigrants. Però tothom s'adona de quan rep una agressió, i el procés era una agressió contra els qui no parlen prou el català. Tothom es va adonar del signe del procés: ai del qui no sigui prou bon català, ai del qui no parli català amb tothom i a tothora!

Recordo les amenaces d'aquells anys, que ara em diuen que me les vaig prendre massa seriosament, que només era una broma: bromes que parlaven d'expulsions, de deportacions, de camps de reeducació per a botiflers, de camps de refugiats al Monegros. Eren bromes, és clar, i per això cal ser indulgent ara.

Al barri no s'ho van prendre com una broma. Van entendre que allò no era una broma perquè només reien en un costat. Potser no en sabien prou de català, però van comprendre el to dels polítics i dels periodistes i van copsar l'amenaça. I van decidir que ja n'hi havia prou de jugar a la conviència quan el poderós ja no vol conviure amb el dèbil. I aquest és el quid de la qüestió del procés: que el poderós va decidir atacar el feble i ho va fer amb totes les eines que tenia: la Generalitat, els mitjans, els periodistes, el ajuntaments adherits a l'associació de municipis independentistes.

La paradoxa del procés no és que hagi empobrit Catalunya en tots els sentits, és que que ha trencat la convivència i ha deixat un erm allà on pretenia construir un jardí de flors i violes i romanins. Tardarem molts anys en refer-nos-en, si és que ens en refem algun dia. Caldria recordar-los, als independentistes, com de difícil és construir la pau i com de fàcil és trencar-la. N'hi ha prou amb un urna de plàstic i una bandereta al balcó. Mira quina gràcia que fa.

Comentarios

  1. Lo primero es antes, y aquí lo prioritario no es la lengua, man que les pese a muchos.
    Ya te explicaré donde me he apuntado, dado que el Ay untamiento busca desesperadamente personas preparadas, voluntarias, para ayudar a aprender leer y supongo que algo más a personas venidas de fuera.
    Esto es un desastre.
    Un abrazo

    ResponderEliminar
  2. A pesar de todo, como profesor de catalán, tienes el deber de enseñarle el idioma, te lo agradecerán. De lo contrario, estarán en inferioridad a la hora de trabajar
    Saludos

    ResponderEliminar
  3. Estimat professor continuï a ser un bon professor però d'aquí uns anys qui no parli i escrigui l'anglès
    Serán els que no trobin una feina
    ɓen pagada. El capitalisme només parla anglès.
    Coratge.

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

LA ÓPERA NO LE INTERESA A NADIE

Se podría narrar como un milagro: un chico joven, medio francés y medio norteamericano, afirma que la ópera y el ballet ya no le interesan a nadie y se arma un revuelo en el mundo. En el mismo mundo y en las mismas fechas en las que Benji y Donald -nuestros dos sociópatas de cabecera- están bombardeando sin ton ni son. Ahí, en medio de la calamidad de la avaricia y la violencia, un chaval suelta algo sobre ópera y ballet y se lía un zafarrancho. Thimotée Chalamet (este es el nombre del actor medio francés) ha aparecido en los medios de toda clase y de medio mundo, y unos le han reído las gracias y otros le han puesto a parir, y en varios palacetes de la ópera y del ballet han hecho burla de su ocurrencia y le han dedicado sus espectáculos, le han citado o le han invitado. No se me ocurre una noticia mejor: la humanidad debate airadamente sobre ópera y ballet mientras, de fondo, caen bombas como chuzos de punta. Chalamet, sin saberlo, me ha devuelto una brizna de fe en la especie humana...

EL ORATORIO DEL NIÑO DE ELCHE

  Actuó el Niño de Elche en el Auditorio de Barcelona para presentar el trabajo "Cruces" o "Cru+es" mejor dicho, en compañía de Raül Refree, coautor de las composiciones. Como suele pasar, el aforo presentaba una media de edad muy superior a los 50 años, y entonces uno se pregunta: ¿después de nosotros quién llenará las salas de música y los teatros? ¿Los que hoy son jóvenes acudirán a esos lugares cuando les aparezcan las canas? ¿Se quedarán vacíos los teatros y solo se llenarán los festivales de música pop al aire libre? Claro está que "Cru+es" no es una composición pensada para el publico juvenil (del mismo modo que las cancioncillas de "La Moda" no están pensadas para mi, pero aún así es preocupante esa ausencia de jóvenes en ciertos espacios. Uno diría que la música solo puede ser buena, regular o mala, y que en ningún caso hay una música para cada edad. "Cru+es" es algo así como un oratorio contemporáneo, oscuro y triste, introspe...

8.700 ÀNIMES MOLT CATALANES

El partit que es fa dir Esquerra Republicana ha convocat un referèndum entre les seves "bases" per decidir si Catalunya té un govern autonòmic presidit per Salvador Illa o cal tornar a votar perquè els catalans no hem votat prou bé, que és el que opina l'ex-president Puigdemont, incapaç de digerir la rabieta. Estem parlant de 8.700 persones amb dret a vot. 8.700 ànimes independentistes i càndides tenen dret a decidir sobre el futur de 8 milions de persones. És una curiosa forma de democràcia. Deu ser un tret diferencial català? Ara posem-nos en la situació: d'aquestes 8.700 animetes, algunes tindran mandra, d'altres estan de vacances i no volen embolics, d'altres se n'oblidaran i alguna no recordarà la contrassenya del vot telemàtic. Hi haurà l'absentisme dels que estan emprenyats amb el partit. I cal tenir en compte els 850 càrrecs que s'estan jugant el lloc de treball: aquests votaran sí. Sí, per favor! Quantes d'aquestes 8.700 animetes votar...